Festival de Sitges: Dia 2

Vam començar el segon dia del festival de bon matí, cafè en vena i llestos per començar la jornada amb moltes pel·lícules, diverses masterclass i rodes de premsa. Encara hi havia activitat tuitera respecte el dia d’ahir: les bones acollides de la pel·lícula inaugural, GRAND PIANO, amb un Elijah Wood carismàtic que, clarament, ha sabut guanyar-se el cor del públic, i Terry Gilliam trepitjant la catifa de Sitges per presentar THE ZERO THEOREM.

Aquest nou dia de festival, amb un públic modest però matiner, començava amb MAGIC MAGIC, un film del xilè Sebastián Silva, protagonitzada per les joves promeses Juno Temple (excel·lent a KILLER JOE), Michael Cera i Emily Browning. Les expectatives d’un bon film eren altes: un repartiment jove però contundent, una fotografia del sempre inspirador Christopher Doyle i una visió diferent rodada en paratges naturals del sud de Xile. El director ens acaba entregant, en canvi, una cinta molt irregular, d’una atmosfera enrarida -per moments, surrealista-, que sembla apuntar en moltes direccions, gèneres i tons sense acabar de decidir per quin camí deixar-se emportar. Uns personatges secundaris plans, un Michael Cera entregant-nos la seva interpretació més fluixa (el seu personatge acaba esdevenint veritablement molest), i una Juno Temple que s’esforça per entregar-se en un personatge complex que l’acaba superant. Un resultat molt irregular, que ens deixa bastant freds, malgrat una direcció subtil per moments i l’excel·lent fotografia de Doyle.

gilliam masterclass

L’ex-Monty Python en un moment de la masterclass.

Després sacrifiquem el passi de THE GREEN INFERNO, d’Eli Roth, per assistir a la Masterclass del mestre Terry Gilliam. Un torn de preguntes d’una hora on el director es manté molt irònic, fent reflexió sobre el seu cinema, els seus temes recurrents, afirmant que el seu secret dirigint sempre ha estat “fer creure a tothom que sap allò que està fent”. Durant la sessió segueix parlant de les seves incomoditats, el seu inconformisme amb l’estat actual de les coses i la necessitat de fer alguna cosa al respecte. Endinsant-se en el món de la tecnologia i l’evolució econòmica del cinema, es proclama defensor del cel·luloide, indiferent davant el cinema 3D i reflexiu sobre el crowdfunding. “Tinc una reunió la setmana que ve amb algú de Kickstarter. Però no em veig recorrent al crowdfunding. Hi ha altres maneres millors de finançar una pel·lícula, com robar un banc”.

Sí que podem assistir a la roda de premsa de THE GREEN INFERNO. L’ambient general sembla mostrar que Eli Roth i Nicolás López (co-productor i co-guionista del film) han entregat un divertimento pur i dur, que entrega allò que promet: sang, gore, humor negre i un homenatge a cintes italianes del mateix gènere de canibalisme. Pel que sembla, el rodatge va ser probablement igual de divertit que el seu resultat final. Anècdotes, rialles i un Eli Roth que insisteix en la importància de fer descobrir nous talents i que es mostrava molt agraït amb el Festival de Sitges, que considera el millor festival de tots. Àngel Sala, el director del Festival, no podia evitar un somriure i agrair-li a Roth el comentari.

Nicolás Lopéz i Eli Roth demostren formar un bon equip.

Nicolás Lopéz i Eli Roth demostren formar un bon equip.

Per la tarda presenciem THE ZERO THEOREM, un film 100% Gilliam, amb una estructura un tant caòtica, però que acaba construint un discurs molt interessant, una posada en escena exquisita i un Cristoph Waltz que interpreta a la perfecció un personatge complex, fugint dels tics interpretatius de Hans Landa i del Dr. King Schultz imposats per Tarantino. El film pot no acabar de convèncer a tothom, però és un d’aquells films que romandran a la ment per un temps. Indiferent no deixa a ningú, vaja. Gilliam, a més, es va guanyar els aplaudiments i admiració per part del públic durant la seva presentació.

Johnnie To ens entrega per la tarda un altre dels seus prodigis, DRUG WAR. Una genial crònica sobre el narcotràfic a la Xina continental, interpretat per Louis Koo i un Sun Honglei en estat de gràcia. To segueix demostrant el seu domini per la narrativa, el muntatge i la millor acció made in Hong Kong. Llàstima que al final el sr.To no pogués assistir a Sitges, com estava previst, ja que es tracta sens dubte d’un dels directors més importants del Hong Kong actual.

SONY DSC

Els dos protagonistes de DRUG WAR cara a cara.

El punt i final del dia ens el dóna tot un deliri violent, irònic i un divertimento pur i dur: WHY DON’T YOU PLAY IN HELL?, de Sion Sono. Sono deixa de banda les seves últimes produccions més serioses com THE LAND OF HOPE per tornar a allò que va fer que ens tremolassin els genolls: films esbojarrats, extrems, on la violència i diversió van agafades de la mà. El propi Sono deia que amb aquest film volia fer una pel·lícula per passar-s’ho bé. I Déu ni do si es nota. Recuperem, doncs, al Sono més trapella de LOVE EXPOSURE en una sessió que neix per ser admirada i gaudida pels espectadors de Sitges, que esclataven en rialles i aplaudiments, sobretot de cara al seu terç final.

Una jornada completa, plena de films memorables i, francament, difícil de superar. Però encara queda molta programació per endavant, i moltes sorpreses i petites joies a descobrir. Esperem que així sigui.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s