Zona Crítica: Noé

El diluvi universal com mai l’hem vist: aquesta és la promesa amb la que Darren Aronofsky ens vol convèncer a NOÉ. I en part és així: Poques vegades hem vist una reinvenció (o remescla) d’un relat bíblic que, lluny de les pretèrites adaptacions que copen (o copaven) la televisió durant Setmana Santa, sigui més aviat una amalgama de sensibilitats, conceptes i estètiques que busca agradar al màxim de públic possible per acabar convencent del tot a ben pocs.

Noé preveu que el final de la humanitat és imminent.

Noé preveu que el final de la humanitat és imminent.

La història de NOÉ, adaptada anteriorment en un còmic homònim del mateix Aronofsky, comença com una cinta apocalíptica, ambientada volgudament en un temps ambigu, on les metàfores amb el món actual són massa evidents. I acaba virant cap a un drama familiar, centrat amb un pare obsessiu i els peatges emocionals pels que ha de fer passar a la seva malsoferta família i a si mateix. Entre mig, una mica de tot: èpica, acció, personatges fantàstics, filosofia new age, efectes digitals, veganisme, estètica moderna a base de time lapses i un desig aparent d’unificar sensibilitats religioses i creences. Com demostra per exemple, el passatge on Noé explica la gènesis del món, tota una pirueta digital creada amb el difícil objectiu d’apel·lar visualment per igual a creacionistes, evolucionistes i escèptics.

Per moments és més fàcil empatitzar amb el personatge de Ray Winstone, un pervers descendent de Cain.

Per què empatitzo més amb el personatge de Ray Winstone, un pervers descendent de Caïm?

La pel·lícula resulta molt més interessant quan s’apropa a certs límits que per desgràcia mai s’atreveix a traspassar, com quan s’hi recreen escenes barbàriques o s’explora la relació entre Noé i el seu fill mitjà. Els moments on un sempre efectiu Russell Crowe sembla més aviat un boig obsessiu tipus Jack Torrance que no pas un enviat de déu tipus Moisés, eleven el resultat de la cinta. Aronofsky, que ja es va preocupar fallidament per temes transcendentals a LA FUENTE DE LA VIDA, tria aquí encertadament, oferir-nos un Noé fosc, un home trencat que confia en el que creu que li vol transmetre un Déu, aquí sempre anomenat “el creador”, a qui mai veu, escolta o palpa. Aquestes contradiccions intrínseques a la fe, el fan un personatge perdut, que ha de tirar pel dret i prendre decisions a cegues, malgrat que això pugui desembocar en destrucció, dolor i patiment.

La guapa família de Noé, podria ser perfectament vestida per una campanya de Mugatu.

La guapa família de Noé, podria ser treta d’un catàleg de moda abans que de la Bíblia.

Tot i així, la sensació de voler tocar moltes tecles alhora sens dubte llastra el potencial d’una pel·lícula que malgrat els punts interessants i les imatges espectaculars, mai troba el seu espai entre la mescla filosòfica i estètica que és i un repartiment irregular on pocs brillen i la resta, senzillament aporten poc o res. Darren Aronofsky ho intenta, però està lluny d’oferir-nos una pel·lícula completa i satisfactòria.

Valoració: 6, 5/10

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s