Zona crítica: Gravity

“No hi ha cap lloc com a casa”, ens deia la Dorothy a EL MAGO DE OZ, després d’un llarg viatge al·lucinogen acompanyada pels seus peculiars acompanyants. La Dorothy per fi arribava al seu destí final: a casa. El viatge iniciat per la jove era purament accidental, i es tractava d’un trajecte que havia de fer en contra de la seva voluntat per poder arribar al lloc més anhelat. Aquest és l’esperit que es mantindria durant el classicisme: encara que la Dorothy volgués tornar a casa, acabava gaudint de la seva nova vida a ritme de cançons i balls, propi d’un conte de fades. Sempre hi ha una ponderació de la llar, i la llar és allà on està al cor. En aquest cas el cor de la Dorothy es quedava per les terres d’Oz.

Sandra Bullock, la Dorothy moderna. “There’s no place like home”.

Però Alfonso Cuarón no és partidari d’aquest esperit. Cuarón renega de l’esperit clàssic i s’acosta més bé al de la postmodernitat: un individu no és capaç de construir la seva pròpia llar enlloc. L’ésser humà està condemnat a divagar per devastats deserts urbans, per un buit espaial, incapaç de trobar el seu lloc en el món o de connectar amb el seu entorn. “La vida a l’espai és impossible”. Així ens ho indica Cuarón a l’inici de GRAVITY: tota una declaració d’intencions. El nou film del director mexicà deixa clar des del principi allò del que l’espectador està a punt de ser testimoni: l’infern de l’espai des del moment en el qual es desencadena la tragèdia. A partir de llavors, l’angoixa absoluta.

La doctora Ryan atrapada al no-res absolut

Aquest infern espaial, la foscor absoluta, el no-res es converteix en protagonista absolut. Seguint les idees del cinema de la postmodernitat, l’espai i l’entorn acaba esdevenint més important que els propis protagonistes, fins al punt que se’ls acaba menjant. El viatge de la doctora Ryan (una Sandra Bullock molt solvent com a patidora) és un viatge a la deriva, una lluita constant contra el seu entorn que, en aquest cas, és precisament una absència d’entorn: un no-lloc. La seva intenció és fugir i retornar a casa, a l’entorn estable i físic. Però l’espai no és cap aliat i, òbviament, tocarà patir. Aquest espai, recreat per uns efectes de CGI que crearan escola, està tot ell orquestrat amb gran delicadesa per Cuarón, que ha recreat amb un hiperrealisme impressionant (sumat a un muntatge sonor impressionant que juga, precisament, amb l’absència de so) allò que semblava impossible.

Des que Cuarón ens entregués la seva última obra mestra HIJOS DE LOS HOMBRES, un film on el director demostrava el seu domini tècnic impecable, el realitzador va dedicar molt de temps en preparar aquest projecte. Amb el temps ens arribaven tota una sèrie de rumors i expectatives creixents, i els seus primers tràilers demostraven que no deixaria indiferent. Gràcies a Déu, en aquest cas els rumors han estat certs, i podem confirmar, sense exagerar, que es tracta d’una de les millors pel·lícules de ciència ficció dels últims 10 anys, com a mínim. I és que GRAVITY és una experiència pura i dura. Feia molt de temps que una pel·lícula no cobrava tant de sentit dins d’una sala de cinema i, el què és més, en 3D. Cuarón ha retornat al 3D el prestigi que últimament semblava tan perdut (amb la clara excepció d’alguns directors), i ha fet que cobri sentit: una direcció clarament pensada per ser rodada exclusivament amb aquesta tecnologia i amb un clar propòsit: introduir l’espectador completament a l’univers dels protagonistes i fer-nos patir gairebé tant com ells amb aquest entorn. I Déu n’hi do si ho aconsegueix.

La calma prèvia a la tempesta. “Terrific”

No cal ni esmentar que a nivell tècnic Cuarón se segueix desenvolupant com un geni, amb una posada en escena impecable i uns impressionants plans seqüència dignes d’admirar. I és que aquesta pel·lícula ha nascut per ser admirada (o més bé per ser viscuda) com tota una experiència i prodigi cinematogràfic que no pas per portar una gran història profunda, uns personatges rodons o una reflexió clau, perquè, en el fons, no en té cap d’aquests elements. És aquí on alguns crítics li restaran punts al film, que diran que sota aquesta superfície estètica no hi ha una gran narrativa. Però no ens equivoquem: GRAVITY no intenta atrapar-nos per les seves constants accions o història; pretén crear un model a nivell tècnic, un abans i un després, convertir el film en un espectacle social. Per molt que hagi convençut o no, costa retreure-li defectes. N’hi han, però pocs, com la utilització d’una banda sonora que juga en contra del muntatge sonor, o un guió que no pot definir-se com originalíssim.

No obstant això, en definitiva, és precisament un film entranyable  i fàcil d’estimar. A un humil crític no li fa cap por en admetre que ens trobem davant d’un dels fenòmens cinematogràfics més importants dels últims temps, i malgrat els seus petits elements millorables que es poden comptar amb una sola mà, Cuarón és un mestre modèlic i GRAVITY és una pel·lícula que aspira (i aconseguirà) ser recordada per la història. Els directors ja poden prendre nota.

Valoració: 9/10

Anuncis

One response to “Zona crítica: Gravity

  1. Retroenllaç: Els millors films del 2013 | La Casa De Vidre·

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s