Festival de Sitges: Dia 5

Per fi arribava el dia: Nicolas Winding Refn i Ryan Gosling a Sitges! Sí, d’acord, no estarien de cos present però per fi podríem veure ONLY GOD FORGIVES, la seva segona col·laboració després de DRIVE que, personalment, va suposar el millor moment de Sitges de fa dos anys. Les ganes i les expectatives no van suposar cap problema ja que ONLY GOD FORGIVES és una nova mostra del talent i les capacitats, sobretot de Winding Refn, com una de les noves veus del cinema criminal actual.

only-god-forgives-ryan-gosling-vithaya-pansringarm

L’enfrontamen decisiu entre Julien i Chang.

Ara bé, qui s’esperi una pel·lícula similar a DRIVE, va molt equivocat. D’aquí potser, moltes de les reaccions negatives que ha despertat la pel·lícula entre molts espectadors i crítics. ONLY GOD FORGIVES emergeix com un preciosista western asiàtic on presenciem en certa manera, la fi de l’anti-heroi contemporani, un personatge exposat per uns traumes existencials que deslegitimen el seu propi codi moral. Aquesta és d’aquelles pel·lícules que dins del seu estil formal, opten per insinuar més que per subratllar. Però el que verdaderament destaca de la pel·lícula a part de la direcció, és el personatge antagonista (o podríem dir el vertader protagonista?), Chang, interpretat per Vithaya Pansringarm. Ell és l’àngel de la mort que fa avançar la pel·lícula i qui reparteix justícia segons el seu propi codi moral a una regió del món molt pertorbadora, on tothom explota les seves perversions amb facilitat. Els negocis il·legals i les maneres de fer de la família d’el Julian (Ryan Gosling) es toparà amb aquest particular jutge moral, el propi Déu de l’univers de la pel·lícula.

Divisions d’opinió amb aquesta gran pel·lícula i també al llarg del dia, i és que la programació principal d’aquest dimarts 15, va comportar  entre la majoria de crítics una clara divisió. Pel·lícules com la psicotròtica A FIELD IN ENGLAND (de Ben Wheatley) o la francesa L’ÉTRANGE COLEUR DE LARMES DE TON CORPS, no van ser tampoc molt ben rebudes.

L’aparició d’Álex de la Iglesia, del poc que va agradar unànimament durant el dia.

La tarda va avançar amb aquesta tònica (interrompuda per una concorreguda i interessant masterclass amb Álex de la Iglesia) amb els altres dos films que vam poder veure: HOOKED UP primer, i ENEMY després.

HOOKED UP és una cinta de terror produïda per Jaume Collet-Serra que presumeix promocionalment de ser la primera pel·lícula gravada sencera amb un iPhone. Més enllà d’aquest fet anecdòtic que fa que molts parlin del concepte de “democratització del cinema” (molt relatiu quan et pots permetre una post-producció de primera per millorar els resultats obtinguts), el cert és que la pel·lícula en sí, té moments inspirats. Malgrat el tòpics del guió, hi destaquen sobretot la direcció d’actors, el disseny d’art i el muntatge i efectes de so, grans responsables de la majoria d’ensurts de la pel·lícula. Llàstima que aquest nou found footage (quan acabarà la moda, per cert?) sobre dos adolescents americans que viuen una nit de por a Barcelona, no aporti res nou al gènere, a part de la “proesa” de gravar amb l’smartphone de la poma.

En quant a ENEMY, moltes ganes a l’auditori per veure-la. Normal tractant-se d’una nova cinta de Denis VIlleneuve que ha estrenat gairebé a la vegada una espècie de díptic molt i molt curiós: PRISIONEROS, a les sales comercials, tot un èxit de públic i ENEMY, una pel·lícula destinada a les audiències més independents o pròpies de festivals. La pel·lícula, escrita per Javier Gullón i amb participació catalana, és una adaptació del llibre de Saramago “El hombre duplicado” que ens porta un Jake Gylenhaall per duplicat, obsessionat per descobrir qui és l’home que s’assembla físicament a ell, un home al qui ha vist a una pel·lícula de casualitat.

El dos Gyllenhaal, cara a cara.

El dos Gyllenhaal, cara a cara.

Aquesta obsessió i conseqüent trobada entre els dos, dona pas a una paranoia que reflexiona, com no, sobre la identitat humana, la rutina i el tedi del món actual i com sembla que a vegades, se’ns desdobla la personalitat. El ja habitual i freqüent joc d’identitat amb la figura del doble. Un Gyllenhaal que actua molt bé, una ambientació groguenca molt angoixant alhora que magnètica i una construcció formal i metafòrica que fa recordar a Lynch o Cronemberg. I per tant, molts moments del film, en especial el final, et deixen desconcertat i perdut. D’aquí les opinions enfrontades. Personalment, no m’acabo de decantar, la veritat. Abans de formar-me una opinió definitiva, crec que es necessiten múltiples visionats, que és el que segurament li ha passat a la majoria de la gent.

Demà més i ens preguntem…igual de dividits?

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s