Les millors pel·lícules del 2013

Si Tarantino pot fer la seva llista dels millors films de l’any, nosaltres també, no? Al cap i a la fi, ja ho vam fer l’any passat. Però enguany, ho hem de reconèixer, ens ha costat molt més. Una bona quantitat de pel·lícules que ens encanten han quedat fora i el que és pitjor, l’amistat de l’equip de LA CASA DE VIDRE per poc es trenca per culpa d’hores d’acalorades discussions. Però al final, el cinema i l’amistat ho poden tot. S’ha d’assenyalar que hem restringit la llista a aquelles pel·lícules estrenades a les sales comercials del nostre país durant l’any natural 2013, independentment de l’any d’estrena original al seu país. Això fa que per exemple, algunes bones pel·lícules que hem vist en festivals i que no s’han estrenant encara, no hi entrin.

En definitiva doncs, aquí teniu les 10 millors pel·lícules del 2013 segons LA CASA DE VIDRE:

10-BIENVENIDOS AL FIN DEL MUNDO / JUERGA HASTA EL FIN

Comencem amb una dupla sobre la fi del món. Si l’any passat l’allau de cintes apocalíptiques va ser massa, el 2013 ens ha portat aquestes dues comèdies que se’n riuen del gènere per parlar de molt més: l’amistat. BIENVENIDOS AL FIN DEL MUNDO d’Edgar Wright tanca la trilogia del “Cornetto de tres sabors” (primer ZOMBIES PARTY, després ARMA FATAL) amb el seu particular estil: mescla de gèneres, seqüencies d’acció molt ben rodades, humor, alcohol, èxits del pop britànic i en aquest cas, un missatge que ens arriba a tots: el desig de recuperar els anys de joventut malgrat el pas del temps; tota una oda a la imperfecció humana i una crítica a la preocupant alienació de la còmoda vida moderna. JUERGA HASTA EL FIN de Seth Rogen i Evan Goldberg ataca el tema de forma més descarada i desenfadada, optant per l’autoparodia absoluta, tot ambientant la fi del món en mig d’una festa de Hollywood. Els protagonistes (James Franco, Seth Rogen, Jonah Hill, Jay Baruchel, Craig Robinson i Danny McBride) s’interpreten a si mateixos per riure’s de la seva pròpia fama i de retruc, reflexionar sobre l’impacte que aquesta pot tenir en un grup de joves i les seves relacions. El ritme còmic és brutal: ple de diàlegs i gags memorables i un moment Backstreet Boys que formarà part de la memòria cinèfila recent.

9. DE TAL PADRE, TAL HIJO

Hirokazu Kore-Eda ha estat sempre hereu del cinema naturalista japonès, portant-nos films d’allò més emotius i importants com NADIE SABE o STILL WALKING (CAMINANDO). Amb DE TAL PADRE, TAL HIJO ens porta un punt de partida sumament interessant: uns pares que han vist créixer el seu fill reben la notícia que, a l’hospital, van intercanviar el seu fill per un altre. La pel·lícula planteja el dilema moral que implica a les dues famílies afectades, que no saben a si donar més pes a la sang o al fill que, al cap i a la fi, han criat com a seu. Una història d’allò més emotiva que retrata a la perfecció dues famílies d’origen social molt diferents, l’obsessió paterno-filial de la societat japonesa i que qüestiona constantment l’espectador.

8. THE MASTER

Qui sap si d’aquí bastants anys la història posarà al lloc que es mereix a THE MASTER de Paul Thomas Anderson? El que és segur és que aquest poderós film, gairebé 12 mesos després de la seva estrena, ens segueix impactant i ens deixa amb més preguntes que respostes. P. T. Anderson torna a demostrar per si encara no estava clar, que és l’únic director capaç de portar el cinema americà cap a un classicisme rejovenit i revolucionari. THE MASTER aborda les crisis personals però també les nacionals, tot explorant l’atracció que el líder d’una secta (Phillip Seymour Hoffman) exerceix sobre un home (Joaquin Phoenix) a la deriva, literal i metafòricament. Un estudi contemporani sobre la masculinitat en temps convulsos que, de ben segur, amb el temps guanyarà adeptes i potser (esperem que no) sigui l’últim film representant d’una espècie en extinció. La crítica, aquí.

7. SPRING BREAKERS

Harmony Korine ens ofereix la festa àcida d’Spring Break d’unes joves adolescents americanes. Quins són els ingredients que fan aquesta pel·lícula única? La utilització d’unes icones televisives pròpies del món Disney (Vanessa Hudgens, Selena Gomez) en una cultura post-Britney Spears que suposa la fi de la seva innocència. Un descens als inferns caracteritzat per les drogues, l’alcohol i la violència (amb un James Franco que marcarà un abans i un després a la seva carrera) i que ens retorna d’alguna manera a la nostra adolescència més desenfrenada. Spring Break forever, bitches!

