Zona Crítica: El Niño

Daniel Monzón continua sent, juntament amb Enrique Urbizu, un dels pocs directors actuals que aposta per un cinema espanyol de gènere amb ambicions i aspiracions comercials alhora que artístiques. Com és comprensible, l’èxit de CELDA 211, ha accentuat el seu gust per les històries criminals i a més, l’ha permès afrontar la seva següent pel·lícula amb una capacitat de mitjans envejable i poc habitual avui en dia a la nostra indústria cinematogràfica. La seva bona direcció, un càsting encertat i els seus amplis coneixements del gènere, juntament amb l’ambició que demostra a EL NIÑO, permetent a Monzón jugar a crear un thriller sobre el narcotràfic que ben bé podria ser definit com a “Michael Mann a la espanyola”.

L'obsessió per aturar el narcotràfic marca la vida dels policies protagonites.

L’obsessió per aturar al narcotràfic marca la vida dels policies protagonistes.

Però, com diu el refrany, qui molt abraça, poc estreny i en el cas d’EL NIÑO, una durada excessiva i massa atenció sobre els protagonistes criminals de la història treuen a la llum els punts dèbils de la pel·lícula i llastren el resultat d’una cinta que té moments excel·lents. Si notem sobretot el desequilibri narratiu entre els personatges a una banda i altra (o no) de a llei és per la gran dinàmica que mostren entre ells actors de la talla de Sergi López, Eduard Fernández, Luis Tosar i Bárbara Lennie. Malgrat que les històries de policies ja estan molt vistes i plenes de tòpics, cada cop que algun d’aquests actors desapareix i el focus d’atenció se centra en els joves criminals, no es pot evitar sentir,sense desmerèixer les seves bones actuacions, que el nivell baixa un pèl.

Jesús Castro és "el niño" al que fa referencia el títol.

Jesús Castro és “el niño” al que fa referencia el títol.

Malgrat això, com apuntem, la cinta es guarda moments excel·lents. Un inici vibrant que ens enganxa de ple en el món criminal de la pel·lícula: l’estructura del narcotràfic, en el seu pas entre Àfrica i Europa a través de punts clau com Gibraltar o Algeciras. Un món socialment transversal, brut i sofisticat a la vegada, que depèn de milers de persones anònimes, amb vides i històries concretes, com la dels protagonistes d’EL NIÑO.

Cal destacar l’execució de les escenes de persecució marina així com els minuts finals de la cinta, on el ritme torna a elevar-se i som testimonis d’una resolució clàssica però satisfactòria per a un thriller ple de zones grises, que mira als ulls d’una problemàtica difícil, sense pretensions alliçonadores i sempre amb la vista posada en l’espectacularitat i entreteniment propis d’un producte comercial com aquest.

Valoració: 7/10

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s