S’ha de reconèixer: fer una nova pel·lícula de la saga CAZAFANTASMAS 30 anys després de la primera no és una tasca fàcil. Recuperar després de tants anys pel·lícules o sagues icòniques pot ser un mal tràngol inclús si els que s’encarreguen de la missió són els mateixos que van iniciar la saga en qüestió. Sinó que li preguntin als mateixos Lucas i Spielberg. L’animadversió que ha patit el nou equip femení de CAZAFANTASMAS ha estat tant desproporcionadament gran com absurda. Arrencar amb aquest enorme llastre abans d’estrenar-te de ben segur que ha d’afectar. Tot i així no ens enganyem, encara que el nou equip de CAZAFANTAS l’haguessin format homes, altres dones, un equip mixt o inclús diverses entitats sobrenaturals, l’animadversió prèvia hagués seguit existint tot i que en menor mida.

McKinnon, Wiig i McCarthy: versions femines de

McKinnon, Wiig i McCarthy: versions femenines de Egon Spengler, Peter Vinkman i Ray Stantz.

Els fans dels CAZAFANTASMAS originals estimen massa la primera pel·lícula i els seus personatges i en conseqüència el llistó és alt i l’exigència, absoluta i, molt probablement, inflada per la nostàlgia. Als seus ulls, ningú pot reemplaçar a Egon Spengler, Peter Vinkman, Winston Zeddmore i Ray Stantz. Quin es el problema, doncs? Probablement tots ens hem centrat massa amb la qüestió del gènere. Un debat preocupant –realment importa tant que siguin tot dones? Come on!– ha aconseguit distreure’ns del veritable problema d’aquest nou projecte: Es tracta d’un reboot/remake encobert que en comptes de seguir d’una manera o altre la continuïtat anterior o donar-li alguna volta enginyosa, recrea –altres dirien actualitza– els personatges i circumstàncies de la pel·lícula original gairebé en la seva totalitat. El que volien els veritables fans de la saga –i no els misògins acomplexats que es van dedicar a destrossar online el film– era tornar a veure a personatges com el Peter Venkman o el Ray Stantz donant cabuda a una nova generació de Caçafantasmes i legitimant així aquesta nova continuació alhora que mantenint l’univers original. Reiniciar-ho tot no és mala idea a priori, però si el que acabes fent és una còpia lleugerament modificada i a més, inclous al repartiment original en cameos posats amb calçador, tu mateix com a film t’estàs posant un llistó massa alt de superar.

L'equip en plena acció.

L’equip en plena acció.

Dit això, i acceptant que el remake encobert és el que tenim o res ho pot canviar, ens trobem que el bon criteri del director Paul Feig i la bona sintonia entre les protagonistes són els elements que fan que CAZAFANTASMAS disti molt del desastre que molts desitjaven que fos. Les dinàmiques adquirides entre Kristen Wiig, Melissa McCarthy, Leslie Jones i Kate McKinnon fan que les seves escenes juntes siguin entretingudes i divertides. Paul Feig, per la seva banda, té el mèrit d’ haver creat, un cop més, aquesta bona dinàmica entre personatges i actors a més de fabricar alguns gags (entre el slapstick clàssic i el diàleg punyent televisiu) que de ben segur us faran riure. La part negativa del seu humor però és que dona la sensació de ser un afegit a la pel·lícula i no pas un humor sorgit orgànicament de l’univers del film i les seves idiosincràsies. M’explico: els gags de CAZAFANTASMAS fan gràcia i la pel·lícula és divertida per a passar l’estona però la majora dels gags i acudits són tant circumstancials que dubto molt que d’aquí uns anys tinguin la mateixa eficàcia.

Ei, també torna l'slimmer!

Ei, també torna l’slimmer!

D’altra banda, l’aparició de Chris Hemsworth com el secretari ximple resulta un joc interessant però a la fi, un joc que es repeteix massa al llarg de la pel·lícula. Pel contrari, un dels pocs aspectes nous que realment està ben jugat i és molt benvingut és el reciclatge estètic dels trets típics de la saga. Per una banda, els efectes especials digitals per la creació dels fantasmes estàn molt ben assolits i per altra, el redisseny dels gadgets i la creació de nous invents i armes són una enginyosa volta de rosca que modernitza la iconografia de la franquícia i recorda per exemple, als famosos dibuixos animats que la saga va tenir als 90. Més enllà de tots aquests bons elements de la pel·lícula, és una llàstima que CAZAFANTASMAS pateixi del mateix mal que tenen molts blockbusters recents: una lluita final amb un malvat genèric i poc amenaçador, molta destrucció visual que ja cansa i una resolució del clímax que ja em vist milions de vegades.

Hemsworth, el cinquè en discòrdia.

Hemsworth, el cinquè en discòrdia.

CAZAFANTASMAS és en definitiva, una entretinguda comèdia d’estiu que retè la bona línia de les anteriors pel·lícules de Paul Feig com ESPÍAS, CUERPOS ESPECIALES i LA BODA DE MI MEJOR AMIGA però que falla en la seva intenció de dur l’univers de CAZAFANTASMAS a nous espais, tot sent massa similar a la cinta original. La referència tant directe a una obra original sempre hipoteca a les seves còpies i succedanis i les pot acabar ferint de mort.

Valoració: 6/10