Zona Crítica: Lincoln

Diuen que els presidents quan governen, envelleixen el doble que la resta de persones. Veient el rostre de Daniel Day-Lewis com a Lincoln i tot pel que passa a la pel·lícula de Spielberg, ens ho creiem. LINCOLN ens porta sobretot un relat humà del calvari professional i personal pel qual el 16è president dels EUA va passar per assolir els seus dos grans objectius: abolir l’esclavitud i acabar amb la Guerra de Secessió.

En aquest sentit, tant la trama com sobretot les actuacions, aconsegueixen l’objectiu: humanitzar la figura d’un president que al seu país ha rebut categoria de mite. El mateix Daniel Day-Lewis deia això en una entrevista: “El problema de Lincoln és que ha estat mitificat fins a la deshumanització. Et veus com un nen davant un monument”. Precisament amb això sap jugar molt bé el guió i la posada en escena de Spielberg. Tracta el personatge principal amb certa solemnitat, però d’una manera “humanitzant”. I segurament és així per la immensa interpretació de Daniel Day-Lewis.

Day-Lewis ÉS Lincoln

Day-Lewis ÉS Lincoln

No descobrirem ara al dos cops guanyador de l’Oscar. Un actor molt selectiu que porta fins l’extrem la identificació amb els seus personatges i els manté més enllà del set de rodatge. Per ell és clau no només sentir empatia amb el personatge sinó estimar-lo. I en la seva interpretació es pot apreciar que segurament és un dels personatges pels que més amor ha sentit. El seu Lincoln irradia humanitat, decisió, conviccions, però també patiment. És el retrat d’un home que malgrat les pressions polítiques, les penúries familiars, les seves contradiccions i els seus malsons, lluita pel que creu que és necessari pel país, costi el que costi.

I aquí és on entren les estratègies polítiques que estructuren la majoria de la trama de la cinta. I és que LINCOLN, a part d’un retrat humà és un excel·lent film polític. En el seu tram final, s’acosta a la tensió dels millors thrillers amb quelcom tan poc “intrigant” com una votació parlamentaria de la qual podem imaginar el final. És curiós com de vegades, com més sabem o intuïm el final, més tensió passem com a espectadors. Això ho saben fer normalment els films que durant tot el seu metratge mostren cura dels personatges i ens fan sentir propers a ells.

A LINCOLN, el curat guió de Tony Kushner s’encarrega precisament d’això, de fer que ens identifiquem amb els personatges i creure en les seves motivacions. Malgrat que hi costa entrar inicialment al film i sobretot si no es coneix molt de la política americana de llavors, a mesura que avança la història, més ens hi impliquem i amb més atenció la seguim. Encara que molts assenyalen que Spielberg està amagat en aquesta cinta, crec que és una decisió encertada i conscient. El seu encert de direcció és aquest: no deixar-se endur pel seus tics o pel desig de lluir-se amb certs plans i prioritzar una posada en escena supeditada al guió i sobretot a les actuacions.

Lincoln amb el seu fill petit, un dels moments més tendres.

Lincoln amb el seu fill petit, un dels moments més tendres.

Està clar que un director amb el poder de Spielberg pot seduir els millors actors del món, però el cert és que un cop els tens, els has de dirigir i aquí Spielberg demostra el seu ofici. Deixant de banda a Day-Lewis i la seva superioritat de personificació, la resta del repartiment no només és un encert general de càsting, sinó una reunió d’excel·lents actors americans. Estan nominats Sally Field com a la Primera Dama, una dona complicada però lleial, i Tommy Lee Jones com a un polític més abolicionista que Lincoln, en un paper on deixa de banda el seu clixé de vell amargat per donar pas a un tendre polític avançat al seu temps. El seu paper, juntament amb el de Lincoln, és segurament el més agraït. També tenim a Joseph Gordon-Levitt com a fill gran, potser un pèl desaprofitat i al gran David Strathairn, sublim com sempre. Entre molts altres més, voldria destacar a un recuperat James Spader fent d’un peculiar lobbista que ajudarà a comprar vots a LINCOLN.

Spielberg va deixar la gorra i els texans per dirigir cada dia amb vestit i corbata.

Spielberg va deixar la gorra i els texans per dirigir cada dia amb vestit i corbata.

Sí, comprar vots. I és que aquesta pel·lícula ens mostra la realitat política de l’època (també d’ara?) sense arribar a jutjar-la. Mostrant que a vegades i segons en quins moments històrics, la fi justifica els mitjans. El sistema era el que era i Lincoln va anar al límit d’ell i del seu poder com a president per abolir l’esclavitud.

En definitiva, una pel·lícula més que satisfactòria on sobretot podem gaudir d’unes immenses actuacions, liderades per Day-Lewis. Sobra dir que l’ambientació, la fotografia i la música son excel·lents, allà estan les 12 nominacions als Oscars. Poques pegues li podem donar: una arrancada un pèl baixa de ritme, comparada amb la majoria del film, i segurament, un final al que potser li sobren 10 minuts. Molts han criticat precisament aquest final. La decisió d’allargar la cinta de Spielberg no em sembla dolenta en si mateixa, entenc que segurament ha volgut donar encara més solemnitat a la figura de Lincoln. Però si és cert que el resultat final hagués estat més rodó o, fins i tot, més poètic si acabés amb Lincoln deixant el despatx i anant cap al teatre, cap al seu destí.

Valoració: 8/10

Anuncis

3 responses to “Zona Crítica: Lincoln

  1. Retroenllaç: Oscars: Candidats a millor actor | La Casa De Vidre·

  2. Retroenllaç: Oscars: Candidats a millor actor secundari | La Casa De Vidre·

  3. Retroenllaç: Spielberg abandona AMERICAN SNIPER | La Casa De Vidre·

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s