Al penúltim capítol de la penúltima tongada de LOS SOPRANO, Carmela i una amiga viatgen a París i, mentre recorren els carrers de la capital de la llum i de l’amor, Carmela té una espècie d’epifania: qui som i on anam? Quantes generacions han passejat per aquests carrers, com feim nosaltres, exactament igual que nosaltres? I tot, al final, se’n va. Aquesta és, al cap i a la fi, la reflexió més òbvia i alhora més profunda que ens toca fer a tots, també a “Carm” i a tantíssims personatges de la ficció, en qualque moment al llarg de la vida adulta. Sigui perquè estam davant una ciutat històrica i eterna, sigui perquè va amb el nostre caràcter (com li passa a Bing Nathan, al Sunset Park de Paul Auster) o sigui perquè, com és el cas d’ A GHOST STORY, estam davant un mirall.

Ni el contingut ni les formes de la darrera pel·lícula de David Lowery són, en absolut, noves. Però sí són emprades de forma extraordinàriament contemporània. De la mateixa manera que contextualitzava el western al segle XXI A EN UN LUGAR SIN LEY, els territoris del terror són rellegits en clau actual: la por més gran de què pot parlar-nos ara mateix el cinema no té res a veure amb monstres o amb ensurts, té a veure amb la nostra pròpia existència i el llegat que deixam (o no). El llençol blanc amb forats als ulls que tantes generacions ha perseguit en forma de malson és aquí una dosi crua de realitat, aficada en vena per dirigir-se directament a un punt indefinit del cos humà, soterrat entre les costelles i els pulmons, on s’hi troba l’angoixa de viure. El terror en la seva forma més humana i críptica, abstracte però tangible, universal i íntima, explicat amb els mínims elements possibles i amb una deliciosa estètica que podria semblar manllevada de qualsevol compte d’Instagram (@lamevavidacomafantasma, per exemple), insuflada, això sí, d’una elevadíssima càrrega emocional i interpretada per dues bèsties (Rooney Mara i Casey Affleck) que quan s’ajunten són imbatibles, mal un d’ells aparegui quasi constantment tapat. Podria ser una olor agre, una penombra infinita o un empatx d’un pastís quan no hi ha fam, però la pel·lícula és més que res un forat negre: xucla i agita sense concessions, amb la cruesa que requereix tan agosarat objectiu, malgrat el continent llueixi per la delicadesa amb què està embolicat. Una gaudeix de veure la pel·lícula tant com pateix d’haver-la sentida. I de sentir-la encara més una vegada que s’ha acabat.

Converses entre fantasmes de cases veïnes, músiques que deixen petjada fins que deixen de sonar i una festa que s’esvairà tard o d’hora interrompuda per un monòleg extret dels fonaments de l’imaginari del pessimisme col·lectiu; la mort en primer pla, també l’amor, els records, les il·lusions, els canvis. I, tanmateix, què en restarà de tot això? De tots nosaltres? Aquesta és la pregunta que tots tenim clavada, com el bocí d’un full que hem amagat a l’escletxa del marc d’una porta; A GHOST STORY no fa més que gratar per treure-la. I vaja si la treu.

Valoració: 9,5/10

Articles relacionats