Zona Crítica: El atlas de las nubes

Primer, val a dir que tot i que crec que els Wachowski han perdut una part del seu toc i que Tom Twyker mai m’ha convençut, s’ha de reconèixer que amb EL ATLAS DE LAS NUBES han arriscat i apostat per un material, a priori, difícil d’adaptar. Els Wachowski en concret podrien portar anys reciclant-se repetint fórmules exitoses i vivint del passat (MATRIX) però han optat des de fa temps per arriscar tant a SPEED RACER com a aquí. Això els dignifica i crec que és digne de lloar. Però…

La pel·lícula no funciona:

Tot està connectat – deia la promoció del film. Sí, segur?

La resposta és no.

CLOUD ATLAS

De les poques històries tendres i emotives.

Les històries estan connectades pels pèls, d’una forma tant dèbil i superficial que gairebé és inexistent. Si realment hagués una connexió narrativa o discursiva important a totes les històries (una mitja dotzena), perfecte. Però aquesta connexió mai arriba. Sí, tenim sis trames repartides durant segles que ens mostren personatges oprimits buscant superar el sistema. Però els elements d’unió son molt dèbils com diem. Tant és així, que han buscat el recurs principal d’emprar els actors en diferents papers arreu de les històries com a excusa per fer visible aquesta connexió, però no té sentit en absolut. Tenim herois, anti-herois, messies, malvats, executors, caníbals…tots amb les mateixes cares del repartiment estel·lar de la cinta.

I malgrat que els actors ho poden fer bé,  certes caracteritzacions freguen el ridícul. Tant en maquillatge, en accent o en concepte: veure per exemple a la coreana Doona Bae fent de dona pel-roja americana arriba a ser irrisori.  O a Halle Berry de rossa jueva…la llista és molt llarga (algunes caracteritzacions de Hugh Grant o Tom Hanks tenen tela…). Els actors fan el que poden; és el concepte que és dolent. L’acumulació d’aquestes caracteritzacions distreu i llastra la pel·lícula. Sí, entenem el missatge, i la idea cíclica de l’eternitat i les persones repetint rols i errors pot ser potent, però no està ben executada. Ni visualment ni, sobretot, narrativament.

No és cap altre que Halle Berry...

No és cap altre que Halle Berry…

Fa la sensació que el tràiler estava millor connectat i que donava més elements de connexió que el film, que amb gairebé tres hores de durada s’oblida d’elements poderosos com la peça musical que composa un dels personatges o els diaris personals d’un d’ells. Elements tots ells que si fossin presents en totes les línies argumentals, donarien més força a la connexió entre elles. Només són presents en una o dues i resulta una falta de homogeneïtat que ressalta la sensació de mix o mash-up confús que acaba sent la pel·lícula.

La peli no avorreix del tot, el ritme és bo (en algunes històries més que altres), però no porta enlloc: seguir les diferents històries amb l’esperança que acabin lligant i tenint sentit acaba sent molt desesperant. La frustració com a espectador és, doncs, brutal. I més quan, insisteixo, un servidor volia que li agradés aquesta proposta arriscada i atractiva dels Wachowski i Twyker. És una llàstima. Molts voldran fer sang i seria un pèl injust crec. Però la pel·lícula és un “tir per la culata” narrativament i un fracàs respecte les seves ambicions. Una de les sensacions que també se’t venen al cap és que en alguns moments sembla que estem davant un capítol rebuscat de tres hores de les últimes temporades de LOST, d’aquells que semblava que els guionistes només feien que complicar trames sense anar a parar enlloc.

Jim Sturgess i sí, Hugo Weaving.

Jim Sturgess i sí, Hugo Weaving.

La llàstima és, sobretot, que el discurs que se li suposava, sobre la immortalitat de l’ànima, la interconnexió entre línies temporals i espacials, no arriba a elaborar-se d’una forma coherent ni emotiva. I potser això és el més greu: una cinta d’aquestes característiques hauria d’emocionar per sobre de tot, però ni la màgia del muntatge ni el talent en l’escriptura fan possible aquesta desitjada emoció. No funciona ni com a història(es) d’amor, ni com a ciència ficció, ni comèdia, encara que arriba a ser una comèdia involuntària en alguns moments.

En tot cas, estem davant d’un producte únic (és la pel·lícula independent més cara de la història) que molt possiblement donarà per discussions en els propers anys. Però, sobretot, davant d’una aposta arriscada que ha sortit malament. Una pena. Wachowskis, aquí un fervent defensor de SPEED RACER, desitja que el vostre proper projecte arriscat acabi millor.

VALORACIÓ: 5,5/10

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s