DOS BUENOS TIPOS sintetitza i filtra a la perfecció el manual d’estil del seu director i guionista, Shane Black. Qui ja el conegui dels seus guions a ARMA LETAL, EL ÚLTIMO GRAN HEROE o MEMORIA LETAL sabrà del que és capaç com a escriptor d’acció aquest hàbil i cínic creador de divertides dinàmiques entre protagonistes. Qui hagi vist la seva primera pel·lícula com a director, KISS KISS BANG BANG, potser tindrà una sensació de dèjà vu davant de DOS BUENOS TIPOS. Però en tot cas, per a neòfits al cinema de Black, la seva última pel·lícula serà un molt benvingut descobriment gràcies al seu divertit guió, el carisma dels seus actors, la irreverència suficient i per ser també clar, una de les poques propostes d’alt pressupost i amb estrelles de renom que ens arribarà de Hollywood aquest estiu sense ser ni una seqüela ni el remake/reboot de torn. Primer punt positiu.

Holland March (Ryan Gosling) i Jackson Healy (Russell Crowe, dos bons tipus plens de vici.

A DOS BUENOS TIPOS la consigna és passar-ho bé i això es transmet al film a més d’elevar el producte. Shane Black recupera del seu llibre d’estil el que millor sap fer i construeix una buddy movie entorn a la bona química entre Russell Crowe i Ryan Gosling. A més, ho arrodoneix tot afegint algunes notes diferents per a fer la funció més imprevisible i amena, com el personatge de la filla de Gosling o certes escenes de comèdia macabra. Els dos actors principals semblen entendre’s a les mil meravelles i haver captat a la primera l’esperit del film i el que el seu director/guionista vol transmetre. Els seus dos personatges no podrien ser més oposats però en el seu fracàs personal i professional troben la manera de treballar plegats davant un cas més gran que les seves capacitats, arquetípic d’una bona història de cinema negre.

Holly (Angourie Rice) és tot un descobriment a DOS BUENOS TIPOS.

Holly (Angourie Rice) és tot un descobriment a DOS BUENOS TIPOS.

Malgrat que per moments, la pel·lícula es mogui per terrenys coneguts, l’estira i arronsa dels diàlegs entre Gosling i Crowe així com les diferents situacions que viuen durant la seva investigació fan de DOS BUENOS TIPOS una equilibrada i divertida funció de la que sortir satisfet del cinema. Una història que tot i divertir-nos s’amaga un to amarg i cínic tot ambientat la trama en aquest Holllywood dels 70 que dibuixa i imagina Black, entre brut i decadent –el pla inicial amb la senyal de “Hollywood” des del darrera feta caldo no enganya– però on es viu amb una autenticitat i despreocupació tant genuïna que es troba a faltar. Per al director aquest context sembla marcar el final d’una època que mai tornarà i d’aquesta manera, els seus dos detectius atípics esdevenen uns perfectes catalitzadors de la seva ironia amarga davant un món que comencen a no entendre i per tant, a desentendre’s d’ell de forma resignada. La resolució final del cas reafirma encara més aquesta visió del món de Shane Black i els seus dos nice guys.

Valoració: 7,5/10

Articles relacionats