Zona Crítica: Puro Vicio

La realitat, per molt que a vegades es presenti enrevessada, incoherent, plena de coincidències oportunes o aparentment surrealista, acaba esdevenint molts cops més senzilla i romàntica del que a priori, un espera. Això sembla dir-nos  PURO VICIO (INHERENT VICE), la nova pel·lícula de Paul Thomas Anderson.

Atrevir-se a qualificar PURO VICIO d’obra mestra pot ser agosarat, potser convé deixar passar més temps i esperar a l’aparició de noves obres a la filmografia del director per valorar el seu propi pes dins la mateixa. Del que no hi ha dubtes és que PURO VICIO és de nou, un pas endavant de Paul Thomas Anderson com a regenerador del cinema clàssic nord-americà i també, com a narrador dels estats d’ànim col·lectius en etapes concretes de la història del seu país.

1968. Una època i un esperit irrepetibles.

 Una època i un esperit irrepetibles.

BOOGIE NIGHTS, per exemple, frepresentava l’eufòria amb data de caducitat del sexe lliure dels 70, MAGNOLIA la confusió anímica en el canvi de mil·lenni o THE MASTER la buidor extrema en un món post-guerra sense referents morals. PURO VICIO per la seva banda, esdevé una amalgama de paranoies, conspiracions, canvi social, revolució pacífica, bon rotllo i psicodèlia pròpies dels EUA de finals dels 60. Alhora a més, ho fa tot reformulant els arquetips del cinema negre clàssic i neoclàssic, per extensió. Convertint així, al protagonista, Doc Sportello, en un digne successor d’aquell Phillip Marlow modern d’UN LARGO ADIÓS que va interpretar al 1973 Eliott Gould. Pel·lícula –no és casualitat– dirigida per Robert Altman, possiblement el director més estimat per Paul Thomas Anderson.

Joaquin Phoenix I Josh Brolin a la divertida escena del diner japonès.

Joaquin Phoenix I Josh Brolin a la divertida escena del bar japonès.

Joaquin Phoenix, amb el seu detectiu hippie i “fumeta”, representa perfectament l’esperit del film de P.T. Anderson. Davant la tornada seductora d’un passat millor o l’orgia de personatges absurds, situacions surrealistes, possibles al·lucinacions, corrupteles varies i conspiracions rocambolesques que presència, el detectiu Doc Sportello decideix trobar el que és realment important. Darrere de tot el fum aparent, i l’actitud volgudament despistada que exhibeix, la solució al confós panorama de PURO VICIO es troba en allò que li reportarà pau interior i la satisfacció de fer el que és correcte.

La llum del sud de la california hippy aporta un aire diferent a aquest neo-noir tant particular.

La llum del sud de la california hippy aporta un aire diferent a aquest neo-noir tant particular.

PURO VICIO torna a evidenciar Paul Thomas Anderson com a un dels últims directors romàntics que cuida tots els aspectes artesanals de la producció, encara que estigui rodejat d’estrelles de Hollywood i emparat per un pressupost envejable. Des d’un guió que no té por a traslladar paraula per paraula una novel·la de Thomas Pynchon –que molts descrivien com a inadaptable– fins a una fotografia marca de la casa, explotant el dinamisme que encara dona el cel·luloide. Tots els elements cinematogràfics connecten de forma coherent i el que és més important: amb un segell propi. Pot agradar més o menys, però les seves pel·lícules per sort, sempre són una experiència que va més enllà de la pantalla. PURO VICIO tan sols confirma aquest fet.

Valoració: 9/10

Anuncis