Zona Crítica: La noche más oscura (Zero Dark Thirty)

LA NOCHE MÁS OSCURA és una història d’obsessions. Unes obsessions presents a la vida de la Kathryn Bigelow que, inevitablement, acaben infectant tota la pel·lícula. El film és l’obsessió d’una directora per continuar el discurs del seu aclamat film EN TIERRA HOSTIL; l’obsessió per afrontar una història amb la màxima veracitat possible, lluny de qualsevol aproximació emocional; l’obsessió per posar un punt i a part a la història dels Estats Units.

El film té el seu gèrmen en el desig de narrar una recerca impossible: la de localitzar al líder terrorista Osama Bin Laden. En una primera versió del guió, Bigelow amb el guionista de la seva anterior pel·lícula, Mark Boal, treballaven entorn una de les missions fallides de la captura de Bin Laden. Bigelow volia transmetre la idea d’una recerca que mai conclou, la impossibilitat del poble americà per poder passar pàgina quan més ho necessita. Però el destí no ho va voler així. El 6 de maig de 2011 es va donar el “punt i a part” que tant es necessitava: aquella missió que culminaria en l’assassinat del líder terrorista.  Bigelow es va prendre això com una senyal: la pel·lícula havia de donar un gir, havia d’explicar aquest moment clau de la història dels Estats Units. Part del guió original es manté intacte: per poder aconseguir aquest triomf dins del govern nord-americà van passar molts anys. En aquest sentit, és injust vendre el film com la simple recreació de la missió que va donar captura al líder terrorista. El film narra el desig impacient per canviar les coses, per poder passar pàgina, per  poder venjar el poble nord-americà i per deixar enrere el fantasma de la por i la paranoia post 11-S. I és un desig que en el seu llarg metratge sembla no arribar.

Durant el film som testimonis de l’obstinació personal de la Maya (una gran Jessica Chastain) que mou els fils de la caça que es converteix en la seva obsessió personal. Aquesta caça va des de l’administració Bush a la d’Obama, que comprèn gairebé una dècada sencera que, òbviament, va acabar amb la paciència de més d’un. Bigelow decideix donar una mirada completament realista, propera a la crònica periodística, a l’hora d’exposar els fets. Òbviament, no ens trobem amb totes les dades, missions o punts de vista necessaris per explicar una història d’aquesta magnitud. Però la directora crea un puzle efectiu, on les peces que encaixen contenen informació clau a la qual podem accedir fàcilment i amb un rigor gairebé documental. I és aquí on precisament recau la major virtut del projecte: una història d’aire documental amb un ritme més proper al thriller, que aconsegueix una combinació sorprenentment efectiva sense perdre la tensió narrativa. La directora també decideix donar una visió distant, lliure de qualsevol judici de valor o emoció.

Bigelow es presenta com a simple narradora de tot allò que va ser necessari per dur a terme la captura del líder d’Al Qaeda. Però l’espectador sempre té tendència a posicionar-se davant uns fets. Mentre que molts acusaven a la directora de mantenir una posició a favor de la tortura, els Republicans, en canvi, denunciaven que al film hi ha una clara intervenció del Partit Demòcrata i que Bigelow va tenir la llibertat d’accedir a molta informació confidencial. Deixant de banda aquestes polèmiques, Bigelow es presenta més bé com a cronista dels fets, sense posicionar-se ni a favor ni en contra de la tortura, ni a favor o en contra d’una administració governamental. Mentre que se’n poden extreure idees clares (sense aquestes tortures probablement no hauria estat possible descobrir la localització de Bin Laden), la directora es limita a exposar aquestes entrevistes, tortures i investigacions des de la distància absoluta. No ens trobem amb cap principi ideològic, només amb uns objectius a complir.

La Jessica Chastain és el reflex perfecte d’aquesta distància emocional: un personatge fred i llunyà, que converteix la caça al terrorista en la seva batalla personal. Una metamorfosi que va des de la seva posició aparentment fràgil en un inici, fins al personatge obsessiu que necessita passar pàgina i que és el símbol perfecte del servei secret i, especialment, dels Estats Units en general. Alguns calificaran la interpretació de Chastain de ser extremadament plana. Però no ens hem de confondre: per molt que no poguem connectar emocionalment amb el seu personatge, precisament borda el paper que se li exigia i la seva nominació a millor actriu protagonista a la propera edició dels Oscars és completament justa i merescuda.

Malgrat haver-se desinflat de cara als Oscars, LA NOCHE MÁS OSCURA és una de les propostes més interessants de l’any. Cinema històric que combina a la perfecció un rigor documental (amb una pre-producció exhaustiva) i un domini del thriller, que culmina en unes escenes d’acció plenes de brutalitat. És en aquesta missió final on es mostra el veritable esperit de la pel·lícula: uns soldats lluny de ser presentats com herois, que es limiten a acabar amb els terroristes indefensos, allunyant-se de la imatge de monstres que es podria esperar d’ells. La distància més absoluta. La venjança freda de l’ull per ull. L’inici d’un nou capítol per a la història nord-americana; la següent pàgina està en blanc.

Puntuació: 8/10

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s