Zona Crítica: El Gran Gatsby

Gatsby? Quin Gatsby? – Es pregunta la Daisy Buchanan.

El Gatsby de Luhrmann…però m’atreviria a dir també, el Gatsby de Fitzgerald.

I per descomptat, el Gatsby de DiCaprio.

El primer que hem de dir però, és un “avís a navegants”: Davant d’una proposta com aquest EL GRAN GATSBY en 3D s’ha d’anar predisposat. A aquestes alçades, Baz Lurhmann ja no ens enganya i tots sabem quin és el seu estil. Alguns cops funciona, altres no tant. Però el que no és pot fer és prejutjar aquesta pel·lícula per que no t’agradi l’estil del director. Si comprem la proposta des de l’inici, gaudirem d’una de les millors pel·lícules que ens pot donar el Hollywood més arriscat i postmodern.

I és que per mi és potser la millor cinta de Lurhmann. L’obra de Fitzgerald ja ha estat adaptada molts cops de forma clàssica com perquè ara, ens permetem una posada al dia de la mà del director australià tot reciclant l’esperit boig i trencador de l’era del jazz mesclant-ho amb una estètica hiperbòlica, un ritme desenfrenat i una amalgama musical que agafa els esquemes de l’època sota una lògica “electropop” i hip-hopera”. I de forma molt encertada la veritat, pocs cops tanta anacronia musical en una pel·lícula ha quadrat de forma tant potent amb la proposta visual que veiem. Aquí per cert, podeu escoltar la nostra llista d’Spotify amb temes de la cinta.

Les festes de Gatsby, tractades com raves dels anys 20.

Les festes de Gatsby, tractades quasi com com raves dels anys 20.

Però al contrari del que podem pensar, a EL GRAN GATSBY, Lurhmann acaba oferint una versió d’ell mateix més calmada a tots els nivells, callada, i si es vol, classicista. Així tenim dues parts diferenciades, la introducció d’una època boja i un entorn social privilegiat, vividor, corromput i moralment qüestionable i el desenvolupament de la història personal del Gatsby amb la Daisy Buchanan. En el moment que es retroben tot canvia; El to de la pel·lícula també.

El que més destaca d’aquesta nova adaptació és com de fidel i ben traslladada està la novel·la. Com deia, aquest és també el Gatsby de Fitzgerald. Permetent-se alguns canvis lleugers (uns funcionen millor que altres, com per exemple, la revelació dels secrets de Gatsby és millor a la novel·la) i retallant alguns personatges (al meu parer és una pena perdre’ns part de la relació entre el Nick i la Jordan) s’assoleix una translació increïble no només de les paraules de Fitzgerald sinó també de l’esperit de la novel·la. Sense explotar massa la vena romàntica (ja ho ha fet de sobres amb MOULIN ROUGE, AUSTRALIA o ROMEO I JULIETA), el relat funciona com un retrat de la desmesura d’una dècada prèvia a una gran crisi (qui vulgui veure paral·lelismes, els pot trobar) i una reflexió sobre el somni americà més pervers: la idea de l’home fet a si mateix a tota costa, que porta a l’extrem el seu somni i que tan sols el romanticisme caduc i ranci que pateix farà perillar tot el que ha construït.

Una crítica a la lluita de classes més superficial que crea el capitalisme absolut adoptant la mirada mateixa de Fitzgerald, convertint encara més que a la novel·la, al personatge de Tobey Maguire, en un alter ego absolut de l’escriptor, escrivint literalment sobre la pantalla: La ploma de Fitzgerald/Maguire salta directament a les capes tridimensionals de la pel·lícula.

DiCaprio esdevé l'encarnació perfecte del Gatsby de Lurhmann, tant a nivell estètic com emocional.

DiCaprio esdevé l’encarnació perfecte del Gatsby de Lurhmann, tant a nivell estètic com emocional.

