Festival de Sitges: Dia 6

Sisè dia del festival. Cada dia ens acostem més al final. A vegades, com és d’esperar, arriben els problemes tècnics. I és que l’Auditori ha viscut una jornada marcada per una sèrie d’errors i aturades tècniques que van posar a prova la paciència de més d’un espectador.

THE CONGRESS, d’Ari Folman, director de VALS CON BASHIR, és la primera en patir dos errors tècnics que aturen la projecció d’una pel·lícula veritablement fascinant. Deixant de banda els incidents, THE CONGRESS és tota una experiència visual, amb un punt de partida interessant que no queda desaprofitat, malgrat que l’animació hagi dividit opinions. Per nosaltres, l’ús de l’animació, fugint de les tècniques actuals i recorrent a l’animació antiga, que recorden a cintes com ¿QUIÉN ENGAÑÓ A ROGER RABBIT? o “COOL WORLD”, és tot un encert i li dóna un toc retro a la pel·lícula que encaixa amb el món distòpic que està creant. Folman desenvolupa la història de Stanislaw Lem (autor de la noveŀla SOLARIS) amb molta sensibilitat, oferint imatges i moments molt emotius i retratant un món animat amb una iconografia extensa, de manera imaginativa i ple de referències musicals i cinematogràfiques. Folman acaba construïnt una reflexió sobre el futur del cinema, de la tecnologia i de la humanitat, que cada cop queda més mecanitzada i deshumanitzada. Una de les que recordarem amb molt d’afecte.

Un fotograma animat de THE CONGRESS

OPEN GRAVE és la segona pel·lícula del dia, que tampoc es lliura dels problemes tècnics i també s’atura dos cops. No només això, sinó que malauradament tota la sala es queda sense veure el final de la pel·lícula, a uns 5 minuts de finalitzar. El film de per sí és molt irregular, beu de molts referents però es mou amb un guió ple de tòpics, uns personatges tan plans com contradictoris i uns diàlegs molt poc cuidats. Sharlto Copley està irreconeixible (i no en un bon sentit), i fins i tot una actriu com JOSIE HO, que uns anys abans s’havia fet amb el guardó a millor actriu a Sitges per DREAM HOME, queda desaprofitada i desprestigiada. El resultat final d’OPEN GRAVE és com agafar un dels pitjors capítols de THE WALKING DEAD, donar-li amnèsia als seus personatges i afegir certs tocs de pandèmia ja tractats a films com THE CRAZIES.  Molt irregular, molt oblidable.

Fugint ja dels problemes de l’Auditori (que finalment ha hagut de cancelar el passi de MALA), ens acostem al Retiro per presenciar la nova pel·lícula del director japonès Kiyoshi Kurosawa, REAL. No ens trobem amb el seu millor film,  però sí davant d’una proposta molt interessant. Kurosawa, que en altres ocasions ha sabut transmetre atmosferes desconcertants en films com PULSE o CURE, s’endinsa ara en el món de la psique i el subconscient. La pel·lícula segueix el ritme i tempo habitual del director, que prefereix avançar amb un ritme pausat per poc a poc anar creant un clima incòmode relacionat amb els traumes subconscients del protagonista, fins a arribar a un clímax final que, malauradament, ha estat durament criticat per tots. Sigui com sigui, és admirable com pot apostar per un desenllaç poc convencional que, tot i que poc generar un gran desconcert, queda totalment lligat i justificat al tema principal de la pel·lícula: com, a partir d’unes memòries reprimides, acabem creant monstres. No serà per tots els paladars, però el film té encerts i el desconcert (que nosaltres sempre considerem bo) està garantitzat.

Kurosawa tracta el món del subconscient i els somnis

El punt i final del dia el van donar dos films. El primer, la filipina ON THE JOB, d’Erik Matti, una pel·lícula molt interessant. ON THE JOB ens porta una història sorprenentment basada en fets reals: el govern filipí tenen un acord amb els guardes d’una presó per utilitzar una xarxa de presos que són discretament posats en llibertats temporalment per treballar d’assassins a sou. Amb aquesta interessant premissa,  Matti ens entrega una crònica violenta, realista i crua, que sorpren per una estilitzada i sòlida direcció (a destacar els bons plans seqüència constants a la presó), i un muntatge en paral·lel des d’ambdos punts de vista (el món policial i el món criminal) que acaba culminant en un ben construït clímax final.

La violenta i crua ON THE JOB

El segon, MUCH ADO ABOUT NOTHING. Estem davant un experiment (o passatemps) de Joss Whedon, que surt bastant ben parat. La peŀlícula, en blanc i negre, trasllada paraula per paraula l’obra original de Shakespeare a una mansió de Los Angeles que supleix a l’aristocràtica Messina original. Un film curiós, que extranyament funciona i que está més proper al cinema experimental o al teatre filmat que cap altre peŀícula o sèrie comercial de Joss Whedon. Els fans del cineasta la gaudirant més gràcies a la quantitat d’actors sorgits de l’univers Whedon que aparèixen a la peŀlícula.

Això s’acosta ja al final, i el ritme i ànims en general no decau. Veurem quines sorpreses ens esperen aquests últims díes.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s