Una de les gràcies de seguir l’evolució de gèneres, subgèneres o si voleu, modes/tendències cinematogràfiques contemporànies, és viure i comprovar de primera mà, els canvis i mutacions que cada any el gènere, saga o tendència en qüestió, va patint fins a configurar la seva evolució definitiva. Renunciar d’entrada a veure un nou blockbuster per esgotament et pot privar de gaudir d’aquestes “mutacions” i altres beneficis. Quan en canvi, saps que aquestes no es produiran és que estàs o bé davant una nova pel·lícula de la saga TRANSFORMERS –no només no canvien entre si, sinó que reciclen plans– o en el cas que ens ocupa ara, de X-MEN: APOCALIPSIS –que també recicla plans i escenes, per cert–.

Bryan Singer i el seu nou equip de X-Men.

Bryan Singer i el seu nou equip de X-Men.

I és que la nova entrega de la saga mutant per excel·lència decep allà on precisament molts cops havia aconseguit ser fresca, diferent i atractiva. Bryan Singer torna a dirigir de nou, després de passar amb nota alta la revàlida que va suposar X-MEN: DIAS DEL FUTURO PASADO. En aquella pel·lícula, un truc temporal permetia alhora donar un comiat digne al repartiment original i seguir amb la bona línia marcada per Matthew Vaughn a la refrescant X-MEN: PRIMERA GENERACIÓN amb una nova generació de personatges liderada per James McCavoy, Michael Fassbender i Jennifer Lawrence. Ja en el seu dia, va donar la sensació que la tornada a la cadira de director de Singer semblava més un atac d’ego o millor dit, de paternalisme creatiu, davant la nova línia que es marcava. Malgrat fer-se seva la segona part d’aquesta nova trilogia, a la tercera part, aquesta sensació es fa més palesa i tenim davant nostre un director que ja ha explicat tot el que havia d’explicar d’aquest univers i que es repeteix contínuament dins d’ell.

Oscar Isaac irreconeixible sota tant maquillatge.

Oscar Isaac irreconeixible sota tant maquillatge.

A X-MEN: APOCALIPSIS, Singer no transmet cap idea nova, repeteix fins la sacietat les que té i aprofita –amb tot el dret del món– per a recuperar conceptes i personatges que va deixar a mig desenvolupar cap al 2004 quan va fer “la espantá” i va abandonar, X-MEN: LA DECISIÓN FINAL per a rodar SUPERMAN RETURNS. Aquella cinta que al final va dirigir Brett Ratner ha quedat com un desastre de nefast record per als fans i Singer fins i tot es permet el luxe d’incloure una broma sobre terceres parts en un dels diàlegs del nou film, en referència a la pel·lícula de Ratner. Una broma que crec, se li podria girar en contra.

Tindrem per fi, algun dia a Clíclope (Ty Sheridant, dreta) excercint com l'heroi que és?

Tindrem per fi, algun dia a Clíclope (Ty Sheridant, dreta) excercint com l’heroi que és?

Perquè d’aquesta nova generació de mutants i subseqüent nova trilogia, X-MEN: APOCALIPSIS és sens dubte, la més fluixa de les tres. La tripleta que formen Fassbender, McAvoy i Lawrence segueix funcionant així com Nicholas Hoult o noves incorporacions com Ty Sheridan, Kodi Smit-McPhee i Sophie Turner ofereixen versions recalibrades i prometedores de personatges clàssics com Cíclope, NightCrawler i Jean Grey. També està genial el despreocupat i carismàtic –com se celebra la seva actitud– Evan Peters tornant a fer de l’ultra ràpid Quicksilver, aquest cop amb més presència a la trama i una escena clau que millora la que tenia a l’anterior cinta. L’efecte que han aconseguit Singer i el seu equip per a transmetre la velocitat d’aquest mutant és del més engrescador que hem vist en temps. Com sol ser habitual però, la trama està plegada de tants elements que tots aquests noms esmentats tenen poc a desenvolupar més enllà del seu carisma particular o els quatre detalls concrets del seu personatge.

L'escena de Quicksilver, tant espectacular com divertida.

L’escena de Quicksilver, tant espectacular com divertida. Seria massa un film per a ell sol?

La gran aposta de la pel·lícula, on més s’hi juga i tot i així on més falla és en el malvat de la funció: l’anomenat “Apocalipis” que titula la pel·lícula. Més enllà de la fallida recreació estètica, és una evidència que la pel·lícula desaprofita per una banda el talent d’un dels millors actors joves del moment, Oscar Isaac i per una altra, l’amenaça i la perillositat que hauria de transmetre el suposadament mutant més poderós del món. Malgrat les imatges de destrucció que presenciem –bastant tòpiques, la veritat– el personatge d’Oscar Isaac mai suposa una presència veritablement amenaçadora. La seva credibilitat és nul·la en quant el seu discurs de fals déu disposat a “netejar” un món imperfecte, es reinicia i repeteix, una vegada rere altra, a cada nova escena on apareix.

Magneto també està desaprofitat com a comparsa del malvat principal.

Magneto també està desaprofitat com a comparsa del malvat principal.

El seu pla i les seves execucions a més, freguen el ridícul en moltes ocasions, com a l’escena en la que aprèn tot el que ha passat al món durant la seva mil·lenària letargia o sobretot, en les diferents escenes en les que sedueix els quatre mutants díscols que l’acompanyaran. Més que dotar-lis de poder il·limitat, sembla que els hi faci un make-over estètic en tota regla: A Tormenta li ofereix el cabell de blanc, a Angel, unes ales cromades i un tatoo facial, a Psylocke un vestit sexy i un pitram més exuberant i així fins arribar a Magneto (Michael Fassbender) qui, convençut de la seva incapacitat per conviure amb els humans, accepta l’oferta d’Apocalipsis i de nou, torna a ser malvat. Això sí, com a bon estilista, Apocalipsis li torna a elaborar un del seus cascs carmesí que li queden tant bé. Les anades i tornades morals d’aquest personatge, les salva quasi miraculosament Fassbender però tard o d’hora ens costarà molt creure’ns-el. Per cert, les fites estilístiques del pobre Oscar Isaac com a ultra malvat no acaben aquí: també és el responsable de que per fi veiem a un James McAvoy calb com al Professor Xavier de sempre.

Acomiadeu-vos del Charles Xavier amb grenyes.

Acomiadeu-vos del Charles Xavier amb grenyes.

En definitiva i en termes general però X-MEN: APOCALIPSIS no baixa molt el nivell de les coses bones d’altres pel·lícules de la saga, pel que fa a elements com l’entreteniment, l’acció i alguns personatges i conceptes interessants. No és el desastre incoherent d’altres films similars perquè sap continuar amb algunes apostes sobre segur que li funcionen. Però allà on més fort aposta per a triomfar i destacar sobre la resta, allò on més risc, innovació i engrescament haurem d’esperar, és on precisant aporta menys, interessa poc i es mostra més repetitiva, reincident, cansada i poc brillant.

Valoració: 6/10

Articles relacionats