Molt sovint, no tant com ens agradaria, veiem una pel·lícula que ens enlluerna i ens agrada d’una manera tant irracional que se’ns fa difícil expressar en paraules el que sentim i acabem dient allò tant típic de “és millor que la mireu vosaltres mateixos”. Amb ESCUADRÓN SUICIDA em trobo amb una sensació similar davant la falta de paraules per a descriure-la detalladament. Però no precisament per quant m’hagi agradat, ben al contrari. El primer que diria d’ESCUADRÓN SUICIDA és que és desastrosa; un embolic plegat de despropòsits. Llavors, per què no em puc treure de a sobre aquesta sensació de falta de paraules? El més fàcil segurament és deixar d’escriure, concloure que la pel·lícula és desastrosa, un embolic plegat de despropòsits i punt. Passem pàgina i demà serà un altre dia. Però no puc. Per què?

Per començar no puc perquè trobo que malgrat els seus despropòsits, té un parell de coses que la poden redimir. Les diré d’entrada i així podré passar al que veritablement em preocupa. Allà vaig: ESCUADRÓN SUICIDA maquilla el resultat final gràcies a que aporta certa despreocupació i diversió al naixent univers cinematogràfic de la DC. És poca, no ens enganyem, però és benvinguda després del panorama que va deixar BATMAN V SUPERMAN. També és positiva l’elecció d’alguns dels seus actors més carismàtics com Will Smith, Viola Davis i sobretot Margot Robbie i la seva magnètica Harley Quinn. Els tres semblen entendre el que es vol d’ells i fan que les seves escenes siguin entretingudes. Aquest maquillatge però no amaga un guió ple d’incongruències, una malvada (Cara Delevigne i la seva “Enchantress”) impossible d’entendre, un clímax final que hem vist fins a la sacietat en films similars i la pobra química que tenen entre sí la resta de protagonistes amb els anteriorment mencionats.

Deadshot i Harley Quinn encara fan la funció una mica entretinguda.

Deadshot i Harley Quinn encara fan la funció una mica entretinguda.

Ni el Joker es salva del desastre. De fet, si el que més us atreu d’ESCUADRÓN SUCIDA és la nova encarnació del malvat de còmic per excel·lència que fa Jared Leto, ja us podeu buscar una altra atracció. El Joker de Leto apareix realment poc a la pel·lícula i el seu pes argumental i la trama que li han reservat és tant insignificant que ben bé es podria eliminar del film i el resultat final no variaria. Amb tant poc a oferir, es fa difícil veure cap a on pot anar aquest nou Joker, que aquí té la personalitat caricaturesca que se li pot esperar a un Joker utilitzat com a comparsa en algun videoclip aleatori de Hip Hop.

Massa bombo per a un Joker totalment insubstancial.

Massa bombo per a un Joker totalment insubstancial.

L’al·legoria no és gent aleatòria però. David Ayer, el director, acaba firmant una pel·lícula a la que li ha pogut imprimir el seu estil trash de “gàngsters de carrer” però on ha fallat a l’hora de produir un film cohesionat i amb sentit de la narració. El seu ESCUADRÓN SUICIDA acaba sent una sonora i redundant col·lecció de muntatges individuals, escenes separades, i plans sense personalitat enganxats entre sí per una banda sonora repleta de hits musicals que reforcen encara més la redundància obstinada del missatge. Perpetuant així aquesta idea tancada i obtusa d’un món cinematogràfic ara per ara limitat pel terreny de joc imposat per Zack Snyder. O el nou capo del braç cinematogràfic de la DC, el reputat guionista de còmics Geoff Johns, canvia el rumb d’aquest univers de la mà dels pocs que hi han brillat en ell (de moment Ben Affleck i Margot Robbie) o ens esperen temps no només foscos sinó avorrits, redundants, mancats d’esperit i de complicitat mútua entre els creadors i els espectadors. I si ves és cert que no esperàvem tant d’ESCUADRÓN SUICIDA com de BATMAN V SUPERMAN pel seu caràcter més lleuger i descarat, la decepció és igual de gran ja que constata la feblesa fílmica sobre la que s’està construint l’univers DC. De nou doncs, la frustració i la pena davant l’oportunitat perduda copen el meu judici.

Encara que creat a base de tòpics, el personatge d'El Diablo, és dels pocs amb un cert desenvolupament dramàtic.

Encara que creat a base de tòpics, el personatge d’El Diablo, és dels pocs amb un cert desenvolupament dramàtic.

