Festival de Sitges: Dia 7

La setena jornada de Sitges viu marcada, sobretot, per la presència de dos directors convidats molt especials: el japonès Takashi Miike i el xilè Alejandro Jodorowsky. Molta expectació davant l’arribada de dos mestres molt diferents entre ells, però que generen tota una expectació pels nous treballs que venen a presentar a Sitges.

Un moment de SHIELD OF STRAW, de Takashi Miike.

Un moment de SHIELD OF STRAW, de Takashi Miike.

De Miike hem pogut veure SHIELD OF STRAW, un film que ens porta al Miike més comercial però igual d’interessant i entretingut. El director japonès adapta una popular novel·la amb un curiós punt de partida: un vell milionari ofereix públicament una recompensa d’un bilió de Yens per qui mati a l’assassí de la seva néta. Això crearà un conflicte pels agents de seguretat que han de transportar el presoner fins a Tokyo, ja que es toparan amb una sèrie d’amenaces no només entre els ciutadans del Japó, sinó amb les pròpies forces policials. Miike aprofita per posar en qüestió l’ètica moral i l’obsessió per complir un deure establert, jugant hàbilment amb l’espectador, que es troba constantment dividit: val la pena arriscar la teva vida per un assassí malaltís? Convé més bé prendre’s la justícia per la pròpia mà? O hem de seguir fidels a la nostra integritat professional? El film funciona molt bé, sent conscient de la seva factura comercial, i aconsegueix entretenir fins el final.

Al matí, també vam poder veure un esperat nou treball: el del Jim Jarmush, abanderat del cinema independent i sens dubte un dels creadors contemporanis amb més admiradors. Si a això li sumem que la pel·lícula en qüestió, ONLY LOVERS LEFT ALIVE tracta de vampirs, tenint en compte que estem a Sitges, l’expectació i excitament és doble. La pel·lícula, protagonitzada per uns Tom Hiddleston i Tilda Swinton com a amants immortals, no decep en un sentit: és totalment una pel·lícula de vampirs de Jim Jarmush. Per lo bo i per lo dolent. El director americà, s’apropia del mite dels vampirs per fantasiejar amb les possibilitats que la immortalitat donaria a una persona dels seus gustos: és a dir, tenim uns vampirs literats, músics, escriptors, que no només referencien constantment a llibres, cançons, músics o científics, sinó que són responsables directes d’algunes grans obres de la història, les del propi Shakespeare o Schubert, ni més ni menys.

Tilda Swinton i Tom Hiddleston són dos amants eterns que vieuen entre Tàner i Detroit.

Tilda Swinton i Tom Hiddleston són dos amants eterns que viuen entre Tànger i Detroit.

Però el cert és que aquest toc és anecdòtic, un tret molt Jarmush, li dona quelcom especial a la pel·lícula, amb uns personatges realment interessants, perduts dins la immensitat del temps, desesperats per alimentar-se de sang pura (davant els perills de la contaminació dels humans) i sobretot, enamorats eternament, malgrat el tedi i els dubtes existencials que comporten el no morir mai. Per sobre de trot són uns romàntics clàssics. Una combinació i proposta diferent de Jarmush però que al meu parer, pot quedar com una de les millors de la seva filmografia. Al cap i a la fi, no eren vampirs metrosexuals, en plena adolescència fatal i per això ja s’agreix. Si a sobre els vampirs en qüestió son Tom Hiddleston i Tilda Swinton, la cosa millora. Molt recomenable.

Per la tarda ens toca una doble sessió molt especial: el sensacional documental JODOROWSKY’S DUNE i LA DANZA DE LA REALIDAD. El primer és un documental de Frank Pavich que explora aquell gran projecte fallit que va ser l’adaptació de DUNE per part del director Alejandro Jodorowsky i el productor Michel Seydoux. Com és sabut, el projecte (fascinant) no va arribar mai a ser produït, però va crear escola i, el que és millor, un mite. A més, va reunir a tota una sèrie de talents que suposarien el seu descobriment: Moebius (il·lustrador de còmics), Dan O’Bannon i H.R. Giger (que més endavant crearien junts la famosa criatura d’ALIEN)…entre d’altres. El documental repassa a partir dels testimonis involucrats, amb Jodorowsky com a protagonista absolut, allò que hauria estat un film precursor, amb participacions de David Carradine, Salvador Dalí, Orson Welles, Mick Jagger, i amb música de Pink Floyd o la banda Magma. El documental resulta tan divertit (gràcies a la personalitat de Jodorowsky), com emotiu. “Jodo” reflexiona sobre els grans estudis, sobre la necessitat de seguir un somni i intentar perseguir-los passi el que passi.  Bravo, mestre.

Jodoroswki en un moment de la presentació a l'auditori Melià de Sitges.

Jodoroswky durant la presentació a l’auditori Melià de Sitges.

I per tancar la “doble sessió Jodorwosky”, LA DANZA DE LA REALIDAD, la seva primera pel·lícula com a director en 23 anys. Avisem, millor conèixer al personatge i saber que viurem dues hores i mitja dins dels seus inflats records d’infància, narrats i plasmats amb la seva habitual mescla de surrealisme i al·legoria constant. Per això, potser veure el documental previ, et faci apreciar suficientment al Jodorowky personatge/persona com per ser més receptiu a alguns trets bastant difícils de pair del Jodorowsky director. Dit això, LA DANZA DE LA REALIDAD, protagonitzada pel seu fill Brontis, resulta una evocativa mirada a la infància del director xilè, a uns temps convulsos al país i sobretot, a un univers personal que es forja durant aquells anys. Woody Allen deia després de rodar DÍAS DE RADIO, que la cinta era el seu particular AMARCORD (de Fellini, paraula que en italià vindria a significar “records nostàlgics”) i assegurava que cada director important hauria de fer el seu propi AMARCORD, és a dir, una mirada als seus anys d’infantessa.

Un moment del film amb el Jodorowski de ficció, el nen, i el propi Jodorowski adult.

Un fotograma del film amb el Jodorowsky de ficció, el nen, i el propi Jodorowski adult.

I això és el que el nou film de Jodorowsky és, sempre des del seu estil particular, amb un metratge excessiu i certes situacions que poden tirar enrere a molts espectadors però eminentment, una cinta especial i potent a nivell emocional. Encara que sigui per veure a un home ja als seus 84 anys, narrant la seva vida, al costat del seu jo infantil, reflexionant sobre els records que el van construir com a persona. No tothom ho pot fer a la vida això, encara que sigui a base de construccions, records i somnis plegats de surrealisme.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s