Un embús a una de les autopistes infinites de la ciutat de Los Ángeles. Una jungla d’asfalt poblada de cotxes –híbrids o elèctrics a poder ser– i conductors renegats mirant el seu smartphone o sintonitzant la ràdio. Entremig de tal panorama, les notes d’una melodia que podria estar signada per George Gershwing o Michel Legrand trenquen la monotonia d’aquest quadre. 5 minuts de pla-seqüencia en clau d’opening musical ens posen en situació a LA CIUDAD DE LAS ESTRELLAS (LA LA LAND): el musical clàssic s’ha reciclat i vol tornar a ser rellevant.

I vaja si ho és. És impossible ser un amant del cinema i no estimar LA LA LAND. Ens falten adjectius positius per a parlar d’ella: és directament magnífica, encantadora, il·lusionant; una obra mestra moderna. Estem davant d’una pel·lícula sobre la passió, els somnis i la lluita per a aconseguir-los, malgrat que aquests suposin un sacrifici personal o un peatge emocional gran. Fa dos anys, el director Damien Chazelle ja ens va parlar de temes similars a l’excel·lent WHIPLASH. Chazelle canvia la rauxa i el patiment que vivia el personatge de Miles Teller a una Noya York angoixant i aïllant per la fantasia expressionista i coral del Los Ángeles on viuen els personatges d’Emma Stone i Ryan Gosling. Una cosa queda clara després de veure aquestes dues pel·lícules: Damien Chazelle és amb només 32 anys un dels directors més interessants del cinema nord-americà actual, amb un sentit tècnic, referencial i narratiu del cinema molt definit i transparent.

A LA LA LAND es recupera el millor dels musicals clàssics de Busby Berkeley, Stanley Donen, Fred Astaire i Ginger Rogers, Vincent Minnelli o Gene Kelly però també de l’onada de revisió musical europea que va fer als anys 60 Jacques Demy amb musicals mítics com LOS PARAGUAS DE CHERBURGO i LAS SEÑORITAS DE ROCHEFORT. LA LA LAND tampoc s’oblida d’una pel·lícula amb una temàtica similar, NEW YORK NEW YORK, el musical oblidat de Martin Scorsese. El millor de tot això però és que ho fa oferint una lectura nova, més moderna i fresca. No es queda en un mer homenatge superficial sinó que va més enllà i crea un discurs propi per a acabar esdevenint un musical clàssic per a temps moderns. Qui no vegi més enllà de l’estètica colorista i el bonisme d’algunes escenes, es perdrà l’oportunitat que representa LA LA LAND. Pensar que és només una performance vintage per a un món superficial plegat de Prius, Iphones i filtres de xarxes socials és quedar-se ancorat al passat i precisament, perdre’s el vertader missatge de LA LA LAND.

A totes aquestes qualitats que com dèiem, és impossible que no atreguin als amants del cinema, se li ha de sumar l’encant, la química i el poder de seducció que tenen Emma Stone i Ryan Gosling com a protagonistes. Ja sabíem del seu potencial perquè han treballat junts abans però aquí es catapulten com a una parella cinematogràfica brutal, que brilla amb llum pròpia i eleva encara més, l’encant d’aquesta pel·lícula. Estan espectaculars ballant i cantant però també desplegant els moments dramàtics que necessita la pel·lícula per tenir l’impacte emocional final.

I és que a la pel·lícula no és tot alegria, música, balls i satisfacció. LA LA LAND té també un costat amarg i melancòlic a l’hora que molt honest i personal. LA LA LAND a la fi, reclama el poder dels somnis i construeix un món per als romàntics de mena, els que es resisteixen a morir en un món que pot semblar cínic, fred i impersonal i als somiadors disposats a perseguir allò que més volen. Un espectacle en majúscules, que cal veure al cinema, per gaudir dels seus números musicals, els seus plans seqüència, la fotografia colorista i la mescla increïble de tècniques i decorats de tota la vida amb un cinema modern i fresc. Imperdible. 

Valoració: 9/10

Articles relacionats