Una de les cançons que formen part de la subtil i màgica banda sonora de “CALL ME BY YOUR NAME”, de Sufjan Stevens, du per títol “Mistery of love”. D’ella en ressona una pregunta, més enllà dels títols de crèdit: how much sorrow can I take? Deia Blai Bonet, al poema “Soledat oberta”, que no puc parlar de tant que estim. Quant patiment podem suportar? Quanta tristor podem viure? Quanta en fa falta per de veres estimar i ser estimat? De la passió i de la tristor, del desig i del patiment, de la necessitat de la unió d’ambdós i, per damunt de tot, de la bellesa d’aquesta unió es nodreix la pel·lícula de Luca Guadagnino.

La història de “CALL ME BY YOUR NAME” és la d’un primer amor, sí, però que no ens enganyi el concepte. No té tant a veure amb l’edat o amb l’experiència com amb el misteri de les paraules, els gustos i la llum que poden alterar l’existència de qualcú, de forma sobtada i irrevocable, tal i com arriba, si arriba, la veritable passió: aquella que s’aferra com la roba banyada al cos, que es desprèn com ho fa el fruit madur de l’arbre, que s’espenya com la clovella de l’ou passat per aigua. Que s’enganxa, que no deixa aclucar els ulls, que enlluerna, que empeny i estreny, que surt de les profunditats i flota.

És, a més, la història d’un primer amor entre dos homes. No és casual que les històries d’amor més poderoses que ens han arribat els darrers anys (“La vida de Adele”, “Carol”, “Moonlight”) tenguin protagonistes homosexuals. Les històries d’amor entre dos homes o entre dues dones, tot i els avanços i tot i les millores, encara han d’anar acompanyades de dubtes inevitables; la societat que tenim i el passat recent d’on venim, així ho obliguen. A “CALL ME BY YOUR NAME”, però, no són l’eix central sinó que per una vegada el protagonista és un jove a qui pareix que tot li va a favor; precisament per això, quin vertigen, quin fred, quanta set.

Tots els adjectius del món no farien justícia a la interpretació de Thimotée Chalamet, un actor enorme que dona vida a un personatge excepcional que podria fer-se seu gairebé tot el poema de Blai Bonet: però un dia sortí molt, -molt!- de sol, i em pujaren pel coll eixes paraules: “estrella”, “ala”, “llimonera”, “sal”, “núvol”, “fill”, “mare”, “rosa”, “frescor”, “aigua”. N’Elio n’hauria d’afegir tantes altres: “albercocs”, “cigarrets”, “pits”, “mapes”, “sang”, “finestres”, “pols”, “gel”.  

I amb totes aquestes paraules, i amb tots i cadascun dels detalls, dels colors, dels racons de “CALL ME BY YOUR NAME”, es pot construir una definició de la bellesa dels homes, una bellesa tan i tan absent al cinema actual. En un moment en què globalment s’ha obert, per fi, el debat al voltant del paper de la dona en tants àmbits (encara no podem dir tots, per desgràcia), igual d’important seria obrir-lo al voltant dels patrons masculins que tot ho copen a la ficció. L’home de camisa oberta i cabells banyats, l’home de pell blanca i costelles marcades, l’home que pedaleja, l’home que crida i calla, que té pessigolles, l’home que viu i besa i corr i neda i riu i juga i creix i plora, quantes vegades l’hem vist en pantalla gran? Idò aquest home és, precisament, el protagonista de “CALL ME BY YOUR NAME”. Ho és en forma de jove que necessita sa mare per tornar a casa, en forma d’americà que viu un parèntesi estiuenc, en forma de pare que enyora un patiment que mai no ha viscut i que deixa un missatge final que ressona més enllà dels títols de crèdit, en una de les converses més precioses que ens ha donat el cinema recent.

Tant de bo patim, tant de bo estimem, tant de bo no oblidem que ho hem fet. Tanta sort que el cinema, molt de tant en tant, també ens ho recorda.

Valoració: 10/10

Articles relacionats