MI AMIGO EL GIGANTE (o THE BFG en el seu títol original) ens recupera al Spielberg més juganer però també al més subordinat a una causa major que les seves dèries o els seus discursos com a autor: L’adaptació de la novel·la de Roald Dahl està concebuda des de la total devoció al material original i realitzada en conseqüència, com a una cinta transparent que no oblida mai al públic infantil al qual es dirigeix. En aquest sentit, l’entrega del director és total i posa a disposició del projecte les seves millor eines i els seus col·laboradors més excels.

Sumau-li les notes de John Williams i pum!

Sumau-li les notes de John Williams i pum!: màgia pura.

La pel·lícula en surt beneficiada d’aquesta “marca Spielberg”, no n’hi ha cap dubte: La posada en escena, sobretot en l’arrencada de la història, conté els millors trets com a narrador de Spielberg: No perd el temps presentant el particular món propi de MI AMIGO EL GIANTE i el seu encert enquadrant els plans fan la resta per a introduir-nos als personatges principals i la seva situació. A més, el repartiment d’aquest dos personatges és excel·lent, confiant el protagonisme al seu nou actor de confiança, Mark Rylance, com al gegant del títol i descobrint –amb encert, com ho sol fer amb joves intèrprets– per al paper de la nena a la debutant Ruby Barnhill. L’altre gran element “made in Spielberg” que destaca per sobre de la resta és la música de John Williams. La seva és una associació que arriba ja a 24 films i que sempre en pel·lícules de tall més evasiu ha trobat la millor sintonia. MI AMIGO EL GIGANTE forma part d’aquesta branca més evasiva i infantil del seu cinema i com a tal, conté alguns moments on la història, els escenaris, els plans de Spielberg i les notes de John Williams flueixen junts d’una manera tant harmònica que semblen pura màgia.

El fotorealisme dels efectes digitals és en alguns moments és espectacular...

El fotorealisme dels efectes digitals és en alguns moments és espectacular…

En l’altre costat de la balança però trobem dos grans problemes. El primer, la imperfecció tecnològica del film. Aquesta hauria d’haver sigut una cinta que ens deixés bocabadats pel seus avançats efectes especials, com ho va fer EL LIBRO DE LA SELVA i no és així. Malgrat alguns moments on l’acció s’atura i podem veure un nivell de detall quasi foto-realístic en els personatges creats per ordinador, durant altres moments del film, quan més moviment, acció i mescla d’escenaris hi ha, més grinyolen els efectes, provocant aquella sensació de buidor superficial que encara li estem recriminant al món digital. L’altre gran problema de MI AMIGO EL GIGANTE és la seva duració. La mateixa cura i entrega cap al seu públic que realitza Spielberg en la posada en escena no la manté a l’hora d’editar i escriure la història. Les dues hores que dura la pel·lícula acaben pesant com una llosa en el desenllaç del film i són sens dubte excessives per als elements narratius que té la història. Amb vint o inclús trenta minuts menys s’hauria pogut explicar el mateix i millor. No cal parlar tampoc que per als espectadors més petits, aquestes dues hores poden semblar eternes i és una autèntica llàstima. I és que aquests mateixos petits espectadors difícilment trobaran avui en dia una pel·lícula d’aquest calibre que els parli amb tanta cura i franquesa i els regali una història maca i enriquidora, com ho acaba sent al final MI AMIGO EL GIGANTE.

...mentre que en d'altres, deixa molt a desijtar.

…mentre que en d’altres, deixa molt a desijtar.

En definitiva MI AMIGO EL GIANTE entra amb bona nota dins la categoria més infantil i evasiva del cinema de Spielberg, apel·lant directament als espectadors més petits que trobaren en la tendresa i la fantasia de la pel·lícula, una història digna de ser recordada amb nostàlgia quan creixin. També a més, aquells que han crescut amb el director podran gaudir amb aquesta nova pel·lícula si, això sí, la veuen amb una mirada predisposada a viatjar al passat. Aquí trobaran els elements que els van fer gaudir i creure en algun moment de la seva infància. A aquest públic crescut, MI AMIGO EL GIGANTE els pot retornar a la màgia d’algunes de les pel·lícules més infantils i dolces de Spielberg –ni de lluny té el nivell d’E.T. EL EXTRATERRESTRE però sí que recorda per moments a HOOK–. Un recorregut, el d’aquesta mirada al “jo del passat” que també el fa el mateix Steven Spielberg: la tria d’un projecte així és una revisitació de la seva faceta fantasiosa i un retrobament molt especial amb Melissa Mathison, guionista precisament d’E.T. EL EXTRATERRESTRE, que va morir al poc de rodar-se la pel·lícula. A ella està dedicada la cinta i a la fi, la cura i l’emotivitat que això representa pel director i els seus col·laboradors habituals es trasllada en l’emotiu final que té MI AMIGO EL GIGANTE.

El tercer acte té lloc ni més ni menys que a Buckinham Palace i ens depara alguns moments hilarants.

El tercer acte té lloc  a Buckinham Palace i ens depara alguns moments hilarants.

Valoració: 7/10