Festival de Sitges: Dia 9

Últim dia de festival, deixant a banda el diumenge de maratons. Un día que dediquem majoritàriament a entrevistes pendents amb alguns dels protagonistes del festival com el director del mateix, Ángel Sala o el membre del jurat (i director de la nova POSESIÓN INFERNAL) Fede Álvarez, així com a altres directors convidats com Park Hoon-Jung, responsable de NEW WORLD, guanyadora del premi a la millor pel·lícula a la secció Focus Àsia, o bé al mestre de l’animació Bill Plympton.

Ángel Sala, en un moment de la nostra entrevista.

Ángel Sala, en un moment de la nostra entrevista.

L’inici del dia el dóna la pel·lícula de clausura, THE SACRAMENT, de Ti West; una sorpresa grata. Mai hem estat grans fans del director, però West ens entrega un found footage (sí, un altre) amb mèrit. Recreant un documental de “Vice”, que últimament és la gran moda per les xarxes socials en contra del documental més mainstream, el director utilitza el realisme cru com a principal arma per causar l’horror. El film té alguna cosa discutible, però la cruesa del seu tram final de pel·lícula, amb escenes que no es tallen en mostrar la duresa de la realitat (infanticidi inclòs) remouen l’estómac i aconsegueix crear un terror autèntic.

Miike, el gran homenatjat de l’edició, presentava la seva LESSON OF THE EVIL, un film violent i directe, carregat d’un humor molt negre, que no s’autocensura o limita en cap moment per entregar-nos un festival gore que realment sorprèn. Malgrat el seu desenllaç més que discutible, el film és 100 % Miike. Què més podem demanar d’ell?

Miike (i traductor) presentant LESSON OF THE EVIL.

Miike (i traductor) presentant LESSON OF THE EVIL.

El punt i final de Sitges, al menys en el nostre cas, el posa THE WIND RISES, del mestre Hayao Miyazaki. Malauradament (i costa acceptar-ho), no és el film que hauríem desitjat que fos. Miyazaki s’entrega a un realisme clàssic, entregant-nos una història sobre la persecució d’un somni i les conseqüències que se’n deriven. La pel·lícula, malgrat resultar entranyable i tenir moments emotius a recordar, costa d’aguantar pel seu ritme pausat. Potser influeix el cansament acumulat de tot el festival, o potser es troba a faltar el Miyazaki més màgic que no posava límit a la seva imaginació; però certament no vam poder gaudir de l’espectacle que esperàvem. No obstant això, el film té una nostàlgia que podríem comparar paral·lelament a la vida del propi Miyazaki: la vida dels dissenyadors (somiadors) només dura 10 anys, diu un dels personatges a la pel·lícula, i s’ha d’aprofitar al màxim aquest viatge. No podem evitar pensar que es tracta d’una reflexió del propi director: és el seu adéu més personal, posant punt i final a la seva carrera, anunciant que els seus “10 anys” ja han passat. Els ha viscut al màxim, però ara toca passar pàgina.

Una de los moltes imatges bucòliques de THE WIND RISES.

Una de los moltes imatges bucòliques de THE WIND RISES.

I a nosaltres lamentablement, també ens toca passar pàgina i assumir que la bombolla de Sitges s’ha trencat. Una edició plena de sorpreses, bons films (altres no tant) però, per sobre de tot, un ambient entranyable on el públic s’entrega completament i fa d’aquest festival el que és. I que segueixi així durant molt de temps. Malgrat acabar ja les cròniques diàries, els especials de Sitges 2013 seguiran endavant, ja que us portarem properament les entrevistes que vam realitzar. Així que ja sabeu, estigueu ben atents.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s