Zona crítica: Els Miserables

El guanyador d’un Oscar per EL DISCURS DEL REI, Tom Hooper, ha estat l’encarregat de portar el musical ELS MISERABLES a la gran pantalla. No era una missió senzilla. Les comparacions sempre són inevitables, més quan es tracta d’una obra que ha arrasat als escenaris de mig món. A part, la trama de l’obra teatral (basada en la novel·la de Victor Hugo), plena de personatges i situacions històriques complexes, convertia aquest projecte en tot un repte.

Jean Valjean és un exconvicte a la França del segle XIX que intenta començar una nova vida tot canviant d’identitat. L’oficial Javert és l’encarregat de perseguir-lo per tal d’assegurar l’estricte compliment de la llei. Però la vida de Valjean canvia al fer-se càrrec de Cosette, filla de Fantine. En un Paris revolucionari, Cosette descobrirà el seu amor per Marius, mentre Javert intenta atrapar d’una vegada per totes al seu enemic Jean Valjean.

Tom Hooper, des d’un bon inici, ens presenta un film sense excessives complicacions, on el focus està posat única i exclusivament sobre els personatges. El director despulla absolutament l’obra i la deixa reduïda als elements essencials. Això si, sense variar ni una coma de l’adaptació teatral (els fans poden estar tranquils). L’adaptació que ens presenta Hooper és més un melodrama que no pas un musical, i això que pràcticament no hi ha una sola paraula que no sigui cantada.

Que ningú esperi focs d’artifici, coreografies úniques o moviments de càmera impossibles. ELS MISERABLES renuncia a tot això. A canvi, ens ofereix la possibilitat d’entrar a l’ànima de Jean Valjean, Javert, Fantine, Cosette o Eponine. Sobretot gràcies al rostre dels seus actors protagonistes, que compleixen amb les exigències interpretatives de l’obra. El primer pla es converteix en el gran (i únic) recurs de Tom Hooper. L’escena en que sens mostra el rostre d’Anne Hathaway cantant “I dreamed a dream” és un regal per a l’espectador, que penetra a l’infern de Fantine, sentint tota la seva desesperació.

Aquesta renuncia total de Hooper a l’espectacle propi del gènere musical, es veu accentuada per la decisió d’enregistrar totes les cançons del film en directe, provocant una curiosa sensació de proximitat i naturalitat. Aquí destaquen la mencionada Anne Hathaway i Hugh Jackman, que sembla que el paper de Jean Valjean li vagi a mida. La sorpresa positiva la donen Samantha Barks (Eponine) impecable en el seu solo, així com Sacha Baron Cohen (Thénardier) que amb un sol gest és capaç de provocar més d’una rialla.

Però la fórmula de Hooper s’esgota al llarg dels 150 minuts que dura el film. No és que no funcioni l’aposta pel primer pla. Al contrari. El problema està en que no tots els números musicals de ELS MISERABLES exigeixen el mateix plantejament. Amb “One day more”, el punt àlgid de l’obra teatral, queda clar que el film no acaba de funcionar en els moments més èpics. Sembla que Hooper es sent molt més còmode en totes aquelles escenes de caire més íntim (predominants en la primera meitat del film) i no pas en els números que requereixen d’una major contundència.

Es troba a faltar una alternativa i una certa versatilitat de recursos. La rigidesa en el plantejament de Hooper s’acaba convertint en un llast, que no deixa respirar el film quan més ho necessita. ELS MISERABLES, en definitiva, és un film capaç de transmetre sentides emocions, mitjançant el gest, però no arriba a convèncer pel que fa al conjunt de l’obra i el seu desenvolupament.

VALORACIÓ: 7/10

Anuncis

6 responses to “Zona crítica: Els Miserables

  1. És molt difícil superar l’obra de teatre que és sens dubte espectacular. Però una cosa és veure un musical al teatre i una altra al cinema sobretot si es fa servir una fórmula que amb els pas dels minuts s’esgota. Aquest cap de setmana l’aniré a veure, a veure què tal!

  2. Molt bona crítica, Pere! Tenc moltes ganes d’anar-la a veure (aquest cap de setmana cau, si tot va bé) perquè em va encantar el musical. Però, clar, com bé dius una cosa és un musical totalment cantat al teatre i un altre al cinema, on es poden emprar molts més recursos. Ja en parlarem!

  3. Molt bonica crítica sabent trobar els punts forts i fluixos de la peli, ja que sovint en els blogs de cine em trobo només versions destroyers o bé que t’eleven la peli al cel. No sóc fan dels musicals, pel seu caràcter artificial a causa de les coreografies. Però sembla que Els Miserables, segons el que m’expliques, no abunda aquest fet. Per tant, és més una pel·lícula cantada que un musical?

  4. Retroenllaç: Oscars: Candidats a millor actor | La Casa De Vidre·

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s