Zona Crítica: El Clan

EL CLAN és un nou exemple de la bona salut –crítica i comercial– que viu el cinema argentí del darrers anys. Des de fa més d’una dècada hi ha una voluntat industrial clara de construir films comercialment potents sobre les llums i les ombres d’una història política recent convulsa i una societat que les ha vist de tots colors. Sense escatimar recursos allà on calgui, sigui en el repartiment, la música, el disseny de producció o el màrqueting, EL CLAN s’emmarca dins aquesta fornada de thrillers de factura impecable –amb EL SECRETO DE SUS OJOS com a gran exponent– que aspiren a combinar entreteniment i espectacle amb comentari i crítica a una idiosincràsia tant particular cam la d’Argentina.

14415581361138

La família que prega unida…roman unida?.

Amb un inici i un final impecables, revestits tots dos per la sofisticació irònica que aporta la cançó dels mítics The Kinks “Sunny Afternoon”, EL CLAN es tanca amb una estructura circular, amb dos pols d’un nivell narratiu i dramàtic molt fi, que es pregunta si aquesta mena d’històries reals, tant terrorífiques com intrínsecament humanes tenen un caràcter cíclic en la història. EL CLAN explica la història real de la família Puccio que liderada pel pare Arquímedes, va fer del segrest, l’extorsió i l’assassinat a ciutadants rics el seu modus vivendi. Tot això sota la protecció de la cúpula militar que governava el país a inicis dels anys 80.

Alejandro Puccia, ídol del rugby nacional, és la brúixola dramàtica del film i la figura més complicada en aquesta història.

Aquest clan al que fa referència el títol era en aparença una família idíl·lica de classe mitjana que amaga un secret vergonyós. La relació del dominant pare de família, interpretat per un immens Guillermo Francella i el seu fill gran, còmplice reticent en les activitats del pare, marca l’evolució narrativa del film, que sota la clàssica fórmula del rise and fall del cinema criminal, es pregunta si el paper dels fills de la família –i en extensió el de la societat argentina– en uns fets tant macabres és el de víctima o còmplice.

Guillermo Francella, camuflat en el maquillatge, és capaç de ser aterrador i tendre alhora.

Les pinzellades històriques en forma de material d’arxiu que acompanyen a EL CLAN serveixen per adornar el film amb un marc contextual útil per als espectadors aliens a la història real però remarquen encara més que aquesta és una cinta amb vocació clarament comercial i exportadora i no pas una gran reflexió punyent o justiciera. EL CLAN és en definitiva un thriller intens i brutal, amb escenes d’un pols dramàtic exquisit així com amb una factura estètica final envejable. Una combinació entre el gènere criminal i el drama familiar que no s’amaga de mostrar escenes brutals i incòmodes però que perd una mica el ritme en el segon acte del film, per culpa de certs convencionalismes de gènere i sobretot per la comparació amb l’alt nivell mostrat en el primer i el tercer acte.

Valoració: 8/10

Anuncis