Pixar al rescat de Ken Loach

Més que una notícia, el que us explicarem vindria a ser un història cinematogràfica tendre, digna de pertànyer a un imaginari “Sorpresa, Sorpresa” del món cinèfil. Una història de solidaritat entre dos mons molt diferents: el d’un present amb molt futur (cinema digital) i el d’un present moribund (cinema analògic).

La setmana passada el famós cineasta britànic Ken Loach va fer una desesperada demanda pública a la web britànica Screendaily. Loach tenia un problema. Ell, home de la vella escola, no només roda en pel·lícula fílmica sinó que edita de forma manual, emprant el que tota la vida havia estat l’estàndard, una taula d’edició o moviola. Això li ha suposat un problema de subministrament en una indústria que oblida molt ràpidament la tecnologia obsoleta. En ple muntatge del que ell assegura serà la seva darrera pel·lícula (Loach té ja 76 anys), JIMMY’S HALL, el director i els seus col·laboradors s’han trobat que ja no troben subministrament de “cinta blanca” o “cinta numèrica”, que ve a ser una espècie de cinta adhesiva amb una numeració concreta, que és essencial per identificar i mantenir el metratge revelat totalment sincronitzat amb el so. És una eina indispensable doncs, per seguir amb el procés manual de tallar linealment una pel·lícula. Dues setmanes després de començar oficialment el muntatge de JIMMY’S HALL, Loach i el seu muntador, Jonathan Morris, es van trobar que els hi quedava tan sols cinta per a una setmana i que tots els proveïdors habituals eren escassos o inexistents.

1181747_Film-numbering-tape

Un exemple del que és l’escassa “cinta numèrica”.

Després d’explicar el problema a la mencionada web, Loach ha trobat un còmplice inesperat: Pixar, el paradigma del cinema totalment digital contemporani. Steve Bloom, muntador de professió, encarregat del muntatge dels curts de Pixar LA LUNA i BOUNDIN’ i segon muntador de MONSTRUOS UNIVERSITY, va llegir l’article a Screendaily i no va dubtar en ajudar. Juntament amb altres muntadors de l’estudi creat per John Lasseter (tots ells fans de Loach) van rebuscar a consciència i li van enviar a Loach tot l’estoc (uns 19 rotlles de cinta) que hi havia a les instal·lacions de Pixar. Els rotlles a més, van arribar aquest dilluns acompanyades d’una il·lustració (didcada) dels famosos Mike i Sully en una antiga sala de muntatge. Tot un detall, la veritat.

Mike i Sully versió old shool.

Mike i Sully versió old shool.

Amb tot això, un Ken Loach agraït (en especial a Pixar però també a altres empreses i cineastes que li han enviat més estoc) i el seu equip es preparen per seguir amb el muntatge de JIMMY’S HALL de la forma més tradicional i única possible. La pel·lícula, ambientada el 1932 i basada en la vida del líder comunista irlandès James Gralton, és possiblement la darrera pel·lícula (almenys totalment analògica segur) del director britànic, famós pels seus drames socials com EL VIENTO QUE AGITA LA CEBADA, MI NOMBRE ES JOE, FELICES DIECISÉIS, KES, LADYBIRD LADYBIRD o TIERRA Y LIBERTAD, que va rodar al 1995 a Catalunya i és una de les millors pel·lícules de la Guerra Civil Espanyola, sens dubte.

Ken Loach i el seu equip la mar de contents per poder seguir artesanalment.

Ken Loach i el seu equip la mar de contents per poder seguir artesanalment.

PD: Aquí teniu el dors de la il·lustració, dedicada pels muntadors de Pixar que es van interessar en Loach.

1182099_Pixar editors

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s