Zona Crítica: Dolor y Dinero

Miami. Anys 90. Món del culturisme. N’hi ha quelcom més passat de voltes i “hortera”? Sí. Michael Bay.

I per això és el director idoni per DOLOR Y DINERO.

Els protagonistes de la pel·lícula, gaudint dels rajos UVA.

Els protagonistes de la pel·lícula, gaudint dels rajos UVA.

Si alguna cosa té Michael Bay és que no enganya a ningú: un noi bé de fraternitat, un adolescent de mitjana edat que ha construït la seva fortuna i reputació de “macho man” als 90 a base de videoclips, anuncis frenètics i grans pel·lícules d’acció, plenes d’explosions i noies maques. Tots sabem de quin peu calça i què podem esperar de les seves pel·lícules.

I això és bo, cal recalcar-ho (que consti), sobretot en una industria que cada cap es recolza més en crear expectatives de forma sobredimensionada i en vendre una peli diferent a la que finalment veiem. L’estil de Michael Bay et pot agradar més o menys, entretenir o no, però com a espectador, sempre et va de cara. Des d’aquí, el meu respecte absolut.

"I'm hot and I'm big"

“I’m hot and I’m big”

DOLOR Y DINERO és en principi, la pel·lícula “modesta” i més personal del director, amb un pressupost d’uns 20 milions, quantitat que en altres pel·lícules de Bay era destinada a pagar el sou de l’estrella de torn o inclús al càtering de tota la peli (sic.) I aquest enfocament diferent i nova cura de Bay pel material es nota. Estem probablement davant la seva pel·lícula amb aspiracions més serioses, tot i ser una comèdia negra. Una cinta en la que Bay pretén oferir una cara més versàtil i profunda malgrat que a vegades no arribi allà on vol o aspira.

La pel·lícula ens porta la història real d’un grup d’amics culturistes de Miami, liderat per Mark Whalberg que perseguint el somni americà  i una fortuna ràpida, decideixen segrestar a un dels seus rics clients del gimnàs. Però el pla es va complicant de manera devastadora i el somni aviat s’ensorra. Tot un “rise and fall meteòric” potenciat per esteroides. I és que DOLOR Y DINERO vindria a ser com un FARGO amb esteroides i anabolitzants, efectes secundaris inclosos.

Un "The Rock" totalment desbocat.

Un “The Rock” totalment desbocat.

Una pel·lícula entretinguda, on la química entre els actors i els punts forts del guió brillen i diverteixen per moments, malgrat tractar temes tant negres com el crim i els assassinats. Sense perdre l’enfoc lleuger que imprimeix Bay, el cert és que corre el risc d’enquistar-se en una certa frivolitat que en mans d’un altre director no hagués passat. Tot i així, Bay compensa la seva coneguda falta de subtilesa amb un gran sentit de la ironia. Portant-nos uns personatges patètics, somiadors aspirants a milionaris, marcats per fantasies pop i d’èxit ràpid americà, obsessionats amb el culte al cos total, però tractats amb un cert encant i “carinyo”. Factor en part potenciat per la bona tasca del trio protagonista: Mark Wahlberg, recuperant certa ingenuïtat dels seus personatges inicials, un Dwayne Johnson cada cop més còmode i confiat en prendre riscos i Anthony Mackie, un dels noms de futur a Hollywood, sens dubte. Es nota que tant el director com els actors coneixen aquest tipus de personatges, rodejats com han estat sempre per “gent guapa”, fama, culturisme i altres frivolitats.

La resta de personatges secundaris també estan molt bé, emmarcats dins d’un propi microcosmos molt particular i ben recreat: música, estètica dels 90, el blanc i neó eteri de Miami i un ventall de personatges que va des de culturistes, nous rics jueus, productors de porno, strippers, policies retirats, infermeres obeses, veïns suburbans i pseudo-gurus motivadors com el personatge de Ken Jeong. A destacar entre aquest dispers quadre a Tony Shalhoub, com la víctima dels protagonistes, exhibint una actitud burlesca, inclús en moments d’autèntica tortura física.

Wahlberb i un dels nous descobriments típics de Michael Bay, Bar Paly.

Wahlberb i un dels nous descobriments típics de Michael Bay, Bar Paly.

En definitiva, DOLOR Y DINERO és una tornada agradable al Bay dels inicis, lluny dels focs artificials així com un intent honorable de reivindicar-se com a cineasta alhora que la benvinguda a una nova mirada més cínica del director californià. A base de la seva paleta de recursos visuals i tècniques narratives com la veu en off que recorda altres pel·lícules dels 90 d’esperit similar (com BLOW, LOS ELEGIDOS, UN PLAN SENCILLO, totes elles deixebles de Scorsese o els Coen) Michael Bay frega per moments la genialitat.

Això si, no arriba mai a aconseguir, per la seva manera de ser i enfocament semi frívol, establir-se allà on aspira (o compte! On jo potser volia que aspirés): un lloc a l’Olimp de les comèdies criminals. Una bona pel·lícula per gaudir durant una estona que tampoc deixarà una gran petjada, però que destaca per fresca i divertida en un estiu més que decebedor del cinema made in Hollywood.

Valoració: 7/10

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s