A una de les seves millors cançons, i durant un temps, per desgràcia, una de les més tudades, Antònia Font cantava que s’horabaixa la deixam passar i me mires tan a prop que me fa mal, que surt es sol i encara plou, que t’estim massa i massa poc i posaven veu, versos i música a una de les claus que ens uneixen a tots com espècie humana: és tan fàcil ser infeliç quan ets feliç… O és a l’inrevés? Ells ho cantaven, i Tierra firme ho posa en imatges, en diàlegs, en situacions que es complementen, es contradiuen i es lliguen entre elles com un trencaclosques que reflecteix aquest caos tranquil en què conviuen les emocions humanes.

Deia Montserrot Roig que cal una mica de mentida per imaginar-nos que perseguim una mica de veritat. I a Tierra firme hi ha, clar, una mica de mentida. N’hi ha perquè n’hi ha d’haver. El vaixell que recorr els canals carregat d’il·lusions i esperances no pot ser veritat, com no ho poden ser els plats i gerros de colors que el decoren ni la llum que ho banya tot ni el verd de les plantes ni la lluentor de la fusta. Només així, però, es pot perseguir la mica de veritat en els gestos, en les mirades, en les paraules.

Hi ha també una mica de mentida en les paraules amb què respon Kat als plors d’Eva pel seu anhel urgent de ser mare; n’hi ha també al contracte que signen les dues amb l’adorable Roger; hi ha una mica de mentida a cadascun dels anuncis que ell fa per dir que torna a casa. Però només així poden enfrontar-se a la mica de veritat que governa les seves -i les nostres- vides: el desig humà és egoista, i l’amor, sigui de quina casta sigui, mai no és suficient. Que t’estim massa i massa poc.  

Tierra firme és, en principi, la història d’un pas més a la relació d’una parella. D’aquí, però, i com bé sap l’espectador que ha caminat qualque vegada de la mà d’algú, en poden sortir tots els mals. I totes les virtuts. Les inevitables dinàmiques quotidianes que es retreuen a cop d’indirecta riallera, les converses que es posposen de manera indefinida, les opcions que no hem triat, sinó que hem sacrificat en benefici de l’altre. I, per sobre de tot això, un ideal que planeja mentre l’ignoram i que pren el vol tan bon punt ens posam drets per agafar-lo.

Carlos Marqués-Marcet confirma amb aquesta pel·lícula, a més d’un gust exquisit, una destresa extraordinària com a observador d’aquells moments que, tot i ser imprecisos, esdevenen fonamentals, no sols per definir determinades relacions i caràcters sinó per deixar constància de les coses que et passen (a Londres, a Barcelona, a tothora i a tot lloc) quan tens trenta anys: impecable la conversa entre Natalia Tena i Geraldine Chaplin, dues mirades, dues generacions, un moment vital de sobres conegut; impecables tots i cadascun dels instants que comparteixen Kat i Roger, dos amics que conserven una intimitat, una química i unes mirades que ben bé podrien ser hereves d’aquelles que, potser en una altra vida, van haver de compartir com a amants a 10.000 quilòmetres de distància. Personatges, en tot cas, que se’ns mostren en tot moment en escala de grisos: entre ells no hi ha música sense silencis ni certeses sense interrogants. Però no és això l’amistat? Plorar de riure o riure amb llàgrimes mentre improvisam al piano cançons sobre una mascota morta quan amb qualsevol altra companyia no hi hauria forces ni per xerrar?

I no és això, el cinema, la ficció, l’art? Abandonar els sòlids terrenys d’allò que ja sabem per posar rumb als fràgils paranys d’allò que mereix ser contat? A aquell abisme de veritat on, ja se sap, surt el sol i encara plou.

Valoració: 8,5/10

 

Articles relacionats