Cinc papers destacats d'Alec Baldwin

En motiu de l’estrena de TORRENTE 5: OPERACIÓN EUROVEGAS hem volgut retre un petit homenatge a un dels seus protagonistes: Alec Baldwin. Sincerament, mai hagués pensat que Torrente i Alec Baldwin podrien anar seguits en una mateixa frase. Però Santiago Segura ho ha aconseguit i s’ha portat dels EUA un dels seus actors més emblemàtics, avesat tant en papers protagonistes com en secundari, havent treballat amb directors com Martin Scorsese, Woody Allen, Tim Burton o Jomathan Demme en infinitat de gèneres i tipus de pel·lícules. Malgrat les més de dues dècades de carrera de Baldwin, ha estat l’èxit de la sèrie ROCKEFELLER PLAZA i les seves intervencions a SATURDAY NIGHT LIVE el que l’han aportat un èxit i reconeixement unànime actualment. Abans d’aquest gir còmic de Baldwin, la seva carrera no estava en el millor moment, conseqüència d’alguns fracassos en taquilla, males decisions, un sonat divorci amb Kim Basinger i alguns escàndols mediàtics. Ara que està a les nostres pantalles de la mà de Torrente, no hi ha millor excusa per destacar cinc dels seus papers al cinema:

MIAMI BLUES

Un dels seus primers protagonistes i una de les seves pel·lícules més “bizarres”. Baldwin interpreta a Fred Frenger “Junior”, un criminal qui després de trencar-li el dit a un Hare Krishna (causant-li la mort) es topa amb el policia que l’investiga. D’aquest encontre amb el despistat i vell policia (un potent Fred Ward), el “Junior” aconsegueix la pistola i la placa de l’agent de la llei. A partir d’aquí, s’inicia una desenfrenada comèdia negre en la que el personatge de Baldwin podrà cometre tota mena d’abusos gràcies a la placa i pistola robades. Tant per l’ambientació com per la quantitat de situacions surrealistes així com la llibertat del personatge de Baldwin, MIAMI BLUES sembla més aviat un boig sandbox a l’estil GTA (sobretot l’edició Vice City) que no pas una relat pulp clàssic del gat i el ratolí.

LA CAZA DEL OCTUBRE ROJO

Dirigida per el director més influent del gènere d’acció John McTiernan, just després de DEPREDADOR i JUNGLA DE CRISTAL, LA CAZA DEL OCTUBRE ROJO segueix sent la pel·lícula de la saga de Jack Ryan que més aprecien els fans del personatge de Tom Clancy. Alec Baldwin ha estat qui més ha desenvolupat el perfil analític i buròcrata del personatge, lluny de les derivacions més actioners quan l’han interpretat Harrison Ford, Ben Affleck i recentment Chris Pine. Aquí estem davant d’un intens thriller d’acció, molt de la vella escola i en ple final de la guerra freda. El cara a cara entre el Ryan de Baldwin i el possible desertor rus Marko Ramius (un Sean Connery que curiosament manté l’accent escocès), capità d’un submarí nuclear és memorable. El repartiment en general és sensacional, com també ho és el tempo de la pel·lícula, en constant tensió però sense renunciar a l’entreteniment, ja sigui a base de bones actuacions, diàlegs intel·ligents o escenes hipnòtiques. Alec Baldwin troba i manté el perfecte equilibri entre el perfil d’analista de la CIA i home d’acció a contracor, tot un peix fora de l’aigua. Llàstima que l’actor, en una de les seves decisions de carrera més discutides, renunciés a fer la segona part, JUEGO DE PATRIOTAS per a treballar a Broadway, segons diuen les fonts oficials. La història ja la sabem: el paper el va acceptar Harrison Ford amb molt d’èxit de taquilla, justament el que va passar un any més tard quan Baldwin va declinar protagonitzar EL FUGITIVO.

ÉXITO A CUALQUIER PRECIO (GLENGERRY GLEN ROSS)

Un repartiment que inclou a Kevin Spacey, Jack Lemmon, Ed Harris, Al Pacino i Alan Arkin i no obstant, dels qui més es queda a la retina de l’espectador és un Alec Baldwin a qui David Mamet, l’autor de l’obra en la que es basa el film, va crear un paper exclusiu per a l’adaptació cinematogràfica. Aquest cru i intens relat sobre uns venedors pressionats per la seva companyia, en una nit en la que si no venen el suficient, se’n van al carrer, comença amb l’arribada d’Alec Baldwin, que es marca un monòleg memorable, per deixar les coses ben clares als venedors de l’empresa: “Always be closing”. Una única escena, que gairebé sempre apareix en les llistes millors monòlegs/discursos dels darrers anys.

