Zona Crítica: Ant-Man

La fórmula Marvel segueix tenint la gran virtut de saber-se reoxginar de tant en quant en algunes de les seves pel·lícules malgrat les fatigues, repeticions i hipoteques que comporten un univers cinematogràfic hiperconnectat. Així va passar per exemple, amb CAPITÁN AMÉRICA: EL SOLDADO DE INVIERNO, l’estiu passat amb GUARDIANES DE LA GALAXIA i aquest estiu amb ANT-MAN. Segurament, la seva pel·lícula més eminentment còmica.

Després de la decepció que va suposar que Edgard Wright abandonés el projecte, molts dubtàvem del resultat final d’una adaptació de les característiques d’ANT-MAN. El cert és però, que el que queda dels seus inputs més l’aportació i la intel·ligència del director substitut, Payton Reed, sumat a les reescriptures dutes a terme per Adam McKay y Paul Ruud –també protagonista de la peli, of course– han donat una entitat pròpia i particular al producte final que ens ha arribat d’ANT-MAN.

Marvel's Ant-Man..Scott Lang/Ant-Man (Paul Rudd)..Photo Credit: Zade Rosenthal..? Marvel 2014

“Però, on és l’Edgar?”

Hem perdut un brillantíssim i molt personal director pel camí, però hem guanyat una de les pel·lícules de superherois més refrescants i divertides dels darrers anys; capaç de mostrar personalitat pròpia a la vegada que s’integra coherentment en l’arxiconegut univers cinematogràfic de Marvel. ANT-MAN és doncs un film que, podríem dir, combina amb èxit tres universos molt dispars: el d’Edgar Wright, el de Marvel i el de la comèdia americana recent, amb noms com el mateix Adam McKay, Greg Mottola o Jud Apatow d’abanderats. Que el protagonista sigui una de les cares visibles d’aquesta comèdia recent, Paul Rudd, no és per tant, gens casual.

Que la pel·lícula sigui més aviat una comèdia d’atracaments que no pas una cinta de superherois ajuda sens dubte a aquesta sensació d’aire fresc. ANT-MAN és una nova mostra que quan els personatges estan tractats amb humanitat i intel·ligència, es poden fer meravelles amb les escenes d’acció, per diminuts que siguin els seus protagonistes. A ANT-MAN es prima als personatges i les seves emocions. En aquest sentit, els punts forts de la pel·lícula són per una banda, el carisma i la personalitat de Paul Ruud, interpretant a Scott Lang, un delinqüent de bon cor buscant una segona oportunitat i per altra, uns personatges secundaris sòlids, amb motivacions i arcs propis que no es limiten a ser comparsa del protagonista. Destaquen per sobre la resta Hank Pym –primer Ant-Man i mentor del protagonista, interpretat per Michael Douglas– i la seva filla Hope –interpretada per Evangeline Lilly–. Tots tres són el cor argumental i emocional de la cinta.

Una cinta de superherois i atracaments on les relacions paternofilials tenen molt a dir.

Una cinta de superherois i atracaments on les relacions paternofilials tenen molt a dir.

Per desgracia però, com és habitual en les cintes Marvel, el malvat de la funció torna a deixar molt a desitjar. Som de nou davant un malvat amb una motivació dèbil i poc desenvolupament propi com a personatge. Un cop més, el malvat de Marvel és algú totalment intercanviable, qui ens importa el més mínim com a espectadors i a qui ni volem comprendre què el motiva a ser malvat. Esperem que a base d’assaig i error a la fase 3 de Marvel tinguem més sort.

Ant-Man (Scott Lang) i els seus aliats: les formigues.

Ant-Man (Scott Lang) i els seus aliats: les formigues.

ANT-MAN és d’aquelles cintes que saben fer-se seu a l’espectador a base de divertits gags visuals i dialèctics, atractius efectes especials i pel carisma i les emocions del trio que formen Paul Rudd, Michael Douglas i Evangeline Lilly. Tot i no tenir un malvat d’alçada o sustentar-se en les estructures típiques i poc sorprenents del cinema de superherois bàsic –descobriment de la font de poders, creixement com a heroi i clímax final amb el malvat– ANT-MAN aconsegueix entretenir i divertir tot construint una entitat pròpia refrescant, gràcies també a la seva despreocupada falta de pretensions.

Valoració: 7.5/10

PD: ANT-MAN és la 12ena pel·lícula de l’univers Marvel. Per tant, no cal que us recordi quedar-vos a la butaca fins al final dels crèdits. Les dues escenes que conté valen molt la pena.

Anuncis