Zona Crítica: Oblivion

OBLIVION és com aquell regal que prèviament s’ha pactat: no hi ha cap sorpresa al respecte; ja saps allò què hi ha dins del paquet, allò que s’ha d’esperar d’ell. Però també és un d’aquells regals que et sap greu obrir, ja que s’ha tingut la delicadesa d’embolicar-ho de manera perfecta. I és una llàstima fer malbé allò que conté una cosa que, al cap i a la fi, ja saps què és. En aquest sentit, Joseph Kosinski ens ha fet un d’aquests regals. La història que t’entrega és la de sempre: el guió d’OBLIVION mostra totes les seves cartes des d’un inici, ja saps allò que es pot esperar d’ella. Els girs, malgrat ser inesperats, no són sorprenents. Així doncs, OBLIVION respon a una demanda pactada entre la productora i els espectadors/consumidors del blockbuster més comercial. Però Kosinski és qui s’ha encarregat d’embolicar-ho, de decorar-ho d’una manera preciosista, detallada i personal.

Un Tom Cruise somiador davant el desert post-apocalíptic

Quan som testimonis de l’inici del film, la pel·lícula ens crida com espectadors, ens introdueix en un univers personal, íntim, estètic. La concepció arquitectònica de Kosinski recrea un món futurista desolat que neix de les preocupacions reals actuals.  I és realment fascinant. El panorama que es presenta inicialment és d’allò més prometedor: un Tom Cruise somiador, nostàlgic, inquiet, que recorre els paratges deserts, intentant recordar com seria tot allò al passat. Torna al seu particular palau de vidre, on viu amb la seva parella, una sorprenent Andrea Risenborough: una dona sistemàtica i professional, que pretén abandonar la Terra amb el seu marit per anar a un lloc millor. Ell continua amb els seus somnis sobre el passat. Ella, sobre el futur. Els dos es toleren les seves diferències i encara mantenen uns gestos forçats de tendresa per pura inèrcia. Kosinski ens sorprèn amb aquesta maduresa i ens introdueix al film amb un ritme pausat, però no necessàriament lent. També arriba a crear algun clímax emocional gràcies a la combinació perfecta entre la composició de pla més sensorial i la banda sonora més climàtica (M83 en el seu esplendor màxim). I és aquí on se’ns promet un film diferent.

Una sorprenent Andrea Risenborough al seu palau de vidre

Però després toca obrir el regal, destruïm l’embolcall i, com era d’esperar, el contingut no ens sorprèn gens ni mica.  En aquest moment el film ens crida com consumidors, se’ns entrega l’espectacle més comercial. El film cau a la trampa d’intentar sumar adeptes i públic, i allò convencional acaba dominant el film. Els personatges que apareixen a posteriori (una desdibuixada Olga Kurylenko i un Morgan Freeman en pilot automàtic) acaben trencant el relat intimista que teníem per endinsar-nos progressivament a un film d’acció. No ens malinterpreteu, no ens trobem davant d’unes males escenes d’acció: Kosinski es segueix desenvolupant amb solvència en aquest apartat, i encara es guarda algun as a la màniga per mantenir cert interès a la seva trama. No obstant això, no és el film amb el qual ens trobàvem a l’inici i, d’alguna manera, ens destrueix les il·lusions que podíem tenir en un moment d’incertesa: i si Kosinski ha decidit canviar el regal a última hora i sorprendre’ns? Però no és el cas.

L’acció protagonitza la segona meitat del film

Podem considerar OBLIVION com un film trampós. Ens sedueix com a cinèfils però ens acaba utilitzant com a consumidors. I insistim, no és un mal producte ni molt menys, però acabes consumint allò habitual. Allò que volíem era provar coses noves, variar, experimentar. L’entrant era fresc i nou, el menú el de sempre. És per això que OBLIVION corre el risc de caure en l’oblit. I és una llàstima, ja que potser no s’ho acaba de merèixer del tot. Tècnicament ens trobem amb un film impecable, que intenta reivindicar el cinema de ciència ficció com una proposta exclusivament estètica. I és que Kosinski sembla preguntar-se: “què és allò que puc fer quan un gènere sembla haver estat explotat al màxim a nivell argumental?” Potser d’aquesta intenció neix OBLIVION. I no anava del tot mal encaminat. Però, per desgràcia, finalment opta per no esdevenir el gran film que podria haver estat.

Valoració: 7,5/10

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s