Deixeu-me de totes formes, recuperar el fil inicial d’aquesta crítica –o si voleu, diatriba personal– i esplaiar-me amb la preocupació real que em suscita ESCUADRÓN SUICIDA. Potser la raó de la carència de paraules clares per a descriure-la és que és molt probable que no estiguem davant d’una pel·lícula en el sentit més estricte i familiar de la paraula, sinó d’una pseudo-pel·lícula: un Frankenstein creat entre diverses persones a causa d’una sèrie d’esdeveniments tant interessants d’analitzar com preocupants de testimoniar, la veritat. Allà vaig:

¿Està condemnat el cinema actual de Hollywood a la comparació amb el màrqueting que utilitza per a promocionar-se? ESCUADRÓN SUICIDA em fa pensar que sí. La línia de separació entre pel·lícula i màrqueting és actualment tant difosa en aquesta mena de films que és inevitable que els dos elements –pel·lícula i màrqueting– s’acabin fusionant. I és que en un món on és cada cop més difícil discernir entre el que és genuí i el que no ho és. On el pressupost destinat a promoció és tant alt com el cost de produir el film en qüestió, aquest és segurament el pas natural a produir-se. L’excitació –o hype– amb el que vivim per a allò “nou” que ens ha d’arribar condiciona tant el prejudici que tenim sobre una nova pel·lícula que, irremeiablement, afecta a la producció mateixa d’una pel·lícula de gran pressupost. Nosaltres, els espectadors, som també responsables.

La deriva acolorida de la promoció del film es va accentuar després de BATMAN V SUPERMAN.

La deriva acolorida de la promoció del film es va accentuar després de BATMAN V SUPERMAN.

El moment en el que tots aquests factors convergeixen i se’ls hi suma l’ansietat de les grans Majors per a fer a tota costa franquícies més “bones” i triomfants que les dels rivals i en quan els visionats, likes o reaccions als incomptables tràilers, avançaments, teasers, imatges, featurettes i altres peces promocionals que acompanyen un nou film són tant o més importants que el nombre d’espectadors finals del mateix, és llavors el moment en quan tot això acaba produint, com dèiem, un “Frankenstein” de pel·lícula del calibre d’ESCUADRÓN SUICIDA. Tot es mescla de tal manera que ens queda un monstre deforme del que ens costa discernir què és què.

Subjectivitats a part, no és per a res casual que després de veure la pel·lícula en el seu corresponent passi de premsa i quedar-me amb aquesta sensació que us intento descriure, em trobés poc després d’abandonar la sala amb que el prestigiós THE HOLLYWOOD REPORTER ha destapat el rerefons d’aquest despropòsit de pel·lícula: Oh, sorpresa, resulta que l’ansietat de la Warner/DC davant la reacció a BATMAN V SUPERMAN, mesclada amb les bones reaccions que els tràilers d’ESCUADRÓN SUICIDA despertaven online ha acabat provocant que tants reshoots –un tema recorrent al Hollywood actual del que us vam parlar aquí– i l’existència de diversos muntatges en paral·lel del film (un d’ells encarregat a l’empresa que precisament realitzava els tràilers de la pel·lícula) ha acabat per produir una cinta feta a base de retalls. El resultat final hem de creure que és el resultat del consens entre les parts implicades davant els resultat dels visionats previs o “tests d’audiència” que es van realitzar dels diferents muntatges existents d’ESQUADRÓN SUCIDA. Ho trobareu millor explicat a la peça original (aquí l’enllaç) o si ho preferiu també, a la notable web Las Horas Perdidas, amb la seva particular visió i el super interessant fil de comentaris. No us talleu i llegiu-los perquè el drama made in Hollywood que hi ha darrera d’aquesta història donarà per a molt.

David Ayer i Margot Robbie en ple rodatge.

David Ayer i Margot Robbie en ple rodatge.

Un any després no deixa de ser descoratjador que ens tornem a trobar amb un escenari similar al de 4 FANTÁSTICOS. Amb la diferència ara, que el director d’ESQUADRÓN SUICIDA, David Ayer, sembla que ha decidit tragar, quedar-se al vaixell i assaborir l’èxit comercial que és molt possible que assoleixi el seu film, si és que veient el panorama, el pobre del David Ayer encara considera seu aquest ESCUADRÓN SUICIDA. La seva postura és segurament la més pragmàtica si es vol seguir dins el joc, ja que en el “Hollywood de les Franquícies” que s’està fortificant o passes per l’embut o estàs fora.

Valoració: 4/10