Vas caminant pel carrer, aïllat de tot soroll gràcies als teus auriculars i la teva col·lecció personal de música . Comences a imaginar tot el que està succeint al teu voltant i a moure’t a ritme de la música que sona a través d’uns auriculars. No importa que siguin bluetooth, auriculars de botó o un d’aquests “cascos” enormes que et cobreixen tota l’orella. No importa tampoc que el teu reproductor sigui un smartphone, un ipod o mp3, un discman o un walkman. El que importa és que fusiones el teu dia a dia amb la música que escoltes i que, gràcies a les batudes del ritme o les lletres de la cançó, pots convertir la teva vida més rutinària i mundana en un exercici d’expressió audiovisual personal on el teu entorn i tu us moveu al ritme de la música i l’acció que t’acompanya.

Ansel Elgort és el Baby, sempre enganxat a la seva música.

Aquesta sensació de llibertat que ens dona la música, inclús en moments d’allò més opressius i repetitius, és el que ha aconseguit expressar Edgar Wright amb la seva cinquena pel·lícula, BABY DRIVER. Potser, la pel·lícula que per fi el farà ser un nom de visionat obligatori per al públic general i no només per a la seva legió de fans fidelíssims que sempre li perdonarem tot. I és que amb BABY DRIVER, una pel·lícula de robatoris, persecucions i fugides que es podria estancar en els tòpics del seu gènere, Edgar Wright sintetitza tot allò que el fa especial com a narrador i ho catapulta cap a una història de fàcil connexió emotiva i d’un enorme entreteniment frenètic

La història d’un noi, conductor d’atracaments, que viu al ritme de la música que escolta no és una història quotidiana com la que vivim nosaltres cada dia al costat del nostre reproductor portàtil. Però és precisament aquesta connexió, aquest vincle emotiu que la música pot crear el que ens apropa al que viu i sent el protagonista de BABY DRIVER: als seus anhels i somnis, a l’opressió que li produeix l’obligació d’un tipus de vida que no desitja i l’alliberament al que aspira un cop troba l’amor. 

Wright reuneix un repartiment de qualitat i es recolça en una marcada estètica pop nord-americana.

Si el punt de vista (POV, point of view) és importantíssim per aconseguir una narració cinematogràfica que aconsegueixi emoció, vincles i empatia amb l’espectador, Edgar Wright sembla proposar-nos que és tant o més important el punt d’oïda (o POH, point of hearing. I em quedo tant a gust).

Kevin Spacey li recorda al Baby que no és gens fàcil abandonar el món del crim.

Wright treballa amb la mateixa precisió els moviments de càmera que el disseny de so, fins al punt que la sonoritat de la pel·lícula la forma sempre el que experimenta el Baby, un protagonista estoicament interpretat per Ansel Elgort. D’aquesta forma, per exemple, si se li cau un auricular de l’orella, escoltarem la música amb menys volum i més llunyana. Així, la pel·lícula segueix sense parar i partint d’una aposta estètica molt coherent, fins a construir-se d’una forma frenètica i divertida.Com si d’un musical clàssic es tractés. En comptes de coreografies amb el cos, tenim persecucions automobilístiques pels carrers d’Atlanta. I en comptes de secció de vents, corda i percussió, tenim els sons del canvi de marxes, els dispars de les escopetes retallades i les frenades sobre l’asfalt marcant el tempo i l’harmonia de la melodia que construeix Edgar Wright. Una pel·lícula magistral que consagra a Wright com a un dels millors storytellers del cinema del segle XXI i el dona dret a jugar de tu a tu a la lliga d’alguns dels directors recents més melòmans com són Scorsese, Tarantino, Wes Anderson o Paul Thomas Anderson. BABY DRIVER és sens dubte, una de les cites imperdibles de l’estiu.

Valoració: 8,5/10

PD: Imprescindible recuperar i rememorar la pel·lícula des de l’oïda, amb la seva excel·lent banda sonora, o millor dit, tracklist:

 

Articles relacionats