Zona crítica: Ayer no termina nunca

Un home i una dona que es retroben en un espai decadent. Una història en què tota la importància rau en el diàleg, en què només es parla dels sentiments. Dos actors enormes posats contra les cordes, carregant amb el pes existencial de tot allò que es tracta en aquest retrobament: l’amor, la mort, la superació, el trauma. I la crisi, és clar. I com a últim ingredient una directora i guionista amb un talent i una sensibilitat extraordinaris. I, tot i així, AYER NO TERMINA NUNCA no arriba a ser la pel·lícula intensa, tràgica, poderosa i commovedora que podria ser. Que hauria de ser.

carteles-berlinale.indd

Isabel Coixet imagina un futur proper en què el país ha seguit enfonsant-se sense haver estat capaç encara de tocar fons com una de les possibles conseqüències (lògiques?) de la nostra situació actual. Sense feina, sense recursos, sense diners, el context social i polític es dibuixa en els primers minuts de pel·lícula oferint-nos una imatge d’un futur immediat tan clara com aterradora, que es magnifica en el drama que els personatges de Candela Peña i Javier Cámara segueixen compartint, tot i estar separats, en la seva pròpia crisi personal.

Ayer-no-termina-nunca

L’elecció dels dos actors, és clar, és un dels grans encerts de la pel·lícula: tant l’un com l’altre són capaços de transpirar veritat malgrat la complexitat dels personatges i les evidents capes d’artifici que els envolten. I és que si el plantejament i el nucli de la història destaquen per la seva senzillesa, tota la pel·lícula pateix una sobrecàrrega d’elements, frases i imatges metafòriques que intenten omplir de lirisme cada racó de la història. És cert que a la filmografia de la directora catalana aquesta trascendència que es desprèn de les petites històries és una de les constants (des de COSES QUE NO ET VAIG DIR MAI fins a LA VIDA SECRETA DE LES PARAULES), però en aquest cas és portada a un extrem que resta naturalitat i que evidencia una voluntat afegida de convertir-se en una pel·lícula icònica, com ja passava a la desconcertant MAPA DELS SONS DE TÒQUIO.

El treball d’allò no dit és una de les qüestions que menys aporten en aquest sentit, en unes particulars connexions al subconscient dels protagonistes que, més enllà de l’aparença estètica poc encertada, semblen orientades a oferir a l’espectador reflexions massa gastades i estantisses, com si els personatges relatassin constantment un discurs alliçonador sobre el seu coneixement de la profunditat de les emocions humanes. Tot i així, en certs moments la recreació de Candela Peña i Javier Cámara de les contradiccions de la seva relació aconsegueix una transparència i versemblança que és absent a la major part de la pel·lícula. Aquest excés en les formes afecta també al ritme, sobretot en moments en què, per tal de donar forma a un ambient carregat de violència i incomoditat, els silencis (carregats de significat, és clar) i les reiteracions són excessius.

AYER_NO_TERMINA_NUNCA-poster

El missatge darrere de AYER NO TERMINA NUNCA és obvi, ja des del títol: el passat dura per sempre i no hi ha manera de parar-lo, ens acompanya de totes les maneres possibles i en totes les situacions, ens defineix. I la materialització d’aquesta reflexió en dos personatges que hi conviuen de maneres absolutament diferents però inevitablement lligades, en un context que qüestiona el present de l’espectador i les seves esperances d’un futur alliberador, ofereix una possibilitat artística carregada de profunditat, bellesa i potència. És en la voluntat de reiterar constantment aquests elements i en la desconfiança de la comprensió natural de les reflexions que s’expliquen en què el trauma, l’ira i la nostàlgia dels dos protagonistes queden difuminats i sembla necessari dir que ells dos són restes d’un naufragi i mostrar-ho quan, precisament, és d’això que tracta la pel·lícula. La sensació d’oportunitat desaprofitada acompanya constantment, malgrat ser present l’essència mateixa de les millors obres d’Isabel Coixet. En aquest cas, però, no aconsegueix emocionar amb la importància de les petites coses, sinó que s’excedeix en l’exaltació de la grandiloqüència poètica inherent a la seva (indubtablement atractiva) proposta.

VALORACIÓ: 4/10

Anuncis

One response to “Zona crítica: Ayer no termina nunca

  1. Retroenllaç: Nominacions als premis Gaudí | La Casa De Vidre·

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s