Zona crítica: EL VIENTO SE LEVANTA

Es pot etiquetar com a obra mestra una pel·lícula des d’un temps pretèrit, abans de veure-la? La (probablement) última pel·lícula de Hayao Miyazaki, EL VIENTO SE LEVANTA, ha anant prenent una aura de culte, mística i testamentària, des que el co-fundador de l’estudi Ghibli va anunciar que es retirava de manera definitiva el passat més de setembre de 2013 a Venècia. El món sencer està esperant amb emoció quina serà la seva última història, quins seran els últims mots d’aquesta última carta fílmica del mestre de l’animació tradicional nipona.

kaze-tachinu-caproni-jiro-joven

La narració escollida per Miyazaki-sama com a comiat és la vida de l’apassionat dissenyador aeronàutic japonès Jiro Horikoshi (1903–1982), els seus avions bèl·lics destructors i la seva dislocada historia d’amor amb Nahoko Satomi. Curiosament, Miyazaki ha decidit abandonar la fantasia pura per abordar el drama històric que tant bé ha cultivat el seu company Isao Takahata –en films com LA TUMBA DE LAS LUCIÉRNAGAS o RECUERDOS DEL AYER– però li injecta dosis de realisme màgic a la manera de SUSURROS DEL CORAZÓN.

EL VIENTO SE LEVANTA conté un dels primers actes més fascinants, emocionants i poètics de la història del cinema. La fascinació infantil per la ingravidesa del vol, un món oníric que desperta el desig de crear i un terratrèmol màgic que sacseja una nació sencera per destruir-la i reconstruir-la com en un relat cosmogònic de déus destructors i creadors. El mateix Jiro és un déu (amb de minúscula) creador que la Història (amb hac majúscula) el transforma en destructor, aniquilant els seus somnis. En el seu sinuós segon acte, la pel·lícula es torna ombrívola, conscientment redundant i progressivament fatalista: vida i narració s’agafen de la mà, esprement el cor de l’espectador.

tumblr_n4ku8cN0sL1ro861co4_500

La sensació és la de veure i viure una pel·lícula irregular, descompensada, de narrativa en espiral. Però aquesta sensació naix d’un paradigma clàssic d’anàlisi, de les nostres expectatives com a espectadors domats i malacostumats. Totes les pel·lícules de Miyazaki retorcen les estructures narratives clàssiques per donar veu al joc poètic, l’experimentació plàstica i el risc autoral. Teniu en ment els meandres de Nausicaä, Laputa i Totoro? Recordeu els interludis de Kiki i Porco Rosso? La imaginació exacerbada de Chihiro i Howl? I els clímaxs apocalíptics fora de lloc de Mononoke i Ponyo?

tumblr_msh3w2nAZ61qc7zf2o1_500

EL VIENTO SE LEVANTA és, efectivament, una nova obra mestra de Miyazaki perquè se sap imperfecta, perquè conté la imperfecció de les grans obres que abanderava Jean Cocteau. És una pel·lícula que defensa, qüestiona, esmicola i ressuscita aquella sensació anomenada sense of wonder, el sentit de la meravella. És una pel·lícula on la imatge ghiblesca per excel·lència –el bri d’herba voleiant pel vent– pren una nova definició polisèmica.

tumblr_mwkvfqLOog1shdhdjo1_500

Quin missatge ens llega Miyazaki al final de la pel·lícula? Fixeu-vos quan somriu i deixa de somriure en Jiro durant la seva última trobada onírica amb el seu ídol, el pioner de la aviació italiana Giovanni Battista Caproni. Les grans ensenyances es troben als petits detalls.

VALORACIÓ: 9/10

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s