Zona Crítica: Interstellar

Que ens arribin des de Hollywood cintes tan espectaculars, originals i volgudament èpiques com INTERSTELLAR és sens dubte un miracle del que ens hem d’alegrar en els temps que corren. Actualment, es poden comptar amb la mà els directors que com Christopher Nolan, aposten per històries pròpies, grans formats cinematogràfics i un respecte reverencial a la misteriosa atracció cap al cinema que tots sentim. Trobar directors que ho facin dins del sistema de Hollywood amb èxit i grans pressupostos és més difícil si cap. Per això Nolan és un dels reis del moment; un director únic, privilegiat i com tot autor, admirat i criticat a parts iguals.

En aquest sentit, INTERSTELLAR és segurament la pel·lícula més “Nolaniana” –si se’m permet l’expressió– de la seva filmografia: L’aposta més ambiciosa fins al moment és en conseqüència, aquella on trobem en la seva màxima expressió el millor i el pitjor del director. Aquesta dicotomia, per sort, s’acaba decantant més del costat del primer que no pas del segon. INTERSTELLAR és una fita de la ciència ficció, amb unes imatges espectaculars, una trama que desafia l’espai-temps conegut i que explora idees científiques poques vegades explicades amb aquesta mescla perfecte de realisme, precisió i sentit de l’espectacle. A més, la pel·lícula té l’habilitat, malgrat explicar una ambiciosa aventura intergal·làctica, de mantenir el seu relat dins una dimensió humana, dramàtics i sorprenentment senzilla, lluny del barroquisme narratiu habitual en Nolan.

Cooper (McConaughey) és un pilot relegat a cultivar blat en un futur on el menjar escasseja.

Cooper (McConaughey) és un pilot relegat a cultivar blat en un futur on el menjar escasseja.

De totes maneres, precisament pel que apuntàvem abans, a INTERSTELLAR torna a sortir a la llum allò que molts cops se li ha retret al director: la seva fredor emotiva. Que Nolan és un director cerebral és evident, que se sent més hàbil manipulant el relat narratiu o doblegant l’espai visual, també. Però s’ha de reconèixer que, conscient d’aquesta mancança seva, s’atreveix a encarar reptes “emotius” com ho va ser en el seu dia ORIGEN però sobretot ara, INTERSTELLAR. I és que la capa emotiva de INTERSTELLAR té un pes molt gran en relació a altres pel·lícules de Nolan, ocupant tot el primer acte de la cinta i impregnant de forma transcendent la resta de la mateixa.

Una de les moltíssimes imatges espectaculars del film: un forat negre.

Una de les moltíssimes imatges espectaculars del film: un forat negre.

La pena és que aquesta capa emotiva en certa manera acaba pesant tant cap al final de la cinta que llastra el resultat general, afectant sobretot al tercer acte i al desenllaç final, que fa aigües per fluix i incoherent. Al costat del sentit d’admiració que generen les imatges espacials, que ens deixen amb la boca oberta o els conflictes entre alguns personatges –atenció a Matt Damon– les escenes importants en clau emotiva acaben resultant forçades en alguns moments, anticlimàtiques en d’altres i enfocades des de la precisió i rigor d’un cirurgià. Sobretot però, desprenen cert acomodament per part de Nolan, qui o bé confia en l’habilitat de l’actor en qüestió –l’estat de gràcia de McConaughey o la classe perenne de Michael Caine– o bé es recolza en una iconografia i unes situacions massa deutores del imaginari de l’american way of life, impregnades d’aquell regust naïf tant vist en Spielberg o J.J Abrams.

Jessic Chastain, en un moment clau de INTERSTELLAR.

Jessic Chastain, en un moment clau de INTERSTELLAR.

INTERSTELLAR podria ser interpretada com un pas en falç d’un director que busca superar-se des de l’èxit d’ORIGEN i la trilogia d’EL CABALLERO OSCURO. Un director en constant fricció entre l’expectació del hype més salvatge i el seu discurs autoral, encara en construcció.

Nolan, un director estrella, duent al límit el format de 70mm que li permeten les càmeres IMAX.

Nolan, director estrella, duent al límit el format que li permeten les càmeres IMAX.

Afortunadament, per sobre de tot, INTERSTELLAR és un viatge sense comparació, un desafiament tecnològic, una oda espectacular als mestres cinematogràfics de la ciència ficció i un homenatge a l’espectador entregat però també a l’exigent. Una història d’amor generacional, que malgrat alguns problemes i descompensacions–Què ha fet Anne Hathaway per merèixer un personatge així de fluix?– és digna de ser vista tants cops com calgui en la millor de les pantalles: la d’unes grandioses sales de cinema que, sembla dir-nos Christopher Nolan, es resisteixen a morir, cercant la llum amb la que els somnis i l’esperança transcendeixin generació rere generació.

Valoració: 8/10 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s