Segona meitat del segle XVII. Dos jesuïtes portuguesos viatgen al Japó hermètic i aïllat del Shogunat Endo, buscant un missioner que després de ser perseguit i torturat, ha apostat i renunciat a la seva fe. Ells mateixos viuran el suplici i la violència amb la que el país nipó persegueix als cristians. Martin Scorsese torna amb el que probablement és el seu projecte més personal, adaptació de la novel·la homònima de Shusaku Endo que completa la particular trilogia religiosa del director juntament amb LA ÚLTIMA TENTACIÓN DE CRISTO i KUNDUN.

La història potser no és la que molts esperarien de Scorsese, però concorda perfectament amb les seves preocupacions espirituals més fortes, sempre presents a la seva filmografia i podria funcionar també, com una mena de testament fílmic. No serà així, perquè el mateix Scorsese ha afirmat sempre que morirà darrera una càmera i a més, acumula una llarga llista de projectes imminents però de ser així, un es queda amb la sensació que SILENCIO és la seva pel·lícula més sincera, més propera al seu cor i les seves preocupacions personals/existencials; aquella que sempre ha desitjat fer i amb la que voldria ser recordat.

SILENCIO és una pel·lícula difícil de processar amb un sol visionat, una cinta atípica, que neda a contracorrent dels temps actuals i on el director de TAXI DRIVER o UNO DE LOS NUESTROS, es despulla emocionalment i es plega en cos i ànima a l’adaptació d’una novel·la que es nota que l’ha marcat des de sempre. I així, ens transmet de forma cristal·lina el perquè d’aquesta profund marca personal i espiritual. Aquí radica la magistral humilitat de SILENCIO.

Scorsese canvia la cerca de la redempció tant habitual dels protagonistes de la seva filmografia per la penitencia auto-afligida dels personatges de SILENCIO i d’aquesta manera, decidir deconstruir el seu estil narratiu en pro de la proposta que fa, o millor dit, es marca un camí propi de penitència, similar al dels jesuïtes del film; renuncia per exemple a una de les seves eines lingüístiques màximes, la música, per a envoltar la pel·lícula dels sons de la naturalesa que envolten als protagonistes així com també del contundent silenci que els persegueix i turmenta. Fa avançar la narració a base de plans contemplatius, escenes d’una violència continguda crua i brutal i dels monòlegs interiors del seu protagonista, que es qüestiona tant la seva pròpia fe com el seu paper a l’illa, sobretot a causa del dolor aliè que la missió evangèlica crea al seu voltant.

La pel·lícula és intensa des de l’inici al final, atrapant-te a base d’un ritme lent però segur i progressiu, unes localitzacions espectaculars i una recreació de l’època fascinant. SILENCIO és un film atípic, d’aquells que tracten a l’espectador de tu a tu i que el repten i incomoden constantment, invitant-los a reflexionar, patir i expiar juntament amb ell.  No cal dir també que, com és habitual en el cinema de Scorsese, les interpretacions són magistrals i totalment entregades a la pel·lícula i a la seva missió. Andrew Garfield es deixa la pell i l’ànima amb un altre paper protagonista dedicat i intens com el de HASTA EL ÚLTIMO HOMBRE. També es desviu literalment pel paper Adam Driver, genial a la recent PATERSON. Liam Neeson abandona la seva faceta recent d’heroi d’acció per a tornar a un paper dramàtic que recupera el millor d’ell i de la seva presència. També és excel·lent el nivell del repartiment japonès, en especial l’actor Issei Ogata, que interpreta a l’inquisidor principal que persegueix i atrapa als cristians de la zona.

Més que una pel·lícula religiosa, SILENCIO és una pel·lícula teològica i espiritual, que ens qüestiona la naturalesa de la fe i la imposició de la mateixa. A base de contraposar i contrastar la carnalitat i passió habitual del catolicisme europeu amb la contemplació més zen i naturalista d’orient, Scorsese reflexiona sobre l’origen de la fe i es pregunta –ens pregunta– si el cristianisme és universal, tot buscant un camí-pont entre dues maneres d’entendre l’espiritualitat que fascinen al director. Costa assimilar SILENCIO d’una sola tacada però al acabar un es queda amb la sensació d’haver vist la pel·lícula més honesta de Scorsese i més propera al seu cor. Pur Scorsese, pur cinema. SILENCIO és una pel·lícula profunda que arriba en temps frívols i poc reflexius i que potser, amb el pas dels anys, guanyarà importància com a obra seminal de la carrera del director.

Valoració: 9/10

Articles relacionats