Aprofitant l’estrena aquesta setmana de TRUMBO: LA LISTA NEGRA DE HOLLYWOOD, on Bryan Cranston interpreta al guionista Dalton Trumbo, hem volgut recuperar i sumar a aquesta última, cinc pel·lícules que exploren d’una manera o altre, un dels capítols dels que Hollywood més s’avergonyeix: la caça de bruixes i la llista negra durant l’era fosca coneguda com “Maccarthisme”.

THE HOLLYWOOD TEN

Comencem per la més antiga de totes, THE HOLLYWOOD TEN. Un documental de poc més d’un quart d’hora, realitzat al 1950 per el director John Barry, qui després de l’estrena va ser víctima de la llista negra i sense possibilitats de treballar, es va exiliar a França. La vàlua d’aquesta peça és immensa ja que està produïda tres anys després de que els famosos “deu de Hollywood” es neguessin a declarar davant el comitè d’activitats anti-americanes i fossin condemnats a penes de presó. El documental compta amb la presencia dels deu condemnats  (Herbert J. Biberman, Lester Cole, Edward Dmytryk, Ring Lardner Jr, John Howard Lawson, Albert Maltz, Samuel Ornitz, Adrian Scott, Alvah Bessie i Dalton Trumbo) explicant els motius per els quals es van negar a declarar i argumentant el seu refús al Maccarthisme. THE HOLLYWOOD TEN s’ha inclòs com a extra en edicions en DVD de films com ESPARTACO o LA SAL DE LA TIERRA i també es pot trobar a youtube:

LA TAPADERA

Encara que aquesta cinta podia “enganyar” al públic de 1976 –i al d’avui també–per comptar amb Woody Allen de protagonista, el cert és que estem davant un film àcid i melancòlic, entre la sàtira i el drama, que mira als dies de la llista negra amb coneixement de causa. El director, Martin Ritt (EL ESPÍA QUE SURGIÓ DEL FRÍO, UN HOMBRE) també va ser inclòs a la llista negra i se’l va prohibir treballar a la televisió o al cinema durant un llarg període.  De fet, sis membres de la pel·lícula van formar part de la llista negra, inclòs el co-protagonista, Zero Mostel (LOS PRODUCTORES). LA TAPADERA és dels pocs casos on Woody Allen protagonitza una pel·lícula en la que no hi participa ni com director, guionista o productor. Atret per la temàtica i per respecte al director, va acceptar el paper. Encara que Allen inclou molts dels seus tics personals i aporta cert humor, la pel·lícula no s’amaga de l’alt cost personal que molts artistes van haver de pagar. LA TAPADERA explica la història fictícia de Howard Prince, un home sense moltes conviccions que accepta ser la tapadora del seu amic guionista televisiu i a partir d’aquí , es guanyarà la vida firmant guions escrits en realitat per guionistes de la llista negra. Les seves experiències acaben fent-li adonar-se de la injustícia política de tot plegat i a prendre partit finalment.

CAZA DE BRUJAS

El títol traduït enganya poc però encara menys el seu títol original, GUILTY BY SUSPICION, que vindria a ser “culpable a la mínima sospita”.  I és que aquest era segur el sentiment de molts dels perseguits durant l’anomenada “caça de bruixes”. Actors, directors, guionistes i altres artistes, coneguts i anònims, que van haver de renunciar a la seva professió. CAZA DE BRUJAS és una història fictícia però basada en nombrosos casos reals. Robert De Niro interpreta a David Merrill, un director de cinema acusat de pertànyer al partit comunista i per tant, apartat i defenestrat per la indústria. El film, debut a la direcció del productor Irvin Winkler (ROCKY, TORO SALVAJE, UNO DE LOS NUESTROS) va tenir certa polèmica –cosa habitualment probable tocant aquest tema sensible– i és que el guionista original, un supervivent de la llista negra va renunciar a firmar el guió i en conseqüència, ser acreditat,  quan el director va fer reescriptures i va reconvertir al protagonista en un liberal apolític que és injustament acusat quan original era obertament comunista. En tot cas, aquesta interessant cinta, un pèl ensucrada i simplista en molts moments, va ser de les primeres produccions grans de Hollywood en tractar aquesta etapa i recrea bastant bé la desesperació i la impotència viscuda pel protagonista, que veu com els seus companys i amics o bé fugen del país o bé acaben delatant noms i traint amics tot mentre la seva família es trenca i cada cop li és més difícil trobar alguna feina al món del cinema. Com a curiositat, destacar que Martin Scorsese actua al film interpretant un dels cineastes amics del protagonista obligat a fugir a l’exili.

