Zona Crítica: EL HOMBRE DE ACERO

Costa encarar una crítica d’EL HOMBRE DE ACERO davant els moltíssims temes dels que es podrien parlar. La temporada de blockbusters està sent controvertida en quant al debat sobre la fidelitat o no respecte el material original. Ja vam adreçar la qüestió amb IRON MAN 3 i crec que s’ha de deixar enrere el puritanisme i acceptar d’una vegada que una peli és una peli i un còmic és un còmic. EL HOMBRE DE ACERO pot semblar per alguns que traeix l’essència del personatge amb algunes decisions polèmiques; no és així. El Superman que ens ofereix Zack Snyder és un heroi en concordança amb les encarnacions més modernes del mateix.

Al 1986 Alan Moore tancava la continuïtat de l’edat d’argent del personatge amb l’excel·lent “¿Qué le pasó al hombre de mañana? i amb els anys el seguirien publicacions que encarnaven un nou heroi com “El Hombre de acero” de John Byrne, “All-Star Superman” de Grant Morrison, el famòs arc “La muerte de Superman” o el recent reboot dels 52 números clàssics de la DC, “The new 52”. Per tant doncs, el cinema necessitava presentar també un Superman d’acord amb els nous paradigmes. Un Superman dels nostres temps.

El nou Superman: barres i estrelles i Seven Eleven.

El nou Superman: barres i estrelles i Seven Eleven.

Superada aquesta qüestió fins a cert punt relativa o si es vol, absurda, ve la veritable qüestió. I és que EL HOMBRE DE ACERO ÉS UNA MALA PEL·LÍCULA.

I és una pena.

Perquè com a fan del personatge des que vaig començar a llegir còmics de petit i vaig veure per primer cop als 6 anys SUPERMAN de Richard Donner, he anat presenciant poc a poc com es desaprofitaven oportunitats per actualitzar tal i com calia al superheroi per excel·lència. El SUPERMAN del 1978 era la representació perfecta del superheroi clàssic en la seva etapa daurada. Però als 80 tot va canviar i es necessitava d’una vegada per totes veure aquest nou Superman.

Quan semblava que per fi un nou projecte sortia el 2006, el que demanava el cos i el que calia fer era un reboot total i actualitzar la mitologia del personatge. Però malgrat el precedent exitós de BATMAN BEGINS, el director encarregat de la tasca, va optar per una proposta desfasada, nostàlgica, romàntica, naïf i conceptualment equivocada, seguint amb la línia argumental i inclús alguns actors de la pel·lícula original dels 70. Parlem òbviament de SUPERMAN RETURNS de Bryan Synger. Error de concepte, d’estratègia, però almenys una pel·lícula coherent en si mateixa i que sabia el que era.

EL HOMBRE DE ACERO és el contrari. Bon concepte, gran estratègia, posada al dia conceptual del personatge encertada, però una mala pel·lícula, arrítmica, desestructurada, atonal, buida malgrat les pretensions dramàtiques i avorrida. Per això la frustració és doble.

Perquè és una mala peli? Tres factors: Primer i sobretot, pel guió i la estructura de David S. Goyer. Després per la direcció avorrida i insuficient a l’hora de donar dramatisme de Zack Snyder. I tercer, per l’ombra de Nolan.

Zack, una paleta de colors grisa i una fotografia fosca, no et farà més prodund.

Zack, una paleta de colors grisa i una fotografia fosca, no et farà més prodund.

En quant al guió, era evident que es tenia que recorre de nou a l’origen, encara que tothom el coneix. La gràcia era doncs, aportar alguna cosa diferent que enriquís al personatge i l’ajudés a desenvolupar-se. Però el punt d’originalitat és senzillament optar per flashbacks que acaben fent una sensació de retalls forçats cada cop que el Clark/Kal-El tanca els ulls. Pensava que com espectadors madurs, això ja ho havíem superat. Si l’estructura donés salts tan sols en parts més sabudes de l’origen, doncs bé. Té un passi, però donar salts en el desenvolupament de la trama no és un signe de modernitat, és un signe de poca elaboració. De guionista mandrós que assumeix que els seus espectadors el seguiran. Creant així uns salts argumentals i uns errors de guió (o plot holes). El nou enfocament que presenta EL HOMBE DE ACERO, hauria de permetre parlar sota una lògica actual dels temes clàssics de l’heroi, però per pecar d’excés de diàlegs obvis i falta de subtilesa, no ho acaba fent com caldria.

