Zona Crítica: Lucky

Hi ha un moment de “Por” en què Stefan Zweig diu que la protagonista, assetjada per una por aferrada a tots i cadascun dels òrgans del seu cos, es retrobava a ella mateixa en tot, i el món abans transparent com el vidre, es convertí tot de cop en un mirall on ella feia ombra. La por és exactament això: fer-te ombra a tu mateix i al teu món, de manera inesperada i irrevocable, sense que ningú ni res ho hagués pogut preveure (o sí?) i ningú ni res sigui capaç d’evitar-ho (o sí?). En el cas de la novel·la curta d’Zweig, és l’ombra de la descoberta d’una aventura amorosa la que amenaça el mirall que és el matrimoni de l’Irene. En el cas de la joia que signa John Carroll Lynch en el seu debut a la direcció, de títol LUCKY, l’ombra és la mort. El mirall, la vida.

Un home de 90 anys que, de sobte, és conscient que qualque dia morirà. Aquest és Lucky, aquesta és la seva por. Aquest és Harry Dean Stanton en acceptar el darrer paper de la seva vida, conscient de deixar el major i millor epíleg de la història del cinema, una carta que sembla arribar-nos des del més enllà o des d’un futur a què tots arribarem, tanmateix, i que, de banda d’un bon grapat de reflexions més que encertades, té en la seva mateixa existència la seva raó de ser. Cada seqüència, cada diàleg, cada personatge (fins i tot, o sobretot, la tortuga Roosevelt) de LUCKY és a la vegada una galtada ben sonora i una aclucada d’ull carregada d’afecte; la pel·lícula, en el seu conjunt, és un manual de supervivència al fet d’estar viu signat per l’home que, afortunat d’ell, entén que ha de morir, ell tot sol, ni més ni pus.

Però ja se sap que un home tot sol no sempre se basta. I com si fos un secret a veus s’escampa per un petit poble, una gran família, que Lucky, el bo d’en Lucky, qualque dia morirà. I s’escampa alhora que clar, que segueix viu, i això té les seves conseqüències en tots els que l’envolten. Amb en Lucky, amb el bo d’en Lucky, segueixen vius el seu ioga, els seus cafès amb molta llet i sucre, els seus mots encreuats a qualsevol hora del dia, els seus calçons blancs, les seves certeses i el seu telèfon. Un telèfon que si a PARÍS, TEXAS servia a Stanton per protagonitzar un retrobament brutalment colpidor, que calava fins als ossos, a “Lucky” el connecta amb qualsevol moment i qualsevol lloc del seu passat, del seu present i del seu futur, tots ells carregats d’una nostàlgia que brilla als ulls, que s’agita com l’arena amb un cop de vent, que a ningú planteja dubtes de si existeix o no: la nostàlgia, la por, les ganes; d’això se’n diu viure.

LUCKY s’afegeix a altres dues grans pel·lícules que, en els darrers mesos, de maneres certament divergents, han aportat mirades molt singulars a la mort en ple segle XXI. Si A GHOST STORY aconseguia pessigar aquell racó ocult a les profunditats de l’organisme on es troba la possibilitat de l’oblit i COCO reivindicava la pervivència del llegat com a única fórmula plantejable per evitar les absències, LUCKY és una oda en majúscules, amb els seus greus i els seus aguts, al fet d’estar vius davant la mort, per obvi que sembli, per absurd que soni, per impossible que sigui. Estar vius davant la mort, trobar la capacitat de sorprendre’ns quan ja ho sabem tot, promoure la tendresa fins i tot en els moments més aspres. Possibilitats que aquí, explicades des de la perspectiva de l’home normal, atenyen la dimensió d’extraordinàries, d’irrefutables, d’absolutes.

I després ja només queda el silenci que s’esdevé quan tot ja s’ha acabat, sigui una pel·lícula com aquesta, siguin 90 anys d’experiències o sigui el cant d’un rossinyol. Després, sempre, el silenci. Abans, sempre, la vida: la d’un home afortunat, que és aquell que sap que és viu. Llarga vida, doncs, a Lucky. I llarga vida a la pel·lícula a que dóna nom.

Valoració: 9,5/10

Anuncis