Zona Crítica: 12 Años de esclavitud

Hi han molts números de que 12 AÑOS DE ESCLAVITUD sigui la pel·lícula que guanyi als propers Oscars. De ser així, seria una bona notícia per partida doble: Primer, perquè acabaria amb la tendència de pel·lícules sobre temàtica racial que ha viscut Hollywood en els darrers dos anys de cara la temporada de premis. I segon, perquè de ser així, ho faria amb una pel·lícula independent que tanca el tema d’una forma humana, crua i lluny de moralines polítiques i lliçons d’història.

I el mèrit és d’Steve McQueen principalment. Un director singular i interessant, provinent de l’art visual que va debutar amb HUNGER (2008) tot guanyant la Càmera D’Or al Festival de Canes, el primer cop que ho feia un director britànic. A HUNGER la va seguir la magnífica SHAME també amb Michael Fassbender de protagonista. Tota una dissecció sobre l’esgotament de l’ànima humana que va ser sens dubte un dels millors films de l’any passat.

McQueen donant instruccions a Fassbender, amb el qui ha treballat ja a 3 films.

McQueen donant instruccions a Fassbender, amb el qui ha treballat ja a 3 films.

A 12 AÑOS DE ESCLAVITUD, McQueen es disposa a entrar al món del mainstream amb una producció que, tot i ser independent, està plena de grans noms de Hollywood i una temàtica d’aquelles que agraden tant a l’acadèmia. Però lluny de tirar per vies conegudes i un llenguatge planer, el director decideix filtrar el seu estil i oferir un relat trencat, ple de grisors, que aporta, suma i fa avançar el cinema del Hollywood actual en comptes de ser un peça més del seu conservadorisme com va ser fa uns mesos EL MAYORDOMO, cinta amb la qual és difícil no comparar-la.

El protagonista, perd la seva llibertat i és traslladat al sud esclavista.

El protagonista, perd la seva llibertat i és traslladat al sud esclavista.

La història real de Solomon Northup (un excel·lent Chiwetel Ejiofor) és la d’un home lliure del nord, obligat a ser esclau durant més d’una dècada al sud anys abans de la guerra civil. Una història de supervivència gens grandiloqüent, la força de la qual recau en el patiment i la resignació del protagonista, que lluny d’esdevenir un líder (com en altres històries similars) tant sols es resigna a aguantar com pot el drama que li ha tocat viure i a buscar el moment oportú per trobar una sortida, malgrat les decepcions i barreres contínues.  Una actitud que segurament molts de nosaltres adoptaríem també.

Brad Pitt, qui es reserva un petit paper, és també productor de la cinta.

Brad Pitt, qui es reserva un petit paper, és també productor de la cinta.

Aquest enfocament tant carnal i humà al drama que explica la pel·lícula és la seva gran virtut ja que aconsegueix el que dèiem abans: fer-nos viure el patiment del protagonista sense necessitat de contextualitzar la història ni donar lliçons ni reprimendes, ni buscant un sentiment de culpabilitat com de forma fútil tornem, feia EL MAYORDOMO. El que veiem a 12 AÑOS DE ESCLAVITUD és un món ja passat, una situació d’un país “a priori” ja resolta però un món i una xarxa de personatges desgastats espiritual i moralment encara molt viva en els nostres dies. I és que el món encara està ple de situacions injustes en la que alguns s’aprofiten de la seva situació i el suport del sistema per treure profit a través de persones desemparades que, com Solomon Northup tan sols volen viure la seva vida i tornar a casa amb els seus.

Valoració: 8.5/10

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s