Buscar realisme en Superman, no deixa de ser un impossible. Sempre es necessita una audiència còmplice. Però quan t’obsessiones per la realitat i per voler fer creïble tot un nou background pseudocientífic/alienígena/tecnològic ho has de saber fer bé. Has de donar lògica al que escrius i no donar salts perquè sí basant-te amb el que assumeixes que la gent entendrà. I sobretot, has de ser coherent i anar a per totes, no a mig camí. En aquest sentit, per exemple, patina un final absurdament antiquat; un mer giny als fans que no té res a veure amb el tipus de “nou” Superman que has fet durant tota la pel·lícula.

Un cop es posa el vestit, Snyder almenys té destressa en recrar imàtges icòniques.

Un cop es posa el vestit, Snyder almenys té destressa en recrar imàtges icòniques.

A Richard Donner ja se li va presentar el problema del realisme a l’hora de fer SUPERMAN, i com ell mateix explica, la seva solució va ser senzilla: VERSEMBLANÇA. A mode de mantra, el director es repetia cada dia aquesta paraula i la tenia escrita a la paret de la seva oficina. VERSEMBLANÇA: Fer creure que un home pot volar. I ho van aconseguir. Aquí, el desig de realisme acaba resultant forçat i per tant, dèbil i sobretot, deixant a relluir els errors del guió i un desequilibri total…Realisme o versemblança? Aquesta és la qüestió.

L’últim apunt sobre el guió té a veure amb el poc equilibri tonal entre les escenes. Almenys a la trilogia de Batman de Nolan hi havia espai per a tot: drama, comèdia, intriga, política, etc… Aquí, tot és drama artificial, lliçons morals poc creïbles i cap dosi d’humor. Bé sí, un cop està resolta tota la pel·lícula, i passats uns quants clímaxs, una militar somriu dient “he’s kinda hot”(està bó). Lamentable. Si ho col·loqués en un millor moment de la peli, podria fer gràcia però cap al final i tal com està col·locat, fa pena. Els guionistes de Michael Bay demostren molta més desimboltura en qualsevol de les seves pel·lícules.

Amy Adams és la millor actriu que ha fet de Lois Lane...però la que ha tingut el pitjor guió.

Amy Adams és la millor actriu que ha fet de Lois Lane…però la que ha tingut el pitjor guió.

En quant a Zack Snyder, l’adrenalina i les explosions estan bé, molt bé. Però diverteixen quan tenen una càrrega dramàtica i no un excés de repeticions i efectes especials mediocres. Sobretot, el drama és el que fa elaborar les escenes d’acció. Si bé s’agraeix que aquí està més contingut i no es deixa portar per les seves hipèrboles o càmeres lentes excessives, en quant a drama, Snyder ja ha demostrat que no arriba: estem parlant del director que davant l’adaptació d’un dels còmics més profunds, reflexius, elaborats i rics temàticament de la història com és WATCHMEN, va acabar oferint un relat sense substància visualment atractiu, que s’oblidava del propòsit, la subtilesa i la profunditat de l’original tot emparant-se sobre un disseny de producció increïblement fidel i una banda sonora que hagués seleccionat perfectament qualsevol productor dels discs de “canciones de tu vida” que s’anuncien a les televendes.

Un director que encara viu del relatiu mèrit que va tenir calcar un còmic de Frank Miller i rodar-ho a càmera lenta. I l’èxit comercial d’EL HOMBRE DE ACERO no farà més que allargar lamentablement la seva influència. Pel bé de la saga, necessita millors guions i una direcció amb criteri. Segurament amb un millor guió, la seva tasca quedaria més dissimulava, però Goyer no li fa cap favor i destapa la mena de director que és.

Pel que fa a l’ombra de Nolan, com que no sabem si el seu rol ha estat més una estratègia de màrqueting que una veritable supervisió, carregar-li les culpes és difícil. Però en tot cas, està acreditat a la producció i a la història i part de responsabilitat té. Crec que la seva influència ha acabat sent un llastre no tant per la seva participació o no, sinó per la perillosa tasca de voler equiparar-se a ell i repetir el seu èxit a base irònicament,  de calcar els seus defectes: un excés saturat de dramatisme i la necessitat malaltissa per fer-ho tot realista de la que hem parlat abans. Si a Batman això li esqueia perquè hi havia un missatge, una elaboració; aquí no. En aquest sentit, voler ser més “nolanista que nolan” no ha funcionat. I és que la gràcia de la dualitat Batman/Superman és que són personatges radicalment oposats, independentment dels traumes i conflictes interns que puguin tenir.

