Zona Crítica: Birdman (O la inesperada virtud de la ignorancia)

BIRDMAN és un acte de gosadia tècnica i d’estrip temàtic. Una comèdia negre que traspassa la pantalla per a parlar-nos d’un actor que, assetjat per una crisi professional, decideix comprometre la fama i els diners made in Hollywood per aconseguir la plenitud artística a Broadway i de pas, recuperar als seus éssers estimats.

Alejandro G. Iñárritu firma aquesta irreverència cinematogràfica, possiblement la seva millor pel·lícula fins al moment; un canvi de registre que trenca amb la tendència descarnada a la que ens havia acostumat des d’AMORES PERROS fins a BIUTIFUL, passant per 21 GRAMOS i BABEL. Totes elles tallades sota el mateix patró: drames crus i sense pietat que retrataven durament diferents segments de la societat.

birdman4

Zach Galifianakis, Naomi Watts i Michael Keaton en un moment clau de BIRDMAN.

Michael Keaton –en el millor comeback que es recorda en anys– interpreta a Riggan Thomson en un paper altament referencial de la seva pròpia trajectòria: un actor de Hollywood la carrera del qual es veu truncada després de rebutjar fer la quarta entrega de la saga “Birdman”, el superheroi fictici que el va catapultar a la fama. Amb la intenció de reivindicar-se com a artista, decideix adaptar a Broadway l’obra de Raymond Carver What We Talk About When We Talk About Love, escrivint, dirigint i protagonitzant-la ell mateix. Per a tal fita, es rodeja d’un grup d’actors de confiança (Naomi Watts, Andrea Risenborough) i del seu millor amic (Zach Galifianakis) com a productor i advocat. No obstant, l’equilibri es trenca quan un dels seus actores/comparsa és substituït per Mike Seiner (Edward Norton) un intèrpret teatral de soca-rel, capritxós i problemàtic, que boicoteja les intencions egòlatres del protagonista alhora que la seva assistent personal i filla ex-addicte (Emma Stone) s’encarrega de recordar-li que som poc més un sospir a la història del món –i més si no tenim Twitter–.

Iñárritu i els seus coguionistes Nicolas Giacobone, Alexander Dinelaris Jr. i Armando Bo composen un magnífic guió coral plegat de referències multigeneracionals, còmic i amè alhora que obscur i profund; una mirada a l’home darrere la màscara d’un famós superheroi. La veu del seu personatge i alter ego, Birdman, persegueix a Riggan en una espècie d’al·lucinació esquizofrènica on l’home-ocell insisteix en recordar li al protagonista la seva vertadera naturalesa d’heroi de la gran pantalla. Com succeeix a les tant habituals pel·lícules de superherois, la part sobrenatural persegueix a la part humana fins imposar-se i revelar-se com a la vertadera identitat de l’individu. En aquest cas però, l’anomenada “part sobrenatural” persegueix literalment al protagonista, fins al punt de considerar-se literalment un ésser especial, que creu en la seva transcendència. D’aquí inclús a que s’imagini –o no, un es pregunta– tenir els poders de telequinesi i levitació propis del seu inherent superheroi.

Birdman3

Riggan Thomson perseguit la veu del seu amo.

BIRDMAN circula entre els bastidors del St James Theatre per parlar-nos de la fama i el que s’amaga darrera d’ella. Assistim a una processió d’egos ferits cercant reconeixement i immortalitat a través de l’expressió artística en un intent de desenganxar-se de la mundanitat i trobar-se a si mateixos pel camí, en una reflexió sobre la transcendència de l’art i de l’art com a arma de transcendència per a quelcom humà. A més, BIRDMAN estableix un pols entre cinema i teatre en el que l’alter ego de Riggen s’encarrega d’exaltar les virtuts del setè art com a industria de l’entreteniment enfront a la seria voluntat teatral, encarnada en la figura de la crítica del Times.

birdman1

La memorable escena de Times Square és probablement l’exemple perfecte de les virtuds del fals pla-seqüència que conforma BIRDMAN.

El tour de force dut a terme per la càmera d’Emmanuel Lubezki és una fita de la història de la cinematografia contemporània que ha aconseguit emular aquell famós fals pla-seqüència que Hitchock va composar a LA SOGA. La càmera ronda al voltant dels personatges, els segueix, els espera, els escrutina i dona a llum a un muntatge on les transicions se succeeixen sense talls aparents, encara que la pel·lícula transcorri durant varis dies. Aquest aspecte es converteix en un caràcter definitori però en cap moment imposat, ja que la continuïtat flueix i es posa al servei de la història. D’altra banda, i en l’extrem oposat a la naturalitat que pot oferir el pla-seqüència, el director flirteja amb els límits de la posada en escena i posa a vista de tots elements típicament offscreen com el bateria que toca la banda sonora a base de percussió d’Alejandro Sanchez– que, juntament al propi caràcter dual de la pel·lícula obliguen a l’espectador a nadar a les profundes aigües on la ficció realista es fon amb la representació fantàstica.

Valoració: 9/10

Anuncis