Ha arribat aquell moment de l’any que tots esperem: la llista de millors pel·lícules de LA CASA DE VIDRE! Per l’edició 2016 optem per un nou sistema més “reflexiu” i personal, que ens permeti valorar no només les millors pel·lícules sinó també les pitjors, les decebedores i altres reflexions que ens deixa el final d’any. Bàsicament, un servidor deixarà anar les seves sensacions i dèries d’un any de vida de plena dedicació a la crítica cinematogràfica. En un any com aquest s’estrenen unes 300 pel·lícules a nivell comercial, havent vist segur un 80% d’aquestes estrenes –no m’arriba l’energia per a fer números– compreneu que es fa difícil triar només 10 films i que també és molt més divertit no parlar només de la crème de la crème de l’any que estem acabant. Això sí, com sempre, respectaré la nostra norma: parlarem de pel·lícules estrenades comercialment als cinemes durant el 2016 (de l’1 de gener al 31 de desembre) encara que originalment la pel·lícula pugui ser d’un altre any, on encara que hagi pogut veure autentiques joies i desastres èpics en festivals i altres circuits.

Les Millors pel·lícules: Per a seguir tenint fe en el cinema

L’any ens ha deixat diverses perles, pel·lícules que ens han impactat per un motiu o per altre i a les que els hi trobem una transcendència que va més enllà de l’actualitat de la seva estrena. Ja sigui el bon rotllo i optimisme de SING STREET, la mordaç i macabra mala llet d’ELLE, la pirueta narrativa i emocional de LA LLEGADA, la preciositat d’una pel·lícula com CAROL o el ball que es marca Ralph Fiennes a CEGADOS POR EL SOL. Sense cap ordre particular, el meu 2016 estarà marcat per aquestes pel·lícules:

CAROL, de Todd Haynes

SING STREET, de John Carney

ELLE, de Paul Verhooven

LA LLEGADA, de Denis Villeneuve

ANOMALISA, de Duke Johnson i Charlie Kaufman

MUSTANG, de Denis Gamze Ergüven

CEGADOS POR EL SOL, de Luca Guadagnino

TARDE PARA LA IRA, de Raúl Arévalo

LA DONCELLA, de Park Chan-Wook

LOS ODIOSOS OCHO, de Quentin Tarantino

PATERSON, de Jim Jarmusch

TODOS QUEREMOS ALGO, de Richard Linklater

HIGH RISE, de Ben Wheatley

HIJO DE SAÚL, de Lászlo Nemes

MI HIJA, MI HERMANA, de Thomas Bidegain

 

Les Pitjors: per deixar de creure-hi

Però no tot són alegries, òbviament. L’any dona molt de sí i com no, també ens regala autèntics desastres fílmics que per A o per B no funcionen per molt que intentis trobar una explicació. Moltes d’ells sovint, et fan qüestionar la teva fe cinèfila. Alguns són directament denunciables com BELLEZA OCULTA per la seva descarada pornografia emocional, per enganyar vestint de comte de nadal una trama moralment qüestionable i per malgastar el talent d’un repartiment amb Helen Mirren, Kate Winslet, Keira Knightley, Edward Norton i Will Smith. Altres són senzillament productes que no saben a quina època viuen, com EL FUTURO YA NO ES LO QUE ERA, ALTAMIRA o LA CORRESPONDENCIA, de Giuseppe Tornatore. D’altres ens han marejat introduint-nos un nou món mal explicat i penosament muntat, com és el cas de WARCRAFT: EL ORIGEN o la recent ASSASIN’S CREED. I sempre n’hi han d’aquelles pel·lícules que volen ser tant profundes i sofisticades que pequen d’una supèrbia i unes pretensions que resulten directament odioses, com ho van ser EL ESPEJO DE LOS OTROS i EL TIEMPO DE LOS MONSTRUOS. Finalment, també tens altres pel·lícules on directament renúncies a comprendre el perquè de la seva existència, com RESUCITADO, la pseudo-seqüela de LA PASIÓN DE CRISTO, protagonitzada per Joseph Fiennes, definitivament el germà dolent de la família.

