Zona crítica: Django desencadenado

“Sempre he sentit una gran afinitat per la combinació entre la narrativa, la música i la proporció gairebé operística del spaguetti western. És impossible fallar si barreges aquests tres elements”, explicava Tarantino a una entrevista. És temptador i fàcil encasellar-se assumint que qualsevol pel·lícula de Quentin Tarantino és automàticament una obra mestra. Però després del primer visionat de DJANGO DESENCADENADO, últim film de l’enfant terrible de Hollywood, la veritat és que no hem pogut evitar sentir una lleugera decepció. I és que ens fa la sensació que el director no ha acabat de prendre’s massa seriosament la seva pròpia declaració. Des que va finalitzar la seva anterior pel·lícula, MALDITOS BASTARDOS, amb un atrevit missatge a l’espectador (“Crec que aquesta podria ser la meva obra mestra”), Tarantino ha volgut repetir la fórmula i declaració d’intencions del seu anterior film: re-inventar la història. Si a MALDITOS BASTARDOS volia combatre els grans opressors culpables de l’holocaust i oferir als oprimits la seva venjança, a DJANGO DESENCADENADO s’enfronta al repte de representar la història de violència i opressió dels esclaus afroamericans als EUA. En aquest cas, li dona a un esclau en particular, Django (la D és muda), el seu propi rol de castigador.

El gènere que Tarantino ha escollit aquest cop per explicar la seva història és el spaguetti western, una decisió lògica considerant que la seva filmografia sempre ha estat plena de referències, homenatges i tècniques narratives pròpies del western. Però sembla que Tarantino s’acosta més al southern que no pas al western, afegint al seu còctel un homenatge al cinema de blaxploitation i la ironia irreverent del director. En aquest últim punt no ens hi aturarem massa. No és la nostra intenció entrar en polèmiques sobre l’humor que ha ofès al director Spike Lee, ni en la gran quantitat de cops que es diu la paraula “nigger” durant la pel·lícula (més de 100, per cert). Però sí volem intentar destacar els principals defectes de la pel·lícula. Això, a priori, no és una tasca fàcil, no perquè no n’hi hagi gaires (en la nostra opinió són bastant evidents), sinó per totes les lloances que s’està emportant el film en les xarxes socials. Com a fans, però, ens sentim decebuts. És inevitable pensar que en aquesta suma d’ingredients d’esclaus, cowboys i hip-hop hi ha alguna cosa que no acaba de funcionar. En definitiva, no ens trobem davant del millor Tarantino.

¿Qué te cuentas, Quentin?

Per primer cop ens trobem amb una trama principal cohesionada, centrada exclusivament en uns pocs personatges, a diferència de les històries corals de la majoria de films de Tarantino. El protagonista principal és Django, un esclau alliberat per un caça-recompenses alemany, King Schultz, que es fa passar per dentista. Schultz vol que Django l’ajudi a atrapar tres germans criminals que l’esclau conei. A canvi, decidirà ajudar-lo a rescatar la seva dona, propietat d’un temible terratinent racista, Calvin Candie. En aquest sentit, a diferència de les històries paral·leles de MALDITOS BASTARDOS, en aquest film només ens centrem en una única trama. No obstant això, a vegades dona la sensació que Tarantino no se’n surt airós i no sap ben bé que fer amb el desenvolupament de la seva pròpia història. I és que, de fet, tot es redueix a una simple premissa: Sigfrid (Django) rescatant a Brunilda (Broomhilda) del monstre (Calvin Candie), com bé descriu Schultz fent referència a la llegenda de Sigrid i els Nibelungs. Més enllà d’aquest segment, que comprèn una hora i quart del film, la resta es presenta com un pròleg i epíleg innecessàriament llargs. El film arrenca de veritat quan entra en acció Calvin Candie, un genial i altre cop oblidat per l’Acadèmia, Leonardo DiCaprio.

Leonardo DiCaprio és Calvin Candie

És precisament aquí on ens retrobem amb el millor Tarantino. El director encara demostra un domini en l’art de generar tensió mitjançant el diàleg, especialment a una escena en concret del film: la conversa dels protagonistes al menjador de Candieland, d’uns intensos 30 minuts de duració. Tarantino crea, com és habitual en ell, una tensió creixent que portarà a una inevitable explosió de violència. Aquest moment esdevé el gran clímax i prodigi del film, malgrat que el director no supera els nivells de tensió que havia aconseguit brillantment a MALDITOS BASTARDOS. Tot i així, ja estàvem preparats per redimir al director dels seus pecats. Però Tarantino no acaba de dominar massa bé els canvis de ritme, com a mínim en aquest film, ja que després d’aquest clímax ens trobem amb un posterior anti-clímax de 30 minuts.De fet, passa el mateix amb la presentació de Django i Schultz a l’inici: un seguit d’escenes que es presenten com a prometedores però acaben quedant-se en no res. Malgrat això, cal destacar el talent de Tarantino per crear personatges memorables. El trio format per DiCaprio, el seu servent Samuel L. Jackson i Cristoph Waltz és excel·lent i tots tres es troben còmodes en el seu registre, malgrat que Waltz recordi a vegades massa al Hans Landa de MALDITOS BASTARDOS. Però en la major virtut del film també està un dels majors defectes: aquest trio tan potent sembla empetitir a Jamie Foxx, que es mostra solvent en les escenes d’acció però molt pla en els seus diàlegs i interpretació.

Per acabar, esmentar que dos dels grans encerts de l’anterior film, el revisionisme històric i l’anacronisme d’alguns elements com la banda sonora, no funcionen bé en aquesta pel·lícula. Quan es tracta de fer una revisió històrica i donar a l’oprimit el rol de l’opressor, el desig de venjança contra l’home blanc és bastant relatiu. Django no és cap justicier, només té interés en rescatar a la seva dona i tracta a la resta de negres amb desinterès i indeferència. El missatge final queda reduït a un simple “l’esclavitud va ser molt dolenta”. I ens ronda pel cap la mateixa pregunta que es fa Calvin Candie (“perquè els negres no es rebel·len i maten a tots els blancs?” ) , però és una resposta que Tarantino decideix no donar. Pel que fa a la banda sonora, és una veritable llàstima que altres pel·lícules del director tinguin els grans temes musicals de Morricone que aquest film es mereixia. Tarantino ha optat, en canvi, per seguir la lògica del blaxploitation, integrant en el film temes de Hip Hop i Rap que no acaben de funcionar i que ens deixa amb una banda sonora poc memorable.

Hem de remarcar, però, que el film aconsegueix entretenir sobradament fins al final. No ens enganyem, hi han moments climàtics que ens recorden perquè encara continuem assistint a totes les estrenes del Sr. Tarantino. Però també hem d’acceptar una cosa: Tarantino no es supera amb aquest film i ha optat per no desencadenar-se del tot. Decideix ser esclau del seu propi estil i no aspira a alliberar-se i renovar-se com havia fet en la qual “crec que podria ser la seva obra mestra” MALDITOS BASTARDOS.

Puntuació: 7,5/10

Spike Lee, trist i ofès per Django Desencadenado

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s