6. LA CAZA

Amb LA CAZA, Thomas Vinterberg torna a posar el dit a la llaga de la societat acomodada actual. Un retrat devastador de com una mentida d’una nena innocent pot trastocar la vida d’una comunitat però el que és pitjor, gairebé destruir la d’un home (Mads Mikkelsen) que s’havia guanyat el respecte de tothom. Vinterberg treu a relluir les pors i inseguretats que tots tenim com a membres d’una comunitat i ens manté en tensió constant com si d’un thriller d’allò més acadèmic es tractés. Un film ple d’una violència reprimida que sens dubta aflora a tot arreu. Aquí teniu la nostra crítica.

5. LA GRAN BELLEZA

Paolo Sorrentino ens ofereix la seva personal i esperpèntica visió de la Roma post Berlusconi. A través dels ulls del Jep Gambardella -segurament el personatge més carismàtic d’aquest 2013- vivim la deriva d’una ciutat i un personatge que es troben en plena decadència física i espiritual. Les festes, els còctels, i demés rituals de la burgesia romana no són més que una careta; una excusa que permet tirar endavant i camuflar la vacuïtat i la banalitat d’una Itàlia, i una Europa, que ja van deixar enrere els seus dies daurats. Gambardella, interpretat per un enorme Toni Servillo, sobreviu al seu món a base de ironia i gin-tònics, mentre es pregunta on va quedar la il·lusió per la vida i l’amor; on va quedar la gran bellesa. Un pel·lícula brillant, a vegades excessiva, carregada de nostàlgia, que ens recorda que la festa ja s’ha acabat.

4. LA VIDA DE ADÈLE

Guanyadora de la Palma d’Or de Canes i una de les pel·lícules més comentades de l’any, LA VIDA DE ADÈLE és també una de les més lúcides històries d’amor dels últims temps. Una adolescent que s’enamora d’una altra i descobreix no sols la passió més desmesurada sinó també els turments i les inseguretats de l’estimació més profunda, aquella que marca de manera ineludible els destins de les persones que la senten. Abdellatif Kechiche composa una pel·lícula carregada de realisme i transparència, amb detalls subtils i delicats que, juntament amb les immillorables actuacions d’Adèle Exarchopoulus i Léa Seydoux, fan de LA VIDA DE ADÈLE una de les obres més emocionants i extraordinàries de 2013. Podeu llegir la nostra crítica aquí.

3. GRAVITY

Alfonso Cuarón va tardar molt en arribar, però l’espera va valer la pena. Si alguna cosa defineix GRAVITY és el fet de ser una pel·lícula concebuda per ser viscuda com tota una experiència. Mai la sala de cinema havia cobrat tant sentit com en aquesta pel·lícula, i més quan es retorna al 3D tot el prestigi que semblava perdut. Molts són els directors que han experimentat amb aquesta tecnologia, però és Cuarón qui la reivindica, li dóna sentit i submergeix l’espectador al propi univers dels protagonistes d’una manera colpidora. Sens dubte, tot un prodigi cinematogràfic que, no dubtem, crearà escola. Aquí podeu accedir a la crítica que vam fer.

2. THE ACT OF KILLING

Un documental en majúscules que ens ha deixat totalment noquejats. Aquest film, de producció danesa i dirigit per Joshua Oppenheimer, retrata la impunitat que rodeja la societat d’Indonèsia, on els assassins de centenars de persones durant el cop militar del 64 viuen com herois nacionals, orgullosos dels seus actes criminals. El millor del film és com aconsegueix capturar la misèria (i la comèdia) humana sense deixar-se emportar pel dramatisme del tema. El patetisme i l’absurd que despleguen els personatges són magistralment enregistrats pel director que aconsegueix penetrar en la humanitat dels botxins i transformar-los. Un exemple brillant de com el cinema pot canviar la realitat. THE ACT OF KILLING ho aconsegueix. Una obra mestra. La crítica, la podeu llegir en aquest enllaç.

1. MUD

Després de la brillant TAKE SHELTER (que ja es va colar a la nostra llista de millors pel·lícules de 2012), Jeff Nichols ens ofereix la història de dos nens que deixen enrera la infància quan coneixen un nàufrag de nom Mud i d’esperit aparentment romàntic i aventurer. Les peripècies del passat de Mud es transformen primer en un model a seguir pel jove Ellis, enfrascat encara en les tan tendres com cruels problemàtiques del primer amor i de la convivència amb els pares, i en un xoc amb la realitat de la vida adulta poc després. Aquest excepcional conte de desencant, d’atmosfera pertorbadorament serena i carregat d’elegància i bellesa, ens dóna l’oportunitat de descobrir el talent de dos joves actors, Tye Sheridan i Jacob Lofland, i de gaudir de la que probablement sigui la millor interpretació del grandíssim Matthew McConaughey fins el moment. Res no sobra ni falta a aquesta pel·lícula tan senzilla i abrumadorament concreta, tan francament emocionant que no pot ser considerada res més que un dels veritables clàssics del cinema recent.

Anuncis

2 responses to “Les millors pel·lícules del 2013

  1. Retroenllaç: Les millors pel·lícules del 2013 segons Tarantino | La Casa De Vidre·

  2. Retroenllaç: La renaixença de Matthew McConaughey | La Casa De Vidre·

Els comentaris estan tancats.