Sorpreses agradables

Però la vida del crític també depara sorpreses agradables. Pel·lícules que no esperaves que t’agradessin o que no estaven al teu radar personal, pels motius que siguin. Trobar-te sorprès per una pel·lícula amb la que no comptaves i poder parlar d’ella i recomenar-la és sens dubte, un dels plaers d’aquesta professió. Aquí trobem la islandesa CORAZÓN GIGANTE, protagonitzada per un entranyable verge de 40 anys que pren finalment les regnes de la seva vida o la francesa EL NOVATO, un divertit i fidel retrat de la pre-adolescència a les aules. També destacaria VIVA, l’emotiva història sobre la recerca d’identitat pròpia d’una jove Drag Queen de L’Habana, NOCHE REAL, una comèdia britànica sense pretensions i la lírica exploració dels records amorosos que és l’excel·lent 3 RECUERDOS DE MI JUVENTUD. Films com COMANCHERÍA, EDDIE EL ÁGUILA, EL CIUDADANO ILUSTRE, MÁS ALLÁ DE LAS MONTAÑAS, CALLE CLOVERFIELD 10, AHORA SI ANTES NO, EL LIBRO DE LA SELVA, BLOOD FATHER,NUNCA APAGUES LA LUZ, 100 METROS, INFIERNO AZUL, KIKI: EL AMOR SE HACE, la trilogia de LAS MIL Y YNA NOCHES,  NERVE, LA RECONQUISTA, MARIA (Y LOS DEMÁS) o SUBURRA també entrarien en aquesta categoria, cadascuna d’elles per diversos motius.

Decepcions anunciades

Cada any és més habitual encabir pel·lícules dins d’aquesta categoria. L’experiència fa que el nas s’ensumi que hi hauran certes pel·lícules que decebran al públic en general o que personalment, tu ja saps que no t’acabaran de funcionar encara que, pels motius que siguin (ser fan del gènere, la saga o admirador del director/a) una part de tu desitjaria que t’agradessin. Per una banda tenim aquí les pel·lícules de l’univers cinematogràfic de DC Comics, BATMAN V SUPERMAN: EL DESPERTAR DE LA JUSTICIA i ESCUADRÓN SUICIDA. Creieu-me quan us dic que si fa uns 10-15 anys m’haguessin dit que una pel·lícula que conté en el seu títol els noms Batman i Superman no m’agradaria, no m’ho hagués cregut, probablement hagués acabat amb la meva vida en aquell mateix instant. Però des de que el senyor Zack Snyder comanda aquest univers DC, la seva total incomprensió dels personatges em fa esperar el pitjor d’aquest univers, un sentiment reforçat per ESCUADRÓN SUICIDA. Seguint, dins d’aquesta decebedora categoria trobem una seqüela que va arribar massa tard i sense gens de gràcia, inclús per als més fans, com va ser ZOOLANDER No. 2. Ens ensumàvem també que una altra seqüela amb Penélope Cruz, LA REINA DE ESPAÑA, seria decebedora i així va ser. Films com MONEY MONSTER, CAZAFANTASMAS, BEN-HUR, TRIPLE 9, LOS HOMBRES LIBRES DE JONES, JASON BOURNE, X-MEN: APOCALPSIS o LA LEYENDA DE TARZÁN també van ser decepcions que es preveien des de la distància.

L’any del thriller criminal espanyol

Ja vam dedicar un podcast al tema i és que s’ho val. Tres excel·lents pel·lícules coronen aquesta categoria: TARDE PARA LA IRA, EL HOMBRE DE LAS MIL CARAS i QUE DIOS NOS PERDONE. Una triada excel·lent, cadascuna d’elles amb els seus trets distintius: la mescla d’entreteniment, informació i revisionisme històric crític per a les masses d’EL HOMBRE DE LAS MIL CARAS, la intensitat d’un exercici de gènere policial aplicat al ditet de QUE DIOS NOS PERDONE i la cruesa i brutícia visual i humana que tant bé retrata la millor de les tres, el debut de Raúl Arévalo com a director, TARDE PARA LA IRA. Per reforçar aquesta revifada del thriller criminal espanyol també hem tingut les més irregulars CIEN AÑOS DE PERDÓN i TORO.