No obstant, he d’assenyalar coses bones, com no. El “concepte” o “nou paradigma”, del que parlàvem abans, és la més destacada. Per fi, tenim un Superman més conflictiu i modern, per fi viu al segle XXI i té un estil visual nou i refrescant a més d’un repartiment increïble que encarna perfectament els personatges. Herny Cavill és el Superman actioner perfecte. Té l’aspecte i l’habilitat per sortir-se’n amb nota. Llàstima però que aquesta nova encarnació el tracti unidimensional com un únic ésser perdut indentitàriament. Deixar-se barba i pescar no és ser un renegat. Però un altre cop, el problema és del guió.

Per primer cop un Jor-El que se sap els diàlegs i es preocupa per la pel·lícula (Marlon Brando llegia els diàlegs gràcies a cartolines gegants)

Per primer cop un Jor-El que se sap els diàlegs i es preocupa per la pel·lícula (Marlon Brando llegia els diàlegs a través de cartolines gegants. True story)

L’ Amy Adams com a Lois Lane per la seva banda, és la que juntament amb Jonathan Kent (Kevin Costner) i Martha Kent (Diane Lane) té un paper més agraït, fàcil i ben lligat a l’essència dels còmics. Qüestió a part per Michael Shannon, que fa el dolent/personatge pervers amb el que s’està encasellant i un Zod, potencialment interessant, amb una bona motivació, però llastrat per aquesta pàtina estètica/realista/trascendental donada a la pel·lícula. El mateix li passa a Russell Crowe amb el seu Jor-El. Una versió actualitzada i per sort, més “canyera” del pare biològic, ben lligada amb tota la relació que s’estableix tant amb la raça com amb el seu fill però que li afecta el mateix problema estructural i tonal. Es perd lamentablement, la màgia amb l’espectador, aquell salt de fe que tots volem donar, la fascinació davant un món fantàstic com passa en algunes històries de la casa rival (Marvel, que no estaria malament que els donessin una masterclass cinematogràfica als de la DC).

En definitiva, una oportunitat perduda que frustra desesperadament. Malgrat els meus esforços i la meva il·lusió, m’ha costat molt gaudir-la. Malgrat la passió, estima i fascinació que sento pels personatges i la seva mitologia, la pel·lícula té tants problemes estructurals i de substància que costa passar la barrera de fanboy i comprar-la “perquè sí”. Quan un guionista i un director t’ofereixen un producte tant poc o tant erròniament desenvolupat, no hi ha entusiasme de fan que ho pugui evitar. Una pel·lícula dolenta, i punt. Per buscar-li el cantó positiu i l’esperança, confiaré amb el “concepte” que m’agrada, la nova concepció de l’heroi, els encertats protagonistes i seguiré sent suficientment naïf els propers anys, pensant i esperant que l’anunciada segona part sigui molt millor. Però aviso, si no és així, serè doblement despietat (sic).

I si us plau, mireu-la, jutgeu-la per vosaltres mateixos i si podeu, gaudiu-la, tant debò. però sobretot, no us gasteu ni un cèntim de més en pagar per les entrades en 3D. He estat sempre un ferm defensor del format (recentment a EL GRAN GATSBY) però que ofereixin aquest 3D lamentable, reconvertit, pla i inexistent és un insult i una ofensa per els que encara defenem el format i el que és encara pitjor: un acte suïcida de la pròpia indústria. No pots esperar que el 3D et salvi el negoci i oferir repetidament productes falsos, no rodats en 3D i que no fan més que donar mala fama al format i deixar-nos als pobres espectadors amb la sensació que ens han pres el pèl. Així només aconseguiran una cosa…

Valoració: 5/10

 

 

Anuncis

2 responses to “Zona Crítica: EL HOMBRE DE ACERO

  1. Retroenllaç: Russell Crowe debutarà a la direcció | La Casa De Vidre·

  2. Retroenllaç: Zona Crítica: Star Trek: En la oscuridad | La Casa De Vidre·

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s