Zona Crítica: El maestro del agua

Després d’anys treballant per directors amb marcat gust per les històries èpiques i grandiloqüents –Ron Howard, Peter Weir però sobretot Ridley Scott, clar– no és gens estrany que Russell Crowe hagi triat una pel·lícula com EL MAESTRO DEL AGUA per al seu debut darrera la càmera.

"Istanbul not Constantinble, now is Istanbul..."

“Istanbul not Constantinble, now is Istanbul…”

EL MAESTRO DEL AGUA narra la història d’un pare australià que decideix viatjar fins a Turquia per recuperar els cossos dels seus tres fills, morts a la cruenta batalla de Gal·lípoli. La pel·lícula s’estrena precisament coincidint amb el centenari d’aquesta mítica batalla de la Primera Guerra Mundial. Per tal motiu, alguns podrien discutir la simplificació d’una guerra tant complicada o l’omissió de fets poc afalagadors pel bàndol Turc –com el genocidi armeni–però qui paga mana. I és que Crowe ha finançat part del seu –relativament modest–pressupost amb l’ajuda del govern turc. I es nota no només en això sinó en la caracterització dels soldats grecs, per exemple. En conseqüència, qui busqui una cinta profunda i complexa, no la trobarà. Aquesta és una cinta pels que busquin una historia amb molt regust antic i classicista que l’entretingui al llarg de tot el seu metratge. I si s’és fan de Russell Crowe, tot ajuda.

"Per fi he dirigit una pel·lícula!"

“Per fi he dirigit una pel·lícula!”

El que per moments pot semblar un “videobook” d’un Russell Crowe ansiós per presentar-se als estudis de Hollywood com un protagonista encara capaç de liderar l’acció i d’enamorar la donzella, esdevé gradualment en una més que correcta aventura de descobriment personal. Tots els intèrprets compensen amb bona feina la poca dimensió dels seus personatges a l’hora que el Crowe director sap mantenir la narració en un punt àlgid durant molt moments, malgrat l’abús de plans a càmera lenta.

En definitiva, una proposta ben executada i entretinguda però amb regust antic –si s’hagués estrenat als 90 no hagués estranyat a ningú–. Malgrat un final literalment ensucrat –era previsible– s’agraeix l’elecció del Crowe director a no renunciar a colpidores dosis de crueltat en certes escenes clau al front de batalla que posen la pell de gallina.

Valoració: 6,5/10

Anuncis