PUNTO DE MIRA

Un biopic a l’ús, sense pretensions i amb unes quantes limitacions, que va passar desapercebut a inicis dels 2000 i sol estar oblidat. Si el destaquem és per el protagonista, Jeff Goldblum que, en una època en la que ja no solia ser cap de cartell, es marca una molt bona interpretació donant vida a Herbert J. Biberman qui, com hem vist anteriorment, va ser un dels “Hollywood Ten”. La pel·lícula relata les penúries que va patir Biberman durant la “caça de bruixes” i en especial, la seva lluita per a tirar endavant la que probablement sigui la pel·lícula més paradigmàtica i amb més importància històrica d’aquella època: LA SAL DE LA TIERRA. El film, que explica la lluita col·lectiva d’uns obrers d’una mina de zinc, va ser l’únic film prohibit d’exhibir-se durant aquells anys i no es va estrenar als Estats Units fins al 1965, deu anys més tard del seu rodatge. En l’altra cara de la moneda, de fet, LA SAL DE LA TIERRA va ser l’única pel·lícula nord-americana projectada a la Xina entre el 1959 i el 1979. Com a reivindicació de la figura de Biberman i la importància de LA SAL DE LA TIERRA, PUNTO DE MIRA és una tria interessant. A més, hi participa Ángela Molina i compta amb co-producció espanyola.

BUENAS NOCHES Y BUENA SUERTE

De tots els films nord-americans recents que retraten o aspiren a retratar l’ambient polític durant l’era de la guerra freda, la “por roja” i la figura del senador McCarthy, aquest és segurament el més bel·ligerant intel·lectualment i políticament parlant. Encara avui en dia, la millor pel·lícula del Clooney director, BUENAS NOCHES Y BUENA SUERTE és un elegant al·legat en contra de polítics i influenciadors com McCarthy a partir de la lloança d’Eward R. Murrow i el seu equip, que des del seu programa informatiu, van ser els únics en qüestionar la utilitat real de l’absurda persecució de McCarthy. Un homenatge de Clooney a herois del periodisme a més d’una crida a l’actual estat a vegades letàrgic de l’anomenat “quart poder”. Respecte a la visió del senador McCarthy, George Clooney pren una decisió com a director tant encertada com atrevida: en comptes d’utilitzar un actor a l’alçada de la resta del repartiment (David Strathairn, Robert Downey Jr, Patricia Clarkson, Jeff Daniels, el mateix Clooney…) deixa que sigui el mateix McCarthy en imatges d’arxiu qui doni les rèpliques a Strathairn. Això permet al director evitar la fàcil temptació de demonitzar i caricaturitzar al personatge real a través de l’actuació d’un actor concret i aconseguir que sigui la ridiculesa del mateix McCarthy en persona la que parli per si sola.

TRUMBO: LA LISTA NEGRA DE HOLLYWOOD

Tanquem amb el bonus track d’una de les estrenes del proper divendres 29. Amb una nominació a l’Oscar a millor actor per a Bryan Cranston sota el braç, Jay Roach firma aquest biopic de l’afamat guionista Dalton Trumbo. La pel·lícula té tots els pros i contres típics d’un biopic formalment clàssic, recolzant-se en una molt eficient recreació del Hollywood dels anys 40 a 60  i la magnífica actuació de Cranston i alguns actors secundaris de luxe com Helen Mirren o John Goodman. Construïda al voltant de la figura de Trumbo, que a base de la seva genialitat i de l’ajuda de la seva família va aconseguir sobreviure a l’ostracisme de la llista negra, arribant a guanyar inclús dos Oscars sota pseudònim. Donald Trumbo va acabar amb l’absurditat de tot plegat gràcies al seu èxit com a guionista, sent el primer de la llista negra en ser acreditat a films com ESPARTACO o ÉXODO. Més que una pel·lícula ideològicament reivindicativa, TRUMBO acaba sent un retrat d’un personatge com a paradigma de perseverança i fortalesa que té més pes com a peça pedagògica o documental que no pas ideològica.