CAPITÁN AMÉRICA: CIVIL WAR, la pel·lícula número tretze de l’univers cinematogràfic Marvel, és la culminació quasi definitiva de totes les bondats d’aquest univers. Els directors, els germans Russo (Anthony i Joe) després de triomfar amb CAPITÁN AMÉRICA: EL SOLDADO DE INVIERNO, semblen capficats en trobar la perfecció definitiva del que podríem anomenar la “fórmula Marvel”. I en aquest sentit, CAPITÁN AMÉRICA: CIVIL WAR és un pas endavant, una nova fita més cap a l’objectiu últim: crear la pel·lícula culminant del gènere de superherois. La seva ressonància es deixarà veure en les properes cintes Marvel –argumental i estèticament parlant– però també en la resta.

CivilWar56e1af999ef83-241fb

El bàndol del Capità a punt per a l’assalt…

La “fórmula Marvel”, destinada en construir un univers en constant expansió a base de fer confluir espectacle, cura pels personatges principals, respecte cap als orígens dels còmics i una gran dosi de fan service. La fórmula, com tota fórmula, pot semblar repetitiva i sovint, poc arriscada, però al igual que amb la Coca-Cola –perdoneu-me el símil–Marvel Studios ha aconseguit elaborar un producte quasi infal·lible: atractiu i fàcil de consumir, recognoscible però molt difícil de copiar exactament, addictiu però que pot cansar en altes dosis, refrescant encara que et pugui deixar saturat. I al igual que amb la Coca-Cola, potser no agrada unànimement a tothom però de tant en quant, et ve de gust beure’t un got ben fresc perquè saps el que és i saps que seguirà tenint el mateix bon sabor de sempre.

...mentres el bàndol d'Iron Man fa tres quarts del mateix.

…mentres el bàndol d’Iron Man, tres quarts del mateix.

No obstant, la “fórmula Marvel” en el seu camí encara en construcció, no està lliure d’errors, tics i petits vicis. Algunes de les seves pel·lícules cauen més en ells que d’altres i molts cops, les millors són les que saben dissimular-los o reduir-los a la seva mínima expressió. Aquest és el cas de CAPITÁN AMÉRICA: CIVIL WAR. La pel·lícula, recull el fil argumental de la saga de LOS VENGADORES i l’acomoda a l’arc propi del noi frèvol de Brooklyn, Steve Roger, que va acabar esdevenint el Capità América, tot convertint el final de la pel·lícula en –de lluny– la trilogia de superherois més rodona de Marvel i probablement una de les de la història fins ara.

La pel·lícula es beneficia del background dramàtic dels films anteriors per a construir la base del conflicte i propulsar-lo fins fer esclatar la “guerra civil” del títol. Molt intel·ligentment, els guionistes (Christopher Markus i Stephen McFeely) recuperen temes clau del famós còmic/esdeveniment al que fa referència al títol i ho adapten a les idiosincràsies pròpies de l’univers cinematogràfic propi i l’evolució prèvia i posterior dels seus personatges. A això, li afegeixen les notes de conflicte personal que reverberen de la relació triangular entre Steve Rogers/Capità Amèrica, el seu millor amic Bucky Barnes reconvertit en el mercenari amnèsic “Winter Soldier” i Tony Stark/Iron Man. La dinàmica entre aquests tres eixos seran el que portarà el conflicte més enllà de la qüestió governamental que planteja el film i divideix en dos el grup de superherois: cal controlar i restringir els actes i accions dels superherois?

L'arribada de l'heroi africà "Pantera Negra" té tot el sentit del món en el film i en el futur de la saga.

L’arribada de l’heroi africà “Pantera Negra” té tot el sentit del món en el film i en el futur de la saga.

Chris Evans segueix magnífic com a un heroi que malgrat viure amb resignació el món cínic en el que li ha tocat ser, no renúncia a la innocència i els ideals del món en el que va néixer. Evans ha aconseguit al llarg de tots els seus films, transmetre i evolucionar un personatge difícil d’encabir, d’una manera tant treballada que sembla no requerir cap esforç. Això és vaja, la tònica habitual marca de la casa, i el mateix es podria dir de les bones actuacions de Robert Downey Jr, Anthonie Mackie, Sebastian Stan i sobretot dues de les incorporacions més cabdals a l’univers Marvel: Chadwick Boseman com a Pantera Negra i Tom Holland com al nou Spider-Man. També està prou bé Daniel Brühl com al malvat de la funció, una de les potes on acostumen a fallar les pel·lícules de Marvel. El seu Coronel Zemo està despullat de qualsevol mena de poder però almenys, les seves motivacions tenen fonament i un propòsit clar dins el film.

El cos a cos final té un impacte gran en el film i el que vindrà a continuació.

El cos a cos final té un impacte gran en el film i el que vindrà a continuació.

Menció final per a les espectaculars escenes d’acció. Hi han entre tres i quatre grans set-pieces al llarg de CAPITÁN AMÉRICA: CIVIL WAR i amb permís del combat final cos a cos entre Iron Man i el Capità Amèrica, l’escena de la batalla grupal entre els dos bàndols de superherois a l’aeroport de Leipzig és apoteòsica, gairebé orgàsmica. Els germans Russo potser no dirigeixen amb la plasticitat que ho fa Joss Whedon per exemple, però el seu ull clínic per a prioritzar la claredat visual en l’acció i que aquesta permeti gaudir de les dinàmiques entre personatges aconsegueix que en aquesta escena, es respiri en tot moment la sensació de passar pàgines i pàgines, vinyeta rere vinyeta, d’un còmic divertidíssim en el que passar-te hores bocabadat. CAPITÁN AMÉRICA: CIVIL WAR és la prova vivent que –a diferencies d’altres propostes similars,ehem DC, ehem– l’entreteniment, la diversió, l’humor, la lleugeresa i el sense of joy no està renyit amb el conflicte, la seriositat, el desenvolupament de personatges i el tractament de temes importants.

Valoració: 8.5/10

 

Articles relacionats