Zona Crítica: Pacific Rim

Guillermo Del Toro és un cineasta curiós, un d’aquells fanboys desbordant de creativitat del qui en més d’una ocasió, la seva passió i personalitat s’han enfrontat amb els interessos més comercials de Hollywood, quedant-se en una espècie de limbe, amb una base de seguidors molt gran però amb cap èxit aclaparador. I per això, dona la sensació que després de cinc anys sense dirigir i d’abandonar nombrosos projectes, Del Toro aspirava amb PACIFIC RIM a agradar més al públic general (i de retruc a les grans Majors)  que a si mateix o els seus seguidors de tota la vida.

"Güey, si no recuperamos los 200 millones de presupuesto, soy hombre muerto".

“Güey, si no recuperamos los 200 millones de presupuesto, soy hombre muerto”.

I és que PACIFIC RIM és un blockbuster amb una premissa molt senzilla: En un futur propè, una raça d’alienígenes gegants, entra a la terra per una escletxa a l’oceà pacífic. Aquests monstres, anomenats Kaiju, arrasen les ciutats i acaben amb milers de persones. Comença així una llarga guerra en la que l’única esperança de la humanitat és construir uns robots gegants, anomenats Jaegers, capaços de lluitar cos a cos amb els Kaiju.

Per tant doncs, una premissa simple, que malgrat que el seu guionista (Travis Beacham) digui que és original, veu totalment i descaradament del gènere japonès del Kaiju (amb Godzilla i derivats com a màxim exponent) i el dels Mecha (amb Evangelion com a exemple més clar). Un plantejament totalment de gènere i que es conforma donant prioritat a l’acció pura i dura davant d’altres elements. I no està malament que sigui així. El problema ve quan els elements que han d’acompanyar les espectaculars seqüències d’acció, són tant fluixos com a PACIFIC RIM.

Una lluita entre un Jaeger i un Kaiju.

Una lluita entre un Jaeger i un Kaiju.

Primer, el guió: és el que és. La trama no dona més de si, d’acord, però està replet de diàlegs tòpics i una poca profunditat tant en els personatges com en la contextualització. I després, les actuacions, segurament llastrades pel guió però faltades de protagonistes més carismàtics. Charlie Hunnam, interpreta a l’heroi principal i malauradament, aconsegueix el que mai hauria de passar amb l’heroi d’una aventura com PACIFIC RIM: que ens importi el més mínim. La seva falta de carisma i la poca química amb la resta del repartiment i sobretot amb la seva companya de robot, Rinko Kikuchi, llastra totalment la pel·lícula, desitjant que les seves escenes acabin i tornem a veure les lluites de Jaegers contra Kaijus. PACIFIC RIM és d’aquelles pel·lícules on els protagonistes t’importen poc i t’agraden més els secundaris, com el potent militar que interpreta Idris Elba o el divertit científic de Charlie Day, uns dels actors amb més gràcia del moment (COMO ACABAR CON TU JEFE). La participació de Ron Perlman i Santiago Segura, està allà per als fans de Del Toro. I millor no parlar del patètic Robert Kazinski, fent d’un cregut pilot australià, intentant emular el xoc Maverick/Iceman de TOP GUN o d’altres pel·lícules per l’estil, arribant a ser un duel molt “cansino”.

Això és el que passa quan el pressupost és per efectes especials: actors amb poc carisma.

Això és el que passa quan el pressupost és per efectes especials: actors amb poc carisma.

Tot això fa que la sensació general de la pel·lícula et deixi a mig camí de tot. Som testimonis d’espectaculars lluites monumentals però trobem a faltar la inventiva que li veiem a Del Toro en altres pel·lícules, perduda potser entre tants efectes especials digitals. El disseny dels monstres, els robots i el món creat és espectacular però si rasquem una mica es desploma per dèbil: ni funciona l’evolució dels protagonistes ni la peli funciona com a paràbola militarista com feia per exemple STARSHIP TROOPERS, cinta amb la que guarda similituds. És a la llarga, una pel·lícula més, destinada a ser guardada al calaix dels blockbusters estiuencs que o bé deceben o bé et deixen “ni fu ni fa”, sobretot perquè d’un director tan personal com Del Toro, esperàvem molt més.

Una de les imatges més aconseguides de PACIFIC RIM.

Una de les imatges més aconseguides de PACIFIC RIM.

Però potser som injustos: PACIFIC RIM a diferència d’altres pel·lícules d’aquesta temporada estiuenca, no enganya a ningú, és el que és: robots gegants lluitant contra monstres gegants. Res més. Potser aspirar a quelcom més és el nostre error i potser, Del Toro, “un dels nostres”, un fanàtic del cinema, un creador “gafe” amb més d’una decepció dins de la indústria (la seva sortida d’EL HÒBBIT, la cancel·lació de AT THE MOUNTAINS OF MADNESS; la llista és llarga…) es mereix fer una pel·lícula simple, amb la que es diverteixi i sobretot, amb la que pugui assolir l’èxit comercial que tant necessita i es mereix. El problema és que com espectadors, ens costa molt divertir-nos i apassionar-nos com ho fa ell, tant sols ens entretenim una mica. I la  pena és que (ni així) PACIFIC RIM ha estat l’èxit de taquilla que necessitava ser als EUA (a la Xina sí que ha arrasat). Veurem com segueix la ratxa de Del Toro…

Valoració: 6/10

PD: Ja ho analitzarem si podem, però aquest estiu de blockbusters està donant símptomes greus d’esgotament, la veritat, productes repetitius i poques sorpreses. Crec que la bombolla està a punt d’esclatar…

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s