Zona Crítica: Efectos Secundarios

EFECTOS SECUNDARIOS es possiblement l’última pel·lícula que Steven Soderbergh rodarà pel cinema. O això és almenys el que ell ha manifestat durant anys: el seu desig de retirar-se sembla que es culmina amb aquesta cinta i amb la Tv Movie que prepara per l’HBO, BEHIND THE CANDELABRA, que curiosament es projectarà a Canes. Jo personalment dubto que es retiri definitivament, però és interessant agafar EFECTOS SECUNDARIOS com a pel·lícula final i analitzar-la com a tal.

I és que la carrera de Soderbergh és molt curiosa, variada i eclèctica. Començant al circuit indie el 1989 amb una pel·lícula com SEXO, MENTIRAS Y CINTAS DE VÍDEO i culminant com a rei de Hollywood amb dos nominacions (i un premi) a millor director el mateix any (2000) per ERIN BROCKOVICH i TRAFFIC, la seva trajectòria ha vist de tot: comèdies negres (UN ROMANCE MUY PELIGROSO), thrillers (EL HALCÓN INGLÉS), franquícies plegades d’estrelles (la trilogia d’OCEAN’S), pel·lícules experimentals (BUBBLE o FULL FRONTAL), biopics (el díptic sobre el CHE), remakes (SOLARIS), revivals classicistes (EL BUEN ALEMÁN), cintes d’acció (INDOMABLE) i un llarg etcètera; Soderbergh ha tocat molts pals.

Realment, s'acabarà retirant Soderbergh?

Realment, s’acabarà retirant Soderbergh?

I en aquest sentit doncs, EFECTOS SECUNDARIOS podríem dir que és una cinta igual d’eclèctica i polièdrica. Amb la premissa de realitzar un thriller sobre la depressió i l’efecte de les medicines així com  de la indústria farmacèutica (plantejament semblant al que va fer a CONTAGIO amb el mateix guionista, Scott Z. Burns), EFECTOS SECUNDARIOS acaba resultant una mescla de varis temes dividida en dues parts ben diferenciades amb canvi de protagonista inclòs.

Rooney Mara és l'Emily Taylor, una dona enfonsada en una depressió.

Rooney Mara és l’Emily Taylor, una dona enfonsada en una depressió.

A la primera part, som testimonis del procés de depressió de la protagonista, Rooney Mara, que després que el seu marit (Channing Tatum) surti de la presó, ha de lidiar amb la seva nova realitat. Poc a poc, entra en una depressió que s’accentua després d’un intent de ferir-se a ella mateixa. A partir d’aquí entra en contacte amb el seu nou psiquiatra (Jude Law) i en una espiral continua d’adaptació als medicaments. Dins d’aquesta lògica, veiem un individu incapaç de millorar i frustrat pel continu canvi de medicació. Aquest tram de la cinta, és dels més ben aconseguits i una de les poques aproximacions de Hollywood al que suposa la depressió avui en dia. Però tot canvia quan dos esdeveniments ben diferenciats entren en acció, el primer és l’experiment de la protagonista amb un nou medicament ( i aquí entra el discurs paranoic sobre la influència i el negoci de les farmacèutiques amb els doctors, i en conseqüència els pacients) i el segon, i definitori per fer el gir de la cinta, l’accident on el marit apareix mort i ella n’és la principal sospitosa.

En aquest moment doncs, la pel·lícula vira completament l’atenció i es centra en el personatge de Jude Law tractant de descobrir què és el que veritablement ha passat. I aquí és on el to, vira també cap el thriller més pur i dur, amb tocs de paranoia, conspiració, corrupció i erotisme. Resultant en una mescla que recorda als bons thrillers de finals dels 80 i principis dels 90. Aquí, molts dels elements que s’han plantat a la primera part (la conducta de Mara o el paper de la seva anterior psiquiatra, Catherine Zeta Jones) també fan un gir i entren en escena per completar la fórmula d’un thriller ben elaborat però alguns cops forçat. La resolució final, ens deixa un situació completament diferent a la de l’inici del film i uns personatges transformats per l’avarícia, el desig i el turment, cosa  habitual del gènere però aquest cop, operant dins el món de la depressió, les malalties mentals, la salut pública, els medicament i els interessos de la indústria farmacèutica.

Jude Law i Zeta Jones, dos psiquiatres que s'acabaran enfrontant.

Jude Law i Zeta Jones, dos psiquiatres que s’acabaran enfrontant.

En definitiva, una pel·lícula curiosa i entretinguda. Amb suficients elements interessants per atraure la nostra atenció de forma satisfactòria. Comparant-la amb CONTAGIO, on el duo Soderbergh/Burns explorava amb la mateixa intenció les pors de la societat moderna (en aquella ocasió respecte les pandèmies) crec que surt guanyant. I és que al estar centrada en quatre personatges com a molt, no té els mateixos problemes estructurals que tenia aquella. Però de totes maneres resulta interessant veure-les com un díptic que reflecteix amb molt criteri els costat més paranoic de la societat actual des del punt de vista d’organitzacions, mitjans de comunicació, professionals respectats o ciutadans normal i corrents. Així doncs, una pel·lícula molt recomanable i un director, Steven Soderbergh, del que personalment no era molt fan, però que a mesura que passen els anys i amb la seva aparent retirada, començo a apreciar.

Valoració: 7/10

PD1: Siguem sincers, si aprecio a Soderbergh és per oferir-nos l’estiu passat a un gran Matthew McConaughey fent de stripper…

PD2: Per a fans de la sèrie COMMUNITY, no us recorda Soderbergh al gran “Dean” de la universitat, l’oscaritzat Jim Rash??

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s