En quant a les interpretacions, el millor sens dubte: Leonardo DiCaprio. Que creix i creix amb cada pel·lícula. És l’encarnació perfecte del Gatsby d’aquesta nova visió, mostrant les dues cares del protagonista: la façana misteriosa i la desesperació romàntica per recuperar la Daisy. Poden semblar dues cares massa extremes i contraposades, però així és Gatsby i més encara, el Gatsby del nostre temps. Perquè això és del que es tracta aquest nou film: Una actualització conceptual del text original. Uns personatges potser més moderns del que realment eren, una posada en escena estèticament “videoclipera” (sobretot a l’inici) i una música tant mesclada que no és més que un reflex total del postmodernisme cultural que vivim.

Tobey Maguire per la seva banda està millor del que esperava, sobretot cap al final de la cinta. A l’inici, abusa massa d’aquelles cares estranyes que tants memes han generat però acaba resolent el difícil paper del narrador que tot ho viu i que malgrat tota la putrefacció de la classe alta de la que és testimoni, mai perd l’esperança en Jay Gatsby. Carey Mulligan, té l’aspecte i l’actitud del personatge però no acaba de convèncer, realment. Potser és més una qüestió de química, no tant d’interpretació. Aquest és segurament un dels punts en contra de la pel·lícula i és que la parella DiCaprio/Mulligan no acaba d’explotar del tot i les seves escenes junts no són tant potents com caldria.

La parella DiCaprio/Mulligan no té tota la química que voldriem.

La parella DiCaprio/Mulligan no té tota la química que voldriem.

De totes maneres estem davant d’una història en el fons poc romàntica, ja que aquesta parella, no deixa de ser una il·lusió, una reminiscència del passat absorbida pel ritme boig dels temps. Joel Edgerton clava físicament l’actitud i l’aspecte del seu aristocràtic personatge, tot i que esdevé més arrogant que al llibre,  i la resta, comparat amb la novel·la, malgrat no ser molt llarga, tenen poc desenvolupament al meu parer. Vull destacar però a la nouvinguda Elisabeth Debicki fent de Jordan Baker, un paper important però malauradament reduït a la pel·lícula.

El Nick Carraway, acompanyat ja de la Jordan Baker, serà el narrador que ens porta la historia.

El Nick Carraway, acompanyat ja de la Jordan Baker, serà el narrador que ens porta la història.

Per acabar, cal recomanar el 3D. Malgrat no ser possible veure-la en VOS i 3D (coses de la distribució), val la pena experimentar almenys un cop,  una nova proposta en aquest format que s’allunya d’una trama aventurera i explosiva. Aquest és un 3D que té més a veure amb LA INVENCIÓN DE HUGO i que sobretot, aporta capes i capes a la història i una immersió total de l’espectador, que et fa “entrar” a la història durant tot el metratge. No deixa de ser curiós com tot i semblar “l’última bala de Hollywood” no s’han fet tantes cintes pensades i planificades en 3D i ens han venut més aviat conversions barates. Aquest és un altre debat, però està clar que EL GRAN GATSBY és una d’aquelles poques pel·lícules planificades i concebudes de forma tridimensional i el resultat es nota.

En resum, estem davant una adaptació fidel que explota les virtuts d’una novel·la universal i eterna, oferint una proposta coherent, elaborada, meticulosament atractiva i que, tot i tenir punts dèbils, la balança final resulta favorable i acaba funcionant a molts nivells. Crec que és bo que s’adapti una novel·la d’aquestes característiques sota aquest “cànon de Lurhmann” o d’altres igual de moderns, deixant enrere el classicisme formal, i només per això ja val la pena donar-li una oportunitat. És molt possible que acabi sent una d’aquelles pel·lícules que guanyi adeptes amb el temps. A un servidor, ja el poden comptar entre ells.

Valoració: 8/10

Anuncis

One response to “Zona Crítica: El Gran Gatsby

  1. Retroenllaç: Zona Crítica: El Hombre de acero | La Casa De Vidre·

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s