Zona Crítica: Mad Max: Furia en la carretera

Sovint la bogeria compensa, i molt. Aquesta podria ser la conclusió després de les dues hores més aclaparadores del cinema d’acció dels darrers anys. Compensa haver esperat 30 anys. Compensa un rodatge plegat de problemes, rumors i incertesa. Compensa haver canviat Tom Hardy per Mel Gibson i sobretot, compensat veure lo bé que s’ho passa George Miller amb tot el pressupost, tota la llibertat i tot els mitjans i recursos que es mereix el món de MAD MAX.

Sí, amics. Una guitarra que treu foc. Tot és possible a MAD MAX: FURIA EN LA CARRETERA.

Sí, amics. Una guitarra que treu foc. Tot és possible a MAD MAX: FURIA EN LA CARRETERA.

MAD MAX: FURIA EN LA CARRETERA és un espectacle total. Una mostra de dinamisme que reoxigena la franquícia i li dona tot el sentit del món en el panorama de blockbusters descomunals en el que vivim un mes sí i un altre també. Ara més que mai, aquest exercici de reinvenció total per part de George Miller –sense importar-li massa la cronologia entre films o la reutilització d’actors– cobra tot el sentit del món. Si al 1979 la primera Mad Max, una cinta de sèrie B australiana va esdevenir la pel·lícula més rendible de la història i va presentar al món a un jove Mel Gibson, que dominaria el cinema d’acció posterior, avui al 2015, MAD MAX: FURIA EN LA CARRETERA repta al cinema comercial d’alt nivell tot renunciant a la transcendència d’algunes propostes similars a favor de la pura, despreocupada i més èpica diversió possible.

Imperator Furiosa: Charlize Theron o com menjar-se cada pla de la pel·lícula.

Imperator Furiosa: Charlize Theron o com menjar-se cada pla de la pel·lícula.

L’espectacular personatge de Charlize Theron, la proclamació de Tom Hardy com el gran heroi que tots sabíem que és, el ric ventall de vehicles bojament dissenyats, les set pieces d’acció sense aturador i plenes d’efectes especials pràctics, els personatges estrafolaris o la immensitat d’aquest desert que ho abraça tot, son alguns dels ingredients que fan d’aquesta pel·lícula un esdeveniment tant engrescador. Com si d’un pacient que es desperta del coma 30 anys després, MAD MAX: FURIA EN LA CARRETERA, desentumeix primer la musculatura i un cop agafa forces, transmet unes ganes brutals de menjar-se la vida o millor dit, la pantalla. Tot en aquesta pel·lícula té gust a nou i a fresc malgrat ser una repetició de clixés, mites i estructures tant conegudes per Miller com per l’espectador.

El nou Mad Max, un Tom Hardy que continua desprenent una força i una presència brutals.

El nou Mad Max, un Tom Hardy que segueix desprenent una força i una presència brutals.

Movent la càmera a una velocitat vertiginosa que no poden ni contenir els 24 fotogrames per segon del cinema, George Miller fa de la destrucció, el caos i la dualitat entre desolació i esperança, una aventura majestuosament coreografiada, que es mou a mig camí entre la poesia èpica i la cruesa més violenta. És un plaer asseure’s davant d’una pantalla gran i gaudir tot deixant-se endur per aquest trepidant món post-apocalíptic on ingenus soldats salvatges poden redimir-se, dones torturades emergeixen com a salvadores i on Max, l’heroi torturat i desposseït de tot, segueix el seu camí entre la multitud esperant trobar una calma que, per sort per a nosaltres, mai arribarà.

Valoració: 9,5/10

PD: Necessitem més pel·lícules de MAD MAX!

PD2: La fe en la humanitat és total veient com és possible que la mateixa ment que ha creat aquest món, ens regalés també BABE EL CERDITO VALIENTE, nominada ni més ni menys que a millor pel·lícula als Oscars de 1996 o HAPPY FEET el 2006.

Anuncis