Zona Crítica: El Impostor

Ficció i documental. Documental i ficció

EL IMPOSTOR, film britànic dirigit pel debutant Bart Layton, segueix la línia de documentals de factura hollywoodiense com els fantàstics MAN ON WIRE o KING OF KONG. Re-construeix uns fets jugant amb artificis, posades en escena i una bona dosis de guionització de la realitat. Juga les cartes de la ficció i les aplica a una història real, donant com a resultat un thriller pur.

Aquest tipus de cinema documental domina completament els temps narratius i dosifica a la perfecció la informació que dona, gota a gota, a l’espectador. EL IMPOSTOR no n’és una excepció i demostra un control absolut del desenvolupament de la trama. La forma del film està molt cuidada i treballada. Un símil recent el trobem en el guanyador de l’Òscar al millor documental, SEARCHING FOR SUGARMAN. Tot un exercici de guió on una certa trampa i manipulació és el preu que paguem com a espectadors en pro d’un final sorprenent i espectacular.

Frédéric Bourdin, EL IMPOSTOR

La trama de EL IMPOSTOR reconstrueix la sòrdida història de Frédéric Bourdin, un jove francès, mestre de l’engany, que es fa passar per Nicholas Barclay, un nen texà desaparegut als 13 anys sense deixar cap mena de rastre. La família americana acollirà al jove farsant, ansiosa de posar fi a anys de patiment i desgràcia. El conflicte arriba quan l’engany poc a poc es tornant insostenible; les diferències entre els dos joves són massa evidents: Mentre Barclay era ros, Bourdin és morè. Barclay tenia els ulls blaus i Bourdin els té foscos. Barclay parlava un perfecte american english i, en canvi, Bourdin no pot dissimular el seu accent francès.

Re-construcció de l’impostor vivint el seu somni americà

Fins aquí la primera part del film, on assistim atònits al delirant relat que el propi impostor, amb la col·laboració del director, ens ofereix en forma de testimoni i escenes de ficció. Però el documental, de sobte, vira el seu rumb i desplaça el focus d’atenció de l’engany de Frédéric Bourdin al secret que sembla amagar la família Barclay. És aleshores quan el documental es transforma en una espècie  pseudo investigació criminal i s’endinsa en un terreny espinós i lliscant del que no surt massa ben parat.

El documental cau en la seva pròpia trampa, havent de donar resposta als dubtes i interrogants que ell mateix ha generat. Podria haver estat una magnífica pel·lícula sobre la identitat, les màscares i l’artifici – un tema que es troba en l’essència del cinema – però acaba convertint-se en un espectacle sensacionalista més propi d’un canal com MTV o Discovery Max. El joc que proposa el director es torna pervers en base a un muntatge trampós que condueix a un final carregat d’efectisme.

El germà de Nicholas Barclay, un dels testimonis del film

Els girs i les sorpreses que depara el guió cauen en el buit, deixant pràcticament oblidat el personatge de Frédéric Bourdin, i desaprofita la torbadora naturalesa del personatge – el veritable motor del film. Bart Layton es perd en les intrahistòries que guarda la trama principal i cau en suposicions buides i morboses que, a sobre, queden mal resoltes. Però el pitjor de tot és que EL IMPOSTOR acaba oblidant que els personatges que retrata són de carn i ossos. La vida continua més enllà del film.

Valoració: 4/10

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s