Els herois americans que mai moren

Una altra triada positiva per als amants del cinema americà d’arrels més “fordianes” és la que formen MAREA NEGRA, SULLY i HASTA EL ÚLTIMO HOMBRE. Peter Berg, Clint Eastwood i Mel Gison dirigeixen respectivament aquestes tres històries de tall clàssic, on els seus herois, silenciosos i de fragilitat humana, es regeixen per un codi molt personal de justícia i de fer el bé amb el que arribaran fins a les últimes conseqüències. Tres pel·lícules molt diferents entre sí que troben en els seus protagonistes aquest nexe d’unió espiritual.

¿Per què parlen tots els animals?

El més segur és que sigui una obsessió/paranoia personal. Però d’aquest 2016 també em quedo amb la sensació que la gran majoria de pel·lícules animades que han arribat a les sales comercials han estat protagonitzades per animals antropomòrfics que parlen, canten i ballen, entre d’altres virtuts. Sí, això no és nou, però només fent una ullada a les estrenes d’animació dels grans estudis per el 2016, un acaba molt fatigat de tant animal xerraire: KUNG FU PANDA 3, ICE AGE: EL GRAN CATACLISMO, ZOOTROPOLIS, CIGÜEÑAS, MASCOTAS, ¡CANTA!, ANGRY BIRDS, LA PELÍCULA i com no, BUSCANDO A DORY. ¿Per què dimonis s’han concentrat totes aquest any? Coses del cosmos cinèfil. De totes elles, la millor sens dubte ZOOTRÓPOLIS, que amb la seva intel·ligent mescla de gèneres cinematogràfics aconsegueix no només divertir a tots els públics sinó dibuixar una paràbola formidable sobre la diversitat i la societat del políticament correcte que ja la voldrien moltes pel·lícules adultes. Ara bé, veient el panorama, prefereixo quedar-me amb els aliments que parlen a la magnífica irreverent LA FIESTA DE LAS SALCHICAS.

La culminació fílmica dels superherois

Deixant a banda l’univers DC i la lenta caiguda en picat dels mutants de Bryan Singer, l’any a nivell del cinema de superherois ens deixa tres excel·lents pel·lícules que suposen grans fites particulars i que consoliden el gènere i el fan evolucionar cap a camins metalingüístics com a DEADPOOL, cap a multiversos que fins ara només poden plasmar les vinyetes  com és el cas de DOCTOR STRANGE o cap a la plasmació visual i narrativa definitiva de la interacció entre superherois que va suposar CAPITÁN AMÉRICA: CIVIL WAR.

L’any de les seqüeles que ningú va demanar

Acabem el repàs amb una altra categoria negativa que potser, qui sap, arriba a la seva fi en un futur proper: el de les seqüeles que ningú va demanar. Unes són més decents que altres, algunes són molt dolentes i encara trobem alguna bona. Però la quantitat de seqüeles de pel·lícules que van ser èxits moderats o que senzillament no requerien d’una continuació és preocupant. Un signe més que la producció de cinema de gran consum està desesperada per crear marques, sagues i noms-franquícia que portin als espectadors al cinema el primer cap de setmana. Només s’explica un allau tant gran de seqüeles que ningú va demanar: des de les anteriorment anomenades JASON BOURNE, ZOOLANDER No. 2 a OBJETIVO: LONDRES, AHORA ME VES 2, LAS CRÓNICAS DE BLANCANIEVES: EL CAZADOR Y LA REINA DE HIELO , ALICIA A TRAVÉS DEL ESPEJO, MI GRAN BODA GRIEGA 2, BRIDGET JONES’ BABY, INFERNO, MECHANIC: RESURRECTION o JACK REACHER: NUNCA MIRES ATRÁS. Els números al box office de la majoria d’aquestes pel·lícules hauria de fer replantejar aquesta tendència ja que no han sigut tant bons com caldria esperar de qualsevol seqüela, que recordem existeix per dos motius: o bé per una necessitat narrativa o bé per una necessitat/demanda comercial. I és que de debò, qui volia una segona part de AHORA ME VES, el/la vull conèixer.

Fins aquí aquest extens repàs tant personal. Feliç entrada d’any! El 2017 estarà plegat de pel·lícules, hi haurà de tot i com no, serà un camí divertit de recórrer, esperem que el 2017 sigui un any cinematogràfic digne de ser recordat per la posteritat.