THE COOLER

Amb THE COOLER va arribar la, fins ara, única nominació als Oscars d’Alec Baldwin. En aquesta cinta independent del 2003 dirigida per Wayne Kramer, Baldwin agafa un rol secundari per interpretar al gerent d’un Casino en decadència de Las Vegas. El protagonista, el genial William H. Macy és el que es coneix com un “malastruc professional”. Un “gafe” empleat pel casino per portar mala sort als jugadors de les taules, obligat per el deute de joc que té contret amb el casino. Però la “mala sort” del protagonista es trenca quan s’enamora, cosa que no agradarà a un Baldwin que interpreta aquí a un dels últims homes de la màfia a Las Vegas, conscient de que els seus dies estan acabant, pressionat pel món modern i les grans corporacions. Una d’aquelles petites cintes infravalorades, molt recomanable.

LA SOMBRA (THE SHADOW)

En plena època de revivals de còmics pulp (DICK TRACY, THE PHANTOM) va arribar LA SOMBRA (THE SHADOW), l’adaptació d’un del primer herois de còmic de l’era pulp. The Shadow és un personatge precursor d’altres herois, principalment Batman. Famós per impartir justícia de nit, insuflant por als enemics, mentre que de dia és un atractiu milionari. En el seu moment, l’adaptació radiofònica d’Orson Welles va ser tot un èxit, fent memorable la seva frase: Who knows what evil lurks in the hearts of men? THE SHADOW KNOWS…La gràcia de la pel·lícula és el sentit referencial que desprèn, lo poc seriosa que es pren a si mateixa i la inventiva i l’encant nostàlgic amb el que està feta. La llàstima, el poc pressupost del que tenia, que repercuteix sobretot en uns efectes especials que llastren el resultat final. Tot i així, continua sent una divertida pel·lícula vintage amb actors com Penelope Ann Miller, Tim Curry, Peter Boyle i Ian McKellen. A més, per a fans del Batman de Burton i posteriors, és segurament l’única oportunitat per veure com hagués estat si, Alec Baldwin, hagués estat “fitxat” per interpretar a Bruce Wayne. És sabut que l’actor era un dels candidats principals, però Tim Burton finalment es va decantar per una opció llavors molt criticada, Michael Keaton. La resta com es diu, és història.

Menció especial: TWO BITS / LOS TENENBAUMS. UNA FAMILIA DE GENIOS

Una de les facetes d’Alec Baldwin que aquí menys ens ha arribat és la de narrador. La seva veu greu i sofisticada és emprada als EUA en moltes ocasions per a documentals, cintes d’animació, anuncis o altres tipus de peces. Però també ha estat emprada per alguns directors com a narradors per als seus films. El cas més notori és el de Wes Anderson a la genial LOS TENENBAUMS, UNA FAMILIA DE GENIOS. La veu de Baldwin obra de forma preciosa el relat (acompanyada d’una cover instrumental de “Hey Jude”) i la tanca com si d’una lectura d’un llibre es tractés. A TWO BITS, una pel·lícula poc coneguda protagonitzada per Al Pacino i dirigida per James Foley, també director d’ÉXITO A CUALQUIER PRECIO, Alec Baldwin narra també la pel·lícula posant la veu del protagonista. Ja adult, la seva veu ens recorda un episodi de la seva infància, quan amb 12 anys, en plena Amèrica post crack del 29, el seu avi moribund (Pacino) li dóna dos cèntims a canvi d’enviar un missatge a una antiga amant. Una pel·lícula molt tendre i nostàlgica amb una narració bucòlica molt en la línia de CUENTA CONMIGO, AQUELLOS MARAVILLOS AÑOS o sense anar més lluny, la sèrie CÚENTAME.

Bonus Track: SEDUCIDOS Y ABANDONADOS     

Fent una mica més de trampa, afegim un altre paper que necessitem recomanar. Més per la proposta que pel paper en sí, ja que Alec Baldwin s’interpreta a si mateix en aquest documental que també produeix. Juntament amb el director James Toback, Alec Baldwin es passeja pel Festival de Canes proposant a nombrosos productors i financers posar diners per un fictici drama eròtic protagonitzat per ell i ambientat a la guerra de Irak. Amb aquesta broma com a punt de partida, Toback i Baldwin examinen l’estat del cinema avui en dia, les dificultats que tenen els cineastes per trobar finançament a través de trobades amb productors, financers, homes de dubtosa reputació i també es clar, entrevistant-se amb reputats actors i cineastes del nivell de Bernardo Bertolucci, Martin Scorsese, Jessica Chastain, Ryan Gosling, Roman Polanski o Francis Ford Coppola, que ens regalen nombroses anècdotes i reflexions. Un documental ben curiós i interessant, estrenat aquest mateix any en alguns cinemes, que dona una bona ullada a l’estat del cinema americà actual.

Anuncis