Al 2008, Marvel Studios iniciava la construcció d’un univers cinematogràfic propi amb IRON MAN. La pel·lícula de Jon Favreau venia a suposar els sòlids fonaments d’aquest univers, construïts a base de cert realisme, efectes especials, humor, lleugeresa, entreteniment i un profund coneixement dels còmics originals sense por a canviar el necessari per a adaptar-ho a la idiosincràsia del cinema-espectacle com a mitjà. Elements que, pel·lícula rere pel·lícula, han anat solidificant una fórmula, la “fórmula Marvel” fins a convertir-la en quasi infal·lible i conseqüentment, poc permutable. A Marvel Studios segueixen clarament aquella frase feta molt nord-americana que diu: “if it ain’t broke, don’t fix it”. Per a què canviar una cosa si aquesta funciona? Aquest mantra denota cert conservadorisme i té com a conseqüència que moltes pel·lícules puguin semblar idèntiques o intercanviables, sí. Però també implica que la marca Marvel, aquesta fórmula pròpia treballada amb tant bon criteri, sigui un segell de garantia per a qui vulgui un cinema de superherois còmplice amb l’espectador i contínuament estimulant. Si voleu, comparo la fórmula amb la de la Coca-Cola però ja ho vaig fer a la crítica de CAPITÁN AMÉRICA: CIVIL WAR.

doctor-strange-trailer-poster-comic-con

Oblideu-vos de Sherlock, Cumberbatch ÉS el Doctor Strange.

Aquest edifici/univers de Marvel Studios ha anat creixent amb tanta força exponencial que s’ha permès introduir elements que fa tan sols 10 anys haguessin sigut impensables. Si amb THOR i sobretot, GUARDIANES DE LA GALAXIA aquell realisme escapista dels inicis entrava al món còsmic i les seves possibilitats, ara 14 pel·lícules després, amb DOCTOR STRANGE entra al món sobrenatural i les màgies obscures, amb les (multi)possibilitats que això pot deparar. I és que com el personatge de Tilda Swinton explica a un innocent Benedict Cumberbatch/Steven Strange, “estàs entrant al multivers”. Més descarat i explícit no podia ser; el multivers és ja una realitat a les pel·lícules Marvel i DOCTOR STRANGE pot suposar només un petit –però molt sucós!– tast del que ens deparen les pròximes cintes Marvel.

Marvel's DOCTOR STRANGE..L to R: The Ancient One (Tilda Swinton) and Doctor Stephen Strange (Benedict Cumberbatch)..Photo Credit: Jay Maidment..©2016 Marvel. All Rights Reserved.

Tilda Swinton i Benedict Cumberbatch, dues rara avis dins l’univers Marvel.

DOCTOR STRANGE, dirigida per Scott Derrickson és una excel·lent pel·lícula iniciàtica de superherois. Malgrat la fatiga que tenim davant les històries d’origen, DOCTOR STRANGE s’aprofita de la seva particularitat pròpia per a distanciar-se el suficient de l’univers Marvel, reduir al màxim les connexions amb les seves companyes d’univers i trobar així el seu espai propi. La innovació visual que aporten els diversos espectres de la realitat que visiten els protagonistes suposa un aire de frescor molt benvingut. També les calculades dosis d’humor tant habituals de Marvel ajuden a millorar el producte, malgrat que algunes d’elles resulten un pèl forçades, sobretot comparades amb altres cintes Marvel que sabien fer un ús més orgànic de l’humor.

cbwzjqu

Les al·lucinant i psicodèliques vinyetes originals troben en el film de Derrickson una trasllació més que digna i estimulant.

L’encert màxim però prové de nou d’una de les marques distintives de la “fórmula Marvel”: el repartiment. Benedict Cumberbatch és, com no podia ser d’una altra manera, una excel·lent tria com al Dr. Steven Strange. L’actor anglès s’atreveix amb l’accent americà i amb un gènere inexplorat per a ell amb la dedicació i el carisma que esperem d’un intèrpret de la seva talla. La seva presència física particular ajuda encara a més a convertir al seu personatge en un heroi diferent i fora de tota norma, cosa que juga a favor de les virtuts generals de DOCTOR STRANGE. La resta del repartiment també està excel·lent, amb una curiosa Tilda Swinton com a la mentora del protagonista, una correcta Rachel McAdams, un interessant Chiwetel Eijofor com a futur malvat i un sempre benvingut Mads Mikkelsen com al malvat principal de la funció. L’apartat dels malvats sempre ha estat el punt dèbil de les pel·lícules Marvel i encara que aquí tampoc sigui un dels punts forts de la cinta, el cert és que la presència de Mikkelsen i el gir argumental i subseqüent lluita final del tercer acte poleixen i molt, aquest sempre subdesenvolupat apartat.

Marvel's DOCTOR STRANGE Mordo (Chiwetel Ejiofor) Photo Credit: Jay Maidment ©2016 Marvel. All Rights Reserved.

Eijofor com a Mordo tindrà l’oportunitat de desenvolupar un malvat amb més recorregut dramàtic i argumental.

En definitiva doncs, DOCTOR STRANGE és una sòlida entrada a la classe mitja-alta de la filmografia de Marvel Studios. La predicibilitat i poca sorpresa que comporta veure una cinta Marvel és compensada per les contrastades virtuts artístiques de la pel·lícula i per les paràboles visuals i tecnològiques que a més de deixar-nos bocabadats, ens amplien el camp de visió d’aquest particular univers i ens prometen un futur proper plegat de realitats alternatives, multiversos i un terreny de joc infinit. En aquesta infinitat és on desitgem, es puguin dur a terme acrobàcies argumentals i visuals a l’alçada de les possibilitats que anticipa l’espectacular i al·lucinant escena en la que el Dr. Steven Strange experimenta per primera vegada el seu flamant poder.

Valoració: 7.5/10

Articles relacionats