Zona Crítica: Magic Mike XXL

Qui ens hagués dit que fa tres estius cauríem rendits davant una d’aquelles pel·lícules sorpresa –els anomenats sleepers– sobre strippers masculins protagonitzada per Channing Tatum i dirigida per Steven Soderbergh. Semblava tot massa surrealista. Però hi vam caure. MAGIC MIKE va resultar ser una pel·lícula original, amb un aire fresc i genuí, molt bàsica i senzilla en les seves pretensions. Ens mostrava un món poc explorat i amb un potencial alt per a històries curioses de la mà d’un Mike (Channing Tatum) cercant-se a si mateix. A més, el resultat va acabar arrodonit amb una cirereta del pastís increïble com va ser la presència magnètica d’un Matthew McConaughey en plena efervescència d’aquell període conegut com la “McConaissance”.

Channing Tatum donant-ho tot.

Channing Tatum donant-ho tot.

Calia doncs una seqüela a MAGIC MIKE? La resposta vist el resultat tendeix més cap el no que cap el sí. MAGIC MIKE XXL recupera aquell món de fa tres anys en un format de road movie crepuscular aspirant a recuperar cert esperit de les pel·lícules del nou Hollywood dels 70 –el logo retro de la Warner Bros dels 70 a l’inici de la pel·lícula no ens enganya al respecte–. Però que acaba per esdevenir la típica història competitiva amb un clímax final redemptor més propi de comèdies com DANDO LA NOTA o A POR TODAS. Ens podríem excusar amb el sil·logisme/broma fàcil “no McConaughey, no party” per argumentar el problema principal de MAGIC MIKE XXL. A l’actor se’l troba molt a faltar a la pel·lícula però aquest no és el problema.

Jada Pinket Smitth és Roma, un paper similar al Dallas de McConaughey.

Jada Pinket Smitth és Roma, un paper similar al Dallas de McConaughey.

El problema és que allà on la primera pel·lícula es mostrava genuïna, fresca i única, aquesta seqüela es presenta forçada, repetitiva i avorrida. Channing Tatum esdevé més aviat un personatge catalitzador, renunciant a evolucionar i repetint els seus trets distintius. El seu famòs “màgic” Mike funciona per arrencar a mode d’excusa barata una road movie on guanyen protagonisme la resta dels strippers que vam conèixer a la primera part. Segon problema doncs.

I és que cap d’ells és prou interessant com per aportar res de nou. Funcionaven com a contrapunt abans però ara com a personatges amb més entitat resulten poc atractius –argumentalment parlant, clar– i les seves actuacions molt planes. Això és així perquè tots estan tallats amb el mateix patró: stripper d’entre 30 i 40 anys, cansat, amb un somni a complir dins seu i la necessitat de tancar un capítol personal morint de la manera que han viscut: entre dones, drogues, festa i esculturals abdominals al descobert. Si cadascun dels protagonistes fos diferent entre sí o el seu arc no tant pla, hi hauria almenys més riquesa i matisos en les diferent etapes del viatge que emprenen. Al no ser així, només som testimonis doncs d’un viatge com dèiem, avorrit i repetitiu. Una pena.

Joe Manganiello és un dels que guanya protagonisme, però no està a l'alçada del mateix.

Joe Manganiello és un dels que guanya protagonisme, però no està a l’alçada del repte.

Tot i així, algunes d’aquestes parades del viatge donen per a moments interessants i situacions divertides, nascudes de l’esperpent intrínsec al món de la pel·lícula –com la convenció anual de strippers o la parada a una casa plena de MILFs necessitades de luxúria–. Escenes com aquestes desprenen encara part del cinisme i la intel·ligència que tenia la primera MAGIC MIKE. Si voleu buscar quelcom més enllà d’aquestes escenes o dels puntualment divertits números musicals –per dir-ho d’alguna manera, ja m’enteneu– no ho trobareu. Si voleu tot el contrari i us ve de gust només gaudir de cossos esculturals i de l’espectacle de les coreografies, MAGIC MIKE XXL és sens dubte la vostra pel·lícula. Idònia per augmentar encara més “el caloret” de l’estiu.

Valoració: 5.5/10

PD: Calia calcar el final d’Oceans Eleven?

MagicMikeXXLFinalScene

 

 